Adam Majó
Xuts a pals
8 de gener de 2009
5 comentaris
La portera i el mac
Deien els Yuppies en l’època de l’eufòria borsària, que quan la portera compra, ven! Amb això volien dir que quan un determinat producte financer, unes accions de borsa per exemple, ja estan en el punt de mira de la gent sense informació econòmica privilegiada, ni excessiu poder econòmic, això vol dir que aquella inversió ja no és rendible o que està apunt de deixar de ser-ho, i a tu, que pertanys al cercle dels rics i informats, t’ha arribat l’hora de desfer-te’n.
Anys més tard, quan semblava que el totxo no pararia mai de pujar de preu o, en tot cas, mai s’abaratiria, algú em va dir que si els teus amics que no han tingut mai un duro comencen a comprar i vendre pisos pensant que es forraran, és que la bombolla està apunt de petar. Tenia raó.
La idea que s’entreveu en aquestes dues afirmacions és prou òbvia, tot-hom no es pot fer la barba d’or, el diner fàcil i ràpid és, per definició, a l’abast només d’una minoria. Es pot generalitzar, fins a un cert punt, la igualtat, la justícia, però no es pot estendre indefinidament els privilegis, l’exclusivitat, perquè aleshores, evidentment, deixen de ser-ho.
M’en vaig un moment, però ja torno. Jo sempre havia tingut ordinadors Macintosh perquè conec a un que els ven i me’ls passava de segona ma. I quan dic de segona ma, vull dir 6 i 8 anys vells, tant vells que no m’havia arribat a sentir mai part de la comunitat Mac. No m’havia sentit mai membre de l’ampli però minoritari i selecte club dels usuaris de productes Apel que es miren per sobre l’espatlla als vulgars usuaris de PC. Un bon dia, però, la sort se’m va girar de cara i vaig tenir els diners per comprar un Mac nou de trinca, el que encara faig servir ara i que, tot sigui dit, em funciona estupendament. En un primer moment, vaig tenir la temptació de considerar-me membre del club Mac i de mirar em condescendència indissimulada a la massa Micrsoftiana. Però de seguida em van venir al cap les referències anteriors i vaig començar a sospitar allò tan obvi: si un pringat com jo pot comprar-se un esplèndid Mac i gaudir-ne a casa seva, segurament és que aquest producte ha deixat de tenir la significaciñó que tèbia. Segurament no és que jo hagi ascendit a un cercle reduít i superior, sinó que el cercle s’ha eixamplat i ha deixat de ser això, reduít i selecte.
L’alre dia, vaig llegir el següent article que confirmava les meves sospites:
http://blog.wired.com/gadgets/2008/12/8-signs-that-ap.html
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
els rics o gent amb pretensions tenen mac
la massa poc informada windows
els llestos i els que en saben usen linux
A mi sempre m’ha fet molta ràbia tot l’entorn dels macs, tot aquest rotllo elitista i exclusivista. Tot i això, reconec que, estèticament, no hi ha color, i pel que diuen, a l’hora de treballar tampoc.
Jo sempre havia tingut windows, i tampoc no crec que sigui tan horrible. Sense windows, la informàtica no hauria arribat al gran públic, o ho hauria fet d’una manera molt diferent.
Ara faig servir Linux, i el cert és que va molt bé. Malgrat els evidents avantatges (codi lliure, gratuït, sense virus,…), crec que encara falta una mica perquè el pingüí s’imposi. D’entrada, a la gent li costa molt canviar els programes que sempre ha utilitzat, i n’hi ha molts que ni tan sols existeixen per a Linux. Jo mateix, per fer correr un parell d’aplicacions imprescindibles, he d’utilitzar un disc virtual amb Windows.
D’altra banda, el Linux encara requereix massa coneixements informàtics, que la majoria de gent no té. Per a la majoria de gent, l’editor de comandaments continua sent una barrera infranquejable.
El lema d’Ubuntu (la distribució que jo utilitzo) és Linux per a éssers humans. Cal anar més enllà, i fer un Linux per a rucs.
Merci per les aportacions.
La meva solució ideal és un iMac on hi corri un kubuntu.