Adam Majó
Xuts a pals
Molta més memòria històrica
L’altre dia un metge argentí que
des de fa uns anys viu, treballa i juga a rugby a Olot explicava com li havia
sorprés el gran desconeixement que aquí tenim de la història colonial
espanyola. Li semblava xocant que ens resultessin familiars noms com Geroge
Washington o Thomas Jefferson i, en canvi, ningú conegués ni un sol nom dels pares (poques mares) de la
independència de països com Argentina, Mèxic o Cuba, i que tampoc tinguessim ni
idea que molts d’aquells lluitadors eren, com no podia ser d’altra manera,
d’origen català. De fet, confessava que havia comprovat, decebut, com molta gent
d’aquí ni tant sols sabien que aquests països havien sigut possessions de la
corona espanyola durant segles.
El colonialisme, en el qual els
catalans i catalanes vam tenir un paper secundari però igualment actiu, forma
part de la nostra història recent tot i haver desaparegut, com per art de
màgia, de l’imaginari col.lectiu. No s’estudia a les escoles, no es commemora
ni en positiu ni en negatiu i els mitjans de comunicació gairebé mai s’en
recorden, més enllà de la visió superficial i encarmelada de les Havaneres.
Es tracta d’un passat tant proper
que en el meu cas, i no crec que sigui excepcional, tinc un besavi que es va
estar dotze anys, dotze!, a la campanya de Cuba i Filipines, un germà de l’avi que va morir soldat
al nord d’Àfrica, als anys vint, i un cosí que va fer la mili al Sahara
occidental, l’any 1974, amb el CETME carregat.
traumàtic esmicolament imperial va
tenir un impacte importantíssim en la vida dels homes i dones d’aquest país.
Ara que per fi ens hem posat a recuperar la memòria històrica, no ens podem
limitar a la guerra dels tres anys i al franquisme, cal posar sobre la taula
molts altres aspectes del nostre passat col.lectiu. Les lleves per anar a les
guerres d’Àfrica i ultramar, les matances que s’hi produïren (recordem que
l’exèrcit espanyol fou el primer a utilitzar gasos verinosos com a arma de
guerra, al Rif), els negocis lligats a les colònies, la ideologia que ho feu
possible o la complicitat de l’església catòlica, són elements de
la nostra història recent que ens permeten entendre’ns millor a nosaltres
mateixos i als pobles que en foren victímes. Si en fóssim més conscients, si es
parlés més obertament de tot plegat, segurament ens miraríem amb uns altres
ulls molts dels nostres veïns i veïnes originaris d’aquests països i, per altra
banda, potser ens costaria menys imaginar-nos que també nosaltres foterem el
camp del vell imperi.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A la facultat d’història et poden fer una catedra dels “heroes libertadores”, com José de San Martín, Simón Bolívar, Bernardo O’Higgins…
El que no diuen tampoc es que els primers estats indepentitzats sud-americans eren dictadures cabdillistes, basades en la oligarquia criolla. Cadascu amaga la seva història més negre, és del tot legitim perque l’estat ja procura per nosaltres culturalment, també. Simplement no s’explica tot el que s’ha d’explicar, d’aquesta manera no es menteix.