Adam Majó
Xuts a pals
28 d'agost de 2008
18 comentaris
El paper de les CUP. Aportació al debat estratègic.
L’independentisme de finals del segle XX, el què ara anomenem Esquerra independentista (EI), va apostar per raons ideològiques i estartègiques per unir indestriablement dos conceptes que de fet, conceptualment, no van inevitablement units. Em refereixo a la independència i el socialisme, l’alliberament nacional i social, si ho preferiu. Era allò que hem anomenat l’Independentisme revolucionari.
Des del meu punt de vista, a l’any 2008, pretendre que els dos conceptes no tenen sentit per ells mateixos i que només són acceptables s’hi formen part indestriable d’un mateix procés és, per dir-ho fi, un error estratègic.
Una transformació socialista en profunditat de la societat catalana és impensable sense una modificació, també profunda, de l’ordre econòmic i polític mundial. En l’actual conjuntura nacional i internacional, en canvi, la creació d’una entitat polítca més o menys sobirana per a la nació catalana, al marge dels estats espanyol i/o francès, és relativament possible a curt o mijà termini.
És per això que em sembla que la gent de les CUP hauríem d’implicar-nos sense complexos i des dels diferents àmbits, local i nacional, en plataformes i entitats que de manera clara defensin el dret a l’autodeterminació. Des de les patums de Sobirania i Porgrés, fins al Cercle d’estudis sobiranistes, passant per la PDD (tant de bo superi l’actual embolic) o Decidim! (alcaldes i regidors pel dret a decidir).
Això significa que la CUP ha de perdre el seus referents ideològics per convertir-se en una simple plataforma de suporters d’en Joel Joan -dit sigui amb tota la simpatia-? En absolut. Si bé la ceració d’alguna mena d’estat català en l’actual marc polític internacional difícilment comportaria canvis molt profunds en les estructures econòmiques i socials, també és cert que mai un procés d’aquest tipus s’ha limitat a un simple canvi de fronteres, a una qüestió purament administrativa, sinó que comporta inevitablement transformacions socials rellevants. I és aquí on les CUP i l’esquerra independentista hem d’incidir-hi activament, participant en el moviment autodeterminista ampli però treballant amb uns objectius molt concrets que podríem resumir en els quatre següents:
1. Insistir en l’abast territorial al que dirigim la proposta: els Països Catalans.
2. Fer veure a qui encara no ho veu així, que quan el dret a decidir xoqui amb la legalitat dels estats actuals, caldrà arremangar-se i prendre partit pels drets, no per la legalitat.
3. Acostar els moviments socials i el teixit associatiu propi de les classes populars al procés autodeterminista, fent veure l’oportunitat que això suposaria pèr a l’avenç de les diferents lluites i reivindicacions.
4. La més important, segurament, introduïr en l’agenda autodeterminista, un programa social de mínims que garanteixi que al final del procés, amb la independència, s’hauran aconseguit avenços significatius en temes claus com la gestió del territori i els recursos naturals, l’eixamplament dels drets socials i ciutadans per a tots els que vivim en aquest territori i un paper crític i actiu en la defensa d’un ordre econòmic mundial molt més just que l’actual.
Es tractaria, al capdavall, de participar activament en un procés, l’autodeterminació, que potser no podrem liderar però en el qual, de ben segur, si ens ho proposem, podrem incidir eficaçment. I evitar de totes totes que mentre ens barallem per concretar l’estratègia revolucionària més brillant, ens assabentem de la independència per la premsa.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic bàsicament d’acord amb tu, Adam. Però m’pagradaria introduir algunes petites consideracions.
Per una banda, aquest paper de treballar en estructures més àmplies ha de ser realitat a partir de confirmar la pròpia línia, que després de les ensulsiades històriques, no és poca feina. El debat estratègic de la CUP ho hauria de permetre.
En segon lloc, aquesta entrada cal que sigui per aportar tendència autodeterminista-independentista i evitar les actuacions autonomistes o justificadores d’això. M’explico. No es tracta de ser arreu, es tracta de ser on hi hagi un llistó situat en l’autodeterminació, no en l’autonomisme, ni que sigui crític.
En tercer lloc, cap concessió al regionalisme, o sigui al gradualisme territorial cap a la sobirania. Marc territorial, discurs i propostes, els Països Catalans.
En quart lloc, fer propostes públiques en moments clau que puguin ser recollides, ni que sigui interessadament, per sectors més transversals. Anar per davant, vaja.
Assumir una clara política internacional, que també marcarà el perfil del sector de l’esquerra independentista i a més ens ajudarà en les aliances per al futur procés social, i per al model.
