Adam Majó

Xuts a pals

25 de febrer de 2019
1 comentari

La mili no mola, militars a la cassola

La setmana passada una colla d’homes i dones de mitjana edat vam commemorar els trenta anys de l’inici de la Insubmissió al Servei Militar Obligatori i a la Prestació Social Substitutòria, el moviment de desobediència civil antimilitarista més ampli que hi ha hagut al món després de la campanya contra la guerra del Vietnam als Estats Units.

Com que la comparació amb l’actual moment polític és inevitable, és interessant veure quins factors i circumstàncies van permetre o dificultar l’èxit final de la Insubmissió que, recordem-ho, va tenir un paper determinant en l’extinció definitiva d’aquesta institució tant arrelada a l’imaginari popular com odiada per la gran majoria dels joves de cada generació anomenada la mili.

Entre les dificultats, la primera, la influència política dels mateixos militars acostumats a no ser qüestionats en públic i, encara menys, a ser obertament desafiats. En segon lloc, la força del costum, la resignació acumulada amb la que pares, tiets i avis havien hagut de regalar un any de la seva vida a l’estat, a la idea d’Espanya, a la violència i a l’absurditat. En tercer lloc, la manca de complicitat de les elits polítiques del moment dividits entre el militarisme patrioter de la dreta espanyola, el NS/NC de la majoria de partits catalans, una lectura anacrònica del leninisme per part de l’esquerra més ortodoxa i el pragmatisme acomplexat del govern del PSOE. Impossible no recordar la defensa abrandada de les suposades virtuts igualitaristes del servei militar que feia el diputat manresà Jordi Marsal.

Entre les circumstàncies favorables, la principal i decisiva, el desprestigi social de l’exèrcit i la mili arreu d’Europa i, de manera molt significativa, a Catalunya i el País Basc. En segon lloc, i lligat a això mateix, l’aparició d’una nova fornada de joves que ja pràcticament no recordaven el franquisme i es veien amb cor d’anar una mica més enllà. I, fins a cert punt, una actitud flexible i adaptativa de la judicatura, que contrasta amb l’actual rigidesa i conservadurisme, i que va fer-los canviar la interpretació i aplicació de la llei (Constitució inclosa) a mesura que el nombre d’insubmisos creixia. De la jurisdicció militar a la civil, de la presó preventiva a la llibertat provisional i de les condemnes elevades a la suspensió de la pena per petició d’indult del mateix jutge!

Quan cal vèncer una inèrcia de molts anys i enfrontar-se a una ideologia enquilosada i anacrònica però encara arrelada entre els que han de prendre decisions, no n’hi ha prou amb l’ajuda de determinades circumstàncies favorables, cal també  un col·lectiu important disposat a l’esforç i el compromís. I la insubmissió el va trobar en forma de 50.000 joves a tot l’estat que a mitjans dels anys 90 ja s’havien negat a fer la mili o la PSS. En aquest sentit, una de les claus de l’èxit d’aquest moviment fou la seva capacitat per connectar amb la cultura  juvenil del moment i defugir el sacrifici martirològic per transmetre irreverència i desafiament autoafirmatiu. Això es va traduir en molt de còmic (Azagra, sobretot, però també David “el Gat”, súper Pep Pérez o el mateix Manel Fontdevila), sortejos de quintos al carrer  on es repartien ampolles de cervesa, disfresses, rock&roll i lemes tant poc ortodoxes com el que encapçala aquest article. En definitiva, per vèncer, a vegades, no n’hi ha prou amb un somriure, cal, directament, fer-se un fart de riure.

NZ 2011
06.09.2011 | 1.01

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.