Adam Majó

Quan vaig assabentar-me que Aigües de Manresa, els administradors de les festes de la Llum d’enuany, havia convidat a fer el pregó preceptiu al director general de Catalunya-caixa, l’Adolf todó, la meva primera reacció fou d’inevitable decepció. Amb
l’actual  panorama, amb les institucions públiques, les empreses i les persones (les famílies si ho preferiu) asfixiades per l’endeutement; després de la llarga orgia financera en la qual els bancs, i les caixes!, han facilitat i promogut que, enlloc de la
productivitat, la feina socialment útil, el repartiment equitatiu de la riquesa i fins i tot l’estalvi, es prioritzés l’especulació, el consum inconscient i l’estirar més el braç que la màniga; no sembla que els banquers siguin, com a col·lectiu o individualment, els més indicats per rebre l’honor -perquè se suposa que és un honor- de llegir el pregó de la Llum al saló de plens de l’Ajuntament de Manresa.

Però fent de necessitat virtut vaig pensar que potser estaria bé, que podria ser interessant. No soc tant ingenu com per pensar que el senyor Todó demanaria perdó a tots aquells a qui la seva entitat va esperonar a demanar crèdits hipotecaris impossibles, però sí que ho soc com per esperar-ne una certa reflexió crítica, un reconeixement que ells, la banca, també es van equivocar, que no tant sols es van deixar endur per un corrent perillós, sinó que ells mateixos en van ser uns dels principals propulsors. Fins i tot m’esperava que s’insinués un cert sentiment de culpa per haver rebut, les caixes, tants diners públics, els famosos FROB i els que vindran, en un moment en el qual aquests mateixos recursos es neguen i retallen a la sanitat, l’educació o l’atenció a la dependència. M’esperava, també, perquè érem on érem, que s’admetés la derrota per la ciutat que suposa la desaparició de Caixa de Manresa, i la situació precària en la qual quedarà la famosa obra social amb la imparable bancarització. Fins i tot, ampliant la perspectiva, pensava que potser es lamentaria de la desastrosa relació fiscal i política que aquest país manté amb el Regne d’Espanya i que tant nefastes conseqüéncies té pel món del treball i l’economia en general. Res de tot això, el seu discurs va alternar les experiències i records personals amb les referències més o menys vagues al lideratge transformador, l’esforç i el sacrifici, tot molt previsible i auto-complaent. Només una reflexió em va semblar especialment