Adam Majó

El 9 de maig, qui ho vulgui, podrà cel.lebrar el dia d’Europa (sí, hi ha un dia d’Europa) i un mes més tard, el 7 de juny, alguns ciutadans d’alguns territoris d’aquest continent, així com d’altres llocs del món  com Ceuta i Melilla o les Illes Canàries,  serem cridats a votar a les eleccions al Parlament europeu. Ens esperen, doncs, 5 setmanetes de sentides declaracions de fe europeista i d’exaltació de les virtuts -que en té- del procés d’unió continental. Ens diran que hem aconseguit viure 65 anys sense guerres (hem après a exportar-les), que, gràcies a l’afebliment de les fronteres estatals, moure’s entre els diferents països europeus és molt més senzill i barat que abans i, sobretot, que sense la moneda única, l’Euro, la crisi econòmica seria encara molt pitjor.

El que potser no ens explicaran és que són precisament els actuals estats que integren la Unió els que més obstacles estan posant perquè aquest procés sigui realment útil a les persones que hi vivim. Com pot ser, per exemple, que 22 anys després que l’Estat Espanyol entrés a l’aleshores anomenat Mercat Comú, la SNCF francesa i RENFE encara no s’hagin posat d’acord pèr coordinar i agilitzar les connexions ferroviàries entre Girona i Perpinyà o Puigcerdà i Tolosa? Que s’hagin fet els túnels del Cadí i el Pimorent, però que la carretera que els uneix sigui encara la mateixa que abans de la guerra? O que segueixi sent molt més barat enviar una carta o fer una trucada entre Manresa i La Corunya, que entre Olot i Prats de Molló? La resistència dels estats a renunciar algunes de les seves competències i a deixar d’utilitzar-les per fomentar la cohesió interna, el nacionalisme d’estat, enlloc de l’obertura al món, és, sens dubte, el gran fre a un procés d’integració europea que podria tenir molts més avantatges dels que fins ara ha tingut. Sense anar més lluny, darrerament, el govern de l’estat està intentant substituïr la televisió analògica convencional per la digital terrestre, segur que n’heu sentit a parlar. Per fer-ho, ha