Finalment, marcar seriosament el model d’acció política, perquè així ens acostarem persones i moviments socials i eixamplarem la base del sector.
Ep Adam!
Tinc molt clar que en un hipotètic cas d’haver de triar entre accedir a “només” la independència o haver d’esperar a que aquesta anés acompanyada indestriablement del socialisme no tindria cap dubte en escollir “la creació d’una entitat polítca sobirana per a la nació catalana, al marge dels estats espanyol i/o francès”. Ara bé, digueu-me “clàssic” però continuo creient que l’alliberament nacional (la reunificació i la independència de tota la nació catalana) i l’alliberament social són, han de continuar sent, una sola lluita per a l’EI, per la senzilla raó que el poble català, o almenys la major part d’ell, el que coneixem com les “classes populars”, no només continua sotmès a aquesta doble opressió sinó que cada cop les pateix amb més intensitat. Cal tenir en compte, però, una variable que situa la opressió social i la nacional en dos nivells d’urgència diferents: el temps. Mentre que en els casos d’agudització de l’opressió social, com és el cas de l’actual procés de globalització capitalista, amb precarització laboral, deslocalitzacions, desmantellament de l’”estat del benestar”, privatitzacions dels serveis públics.. , augmenten els sectors que objectivament es beneficiarien d’una possible revolució socialista, en el cas de l’opressió nacional pot arribar a passar el contrari: que si no s’assoleix aviat la independència el subjecte a alliberar, en aquest cas el poble català, en comptes d’augmentar pot desaparèixer com a poble amb identitat nacional diferenciada.
Aquesta urgència en sobreviure com a poble, amb la creació d’un estat independent, no és cap impediment –al contrari- per a continuar lluitant també per “una transformació socialista en profunditat de la societat catalana” en una triple lluita (no oblidem la primera paraula del lema clàssic de l’EI: reunificació), ja sigui en la situació actual, partint del no-res, o en hipotètic escenaris on haguéssim assolit parcialment algun dels objectius “indestriables”.
L’EI
catalana diu tenir el socialisme i la independència com a objectius iguals, per
combatre les dues opressions que sofreix el poble català: la capitalista i la
espanyolista. Es precís primer de tot discutir sobre el socialisme, avui en dia
i l’independència d’entitats culturals definides sota estats on no són
representades com a tal.
La
meva reflexió és aquesta:
1.
La
lluita pel socialisme té un abast continental, i fins i tot mundial. És absurd plantejar una
lluita només pel socialisme als territoris catalans, perquè no té possibilitats
d’èxit i encara que en tingués el context internacional ens
portaria a la fallida ràpidament.
2.
Les revolucions més
significatives per l’EI i pel socialisme internacional són dues ara mateix: la
de Cuba i la de Veneçuela. Salvant les diferències, totes dues segueixen el
mateix patró: primer hi va haver una revolució nacional, que comptà amb diversos sectors no
comunistes -en el cas de Chávez és claríssim el suport de les classes mitjanes
nacionalistes- i després una revolució social. No ho dic jo, ho deien els
mateixos líders Castro i Chávez: una revolució nacionalista.
3.
L’ordre
esmentat és lògic, ja que el problema és el mateix que als PPCC: Sense diners i
competències, és absurd plantejar-se objectius socials. En
aquests dos països, després d’obtenir la independència real, és quan van tirar
endavant un projecte social. Chávez va guanyar al 1999 i es va declarar
socialista quatre anys més tard, al 2003. El comunisme es va instaurar a Cuba
uns anys després de 1959. Tot alhora no ho van fer com es normal
4.
La lògica pura ens indica que
és millor sofrir una sola opressió que dues. No és cap sorpresa que sociològicament a
Catalunya l’independentisme no solsament està molt més estès que el comunisme,
sinó que també té possibilitats de victòria a mitjà termini.
Així
doncs, els
independentistes socialistes, tal com exigeix la realitat i com la història ens
ha ensenyat, han de fer pinya juntament amb els altres independentistes no
socialistes per així aconseguir la independència quan abans
millor.
Aquest
és l’únic camí, el camí de la unió. “Primer independència, gràcies”. Despres la
política social.
Un cop
eliminada una de les opressions, podrem treballar al 100% per eliminar a
l’altra, juntament amb la resta de companys socialistes del món sencer.
Totalment d’acord amb els teus plantejaments.
Respecte al socialisme, crec que on s’ha de posar la banya és en la creació d’un model nou de socialisme pel segle XXI. Una tercera via real que puguis oferir a la societat amb la confiança de veure clar que és un sistema millor que l’actual.
