Adam Majó

Xuts a pals

13 d'abril de 2009
2 comentaris

Eren nazis els Expoloited?

Eren nazis els Exploited? Es fotia canya el cantant dels Hertzainak? Es pot portar l’estel roig al logo i cobrar per tocar en un concert pro-presos? Si et posen a la tele, et converteixes en un grup comercial? Eren uns pijos els Desperdicis clínics? És cert que el bateria dels Madness simpatitzava amb el National Front? I , encara més, eren realment fatxes els Decibelios? Aquestes i moltes altres qüestions semblants es discutien a la barra de bars, casals i ateneus a finals dels vuitantes i mitjans dels norantes. Una època en la qual la música militant era molt més que una banda sonora, era, per a molts, un referent ideològic i identitari de primer ordre. Entre la influència dels Clash (i els Redskins, els Specials o en Billy Brag), el record de la cançó protesta de dècades anteriors i, sobretot, l’arribada de l’anomenat Rock Radical Basc, per a molts joves  que ens movíem pels cercles polititzats del moment, la música va ocupar un espai central en la nostra activitat militant. Un espai segurament excessiu, que arribava al paroxisme amb iniciatives político-musicals com la SHARP o les brigades Negu Gorriak, enemistats irreconciliables a partir de maneres diferents d’enfocar la coherència militant dels músics i mitificacions ridícules de persones que tocaven cançons i inventaven lletres interessants, però que, com tot-hom, vivien amb les pròpies contradiccions i mancances.

De mica en mica ens vam anar adonant que una canço pot ajudar a reflexionar o a autoafirmar-te en una determinada convicvció, però que, al cap de vall, només és això, una cançó, un himne com a màxim. I vam anar veient com companys que se sabien les lletres de la Polla de memòria acabaven fent hores extres per comprar-se un cotxe més gros, donant la culpa als immigrants de les seves pròpies misèries o ingressant al cos de mossos d’esquadra.
La bona música militant està molt bé, i la dolenta molt malament. Els missatges directes i inequívocs a vegades són molt útils, l’ambiguïtat i la manifestació del dubte o la por, també són necessaris. Quan la banda ja feia uns anys que havia desaperegut em van passar una cinta  dels Joy division. Em va impactar tant que encara la guardo. Ells, com els Durruty column, la Siouxsie o els mateixos  Sex Pistols, utilitzaven els referents polítics (nazis o anarquistes, generalment) esbiaixadament, per transmetre desesperança, angoixa o provocació. El recordat programa de TV3 Arsenal (1985-1987) van passar un especial sobre aquesta gent de prop de Manchester en la qual es combinava el so de les seves cançons amb velles imatges en blanc i negre de bombardejos de la Luftwaffe i atacs de la Wehrmacht.  Brutal.

Ara n’han fet una pel·licula: Control. http://momentum.control.substance001.com/
Feu el favor de no perdre-us-la.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Ostia! el so Madchester amb els Joy Division (després new order) i els Durruti Column amb el bo de Vini Rilley al cap davant.  Suposo que ja deus haber visionat 24 hours party people (M. Winterbottom) quin so, quina actitut, quina intensitat…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.