Adam Majó

Proclamar la república és com tirar-se a la piscina, costa decidir-se. A vegades sembla que algú  comptava fer-ho amb la piscina plena fins dalt, amb l’aigua a 20 graus i amb el públic dret aplaudint  a la grada. I no serà així. Ens hi haurem de tirar sense saber del cert quanta aigua hi ha, desconeixent-ne la temperatura exacte i, d’entrada, amb pocs aplaudiments. Tenim, però,  indicis suficients per pensar que n’hi ha prou, d’aigua, que no està tan freda, i que, més d’hora que tard, els aplaudiments arribaran. El primer que sabem és que el poble, la gent, no fallarem. Que no ho vam fer el dia 1 i el dia 3 i que tampoc fallarem aquesta setmana ni la que ve. La campanya del terror impulsada per l’estat espanyol i el seu aparell mediàtic ha fet por, sí, però poqueta. Alhora, el món (el món informat i crític, si més no) entén més o menys que vulguem crear una nova república, però va descobrir amb horror i admiració, l’1 d’octubre, el què està passant a Catalunya i  ens mira amb creixent simpatia. I això, sentir-nos una mica admirats, ens agrada, com a tothom, i ens dona més forces i motius per contrarestar  la por a les porres i a la presó o a una suposat, però en cap cas provat ni probable, empobriment col·lectiu. I precisament per això, perquè tenim centenars de milers de persones disposades a defensar les decisions del parlament i a fer inviable les imposicions  espanyoles, la proclamació de la república i la seva efectiva entrada en funcionament només es podria aturar d’una manera: amb un ús intensiu de la violència que a Catalunya comptaria només amb el suport del feixisme més desacomplexat, a Espanya crearia enormes contradiccions i a Europa no entendria ningú.

Però hi ha més aigua, a la piscina, apart de la gent mobilitzada. Hi ha, també, agents i sectors externs objectivament interessats en la independència i d’altres que, si aquesta és inevitable, pressionaran perquè es produeixi de la forma més ràpida i ordenada possible. Entre els primers, les nacions sense estat del continent (el parlament escocès podria ser el primer a reconèixer la República), els estats mitjans i petits (cansats de quedar sempre en segon pla darrera les grans potències europees) i l’esquerra en sentit ampli, la que (com diu l’Albert Botran) voldria que, per fi, les aspiracions del poble, de la gent, passessin per davant de les totpoderoses lògiques del poder econòmic i polític instituït i institucionalitzat. Entre els segons, entre els pragmàtics, tots aquells que tenen interessos i inversions al principat, començant pels fabricants de cotxes i acabant per moltes de les empreses que ara fan veure que han marxat. El diner, ja se sap, és poruc i si ara sembla que el mal menor és aturar la proclamació, un cop aquesta s’hagi produït serà molt més costós combatre-la que gestionar-la. Per això a Madrid (concepte, no ciutat) estan tant i tant nerviosos, perquè saben que declarar la independència no serà un brindis al sol anul·lable via TC sinó la guspira que canviarà definitivament la correlació de forces.

Tenim un nivell de confiança, complicitat (i afecte) entre el President, el govern, la majoria parlamentària, el gruix de la societat organitzada i milions de persones il·lusionades abans mai vist. No ens ho pensem més. Agafem aire, somriguem i de cap a la piscina.