I per aconseguir això hem de partir de la mentalitat de l’ésser humà i de la seva essència. Encara som mig animals, quantes vegades l’humà es veu pertorbat per odis, enveges, incontinències, ignoràncies, debilitats, etc. Sota aquestes condicions, entregar tot el poder al govern estatal (comunisme), només porta a una dictadura. Igualment, el capitalisme, a través del control a què sotmet la societat, també porta a una dictadura de caràcter “privat”. Per tant, el més complicat és trobar la línia del mig:
El repartiment de poder idoni, per crear la societat més lliure i equitativa possible.
Quina capacitat de llibertat d’acció ha de tenir l’humà com a individu?
Quines assumpcions han de recaure a l’estat?
Quin paper han de jugar les universitats i els cercles de coneixement?
Qui i com s’ha d’impartir justícia?
A compte de qui ha d’anar la fabricació dels béns materials necessaris?
… … …
Com trobar un equilibri a totes aquestes preguntes amb les seves corresponents respostes és el què el socialisme del segle XXI ha d’acabar d’aclarir. S’han fet molts passos, hi ha assajos de sociòlegs, polítics, filòsofs, científcs…, però encara no veig un denominador comú que aglutini a tothom.
Treballem-hi.
Salut i independència!
Merci a tot-hom per les aportacions.
És un plantejament enormement trampós, no sé si voluntari o perquè no hi arribes
1. Qualsevol procés d’alliberament va lligat a uns interessos de classse o altres, si els i les treballadores, les forces d’esquerra, renunciem als nostres plntejaments, estem contribuint als contraris, és a dir a reforçar als de les classes dominants i de la dreta
2. Defensar el socialisme no és només, ni immediatament, defensar la presa de poder i la consecució d’una ‘revolució’, és en primer lloc organitzar la classe treballadora i la defensa dels seus interessos sense renúncies, això cap socialista ho aplaça a ‘la consecució de la meta final’, entre altres coses perquè si ho fa aquesta meta no arriba. Renunciar a defensar els interesso dels treballadors perquè ‘primer cal sumar forces amb PDD’ i altres braços agitatius de l’autonomisme i el nacionalisme burgès, quan ells en cap cas renuncien a mantenir o agreujar l’explotació de la majoria de la societat, la destrucció del territori, la discriminació dels treballadors immigrants, el suport a les polítiques repressives, etc. és renunciar al projecte polític de l’Esquerra Independentista, i és renunciar a construir el socialisme
3. El projecte estratègic de l’esquerra independentista és aquell que uneix la lluita per l’emancipació dels Països Catalans amb l’alliberament de classe. Això no vol dir, (per favor no fem caricatures infantils), prendre el palau d’hivern demà mateix i proclamar l’estat socialista català de cop, vol dir que el procés d’alliberament del nostre poble ha de ser lligat a la lluita per una societat justa al servei de la majoria i no d’uns pocs explotadors i paràsits. Per tant, han de ser les classes populars, i en especial els treballadors, qui protagonitzin aquest procés, i no lobbies i plataformes interclassistes sota la batuta dels partits que han estat mantenint durant 30 anys el règim autonòmic i que defenseen, tots ells, el manteniment d’aquesta societat injusta fins al moll de l’os, amb escassos matisos, a més.
Això no vol dir no fer aliances tàctiques quan convé, evidentment, però no és el que planteges tu, dir ‘independència primer i després ja parlarem de reivindicacions socials’, és un plantejament estratègic evident, i no té res de socialista.
Si renunciem o aplacem una de les dues cares essencials del matexi projecte, renunciem a aquest per abraçar-ne un altre, que no és el de l’esquerra Independentista i sento dir-ho, però aleshores a no estem en el mateix vaixell. No lluitarem per fer la feina a uns miserables que només volen canviar la bandereta amb la qual emboliquen el seu domini de classe i els seus privilegis
Què serà el següent? renunciar al conjunt del territori?
Jo no hi vindré, amb vosaltres, i serem molts que no renunciem ni a la Independència ni al Socialisme.
Ja es veu com es va arrossegant cap a l’autonomisme més descarat http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2979827
apa reeditem el finançament, defensem la porquedria d’estaut de la moncloa… aquesta és la lluita que ha de fer l’EI, quina merda d’estratègia, nens
Abans de tot, que consti en acta que ni sóc socialista ni crec que amb els precedents això vagi enlloc, tot i que ho respecto, faltaria plus!.
Entenc que la CUP (i altres herbes) uneixin independència i socialisme, però és evident que no van de la mà, a no ser que només els militants de la CUP (i afins) siguin els que aconsegueixin (només amb els seus vots i els de ningú més) la independència, igual que es pot ser ecologista sent (o no) independentista.