Adam Majó
Xuts a pals
Catalunya, Suècia i Rugby
l’any 1924, entre d’altres raons, perquè no es considerava necessària una
competició de seleccions nacionals. El primer mundial no es va jugar fins l’any
1991, quan la oportunitat de negoci era ja irresistible. I el 5 nacions (ara
6), la competició per equips nacionals més antiga d’aquest esport, no comptà
amb un trofeu pel guanyador fins l’any 1993. Anteriorment, aquest torneig era
una mena de suma de partits amistosos en que, qui volia, podia comptar el nombre de victòries o
derrotes de cada equip i establir un guanyador (trofeus i títols com la Calcuta
cup, la Triple corona o la Cullera de fusta, havien sorgit de forma espontània,
entre els aficionats, però no des de la organització de la competició). En el
Rugby hi ha una forta tradició de partits entre equips que representen països,
o conjunts de països (els Lions), o províncies (irlandeses o sud-africanes), o
estats (argentins), o cossos de l’exèrcit, o convidats escollits (és el cas
dels Barbarians), desproveïts de reconeixement oficial i organitzats de mutu
acord, sense la mediació de cap organisme internacional. Quan els All blacks, per exemple, venen de gira a Europa
els partits que juguen no els classifiquen per anar enlloc ni els fan
mereixedors, en cas de guanyar, de cap títol especial, i, malgrat això, omplen
estadis i els encontres compten amb la mateixa emoció i intensitat que si
responguessin a un campionat reglat.
En el fons preval la idea que
no hi ha partits amistosos, en tots cal esforçar-se al màxim per la victòria,
però, alhora, tots ho són, perquè
compartir el terreny de joc i el tercer temps és, en si mateix, un acte
d’amistat. Des d’aquest punt de vista, no lluitar com si t’hi anés la vida per
la victòria, durant els 80 minuts de joc, no es considera acceptable, però
donar excessiva importància a aquesta mateixa victòria, o derrota, un cop
l’arbitre a xiulat el final, està, també, del tot fora de lloc.
Dic tot això perquè seria un
error que algú confongués els parits que juga l’equip de Catalunya de Rugby, com
el d’aquest diumenge passat contra Suècia, amb la costellada de la selecció catalana d’altres esports.
La importància i la significació de les diferents competicions no són comparables.
I per això mateix, mentre lluitem, perquè hi tenim dret, per la readmissió de
la FCR com a membre de ple dret de la FIRA, no hem de veure aquests partits
concertats com un trist succedani de la competició oficial, sinó com la
oportunitat de bastir un equip que ha de representar la Federació i el país i
que ha de ser molt més que una simple selecció puntual de jugadors, per
esdevenir un a formació amb un estil de joc determinat, amb uns lideratges
consolidats i amb un treball
constant i de repartit al llarg de la temporada. Aquesta llibertat
alhora d’establir encontres internacionals pròpia del Rugby, permet, també,
fer extensiva la convocatòroia a catalans que no provenen de les quatre
províncies estrictes, sinó, per exemple, de la comarca del Rosselló.
En aquest sentit, malgrat el
resultat final (17-24), el que vam veure diumenge a Sant Boi, tant sobre la gespa com a
la graderia, camina en la bona direcció.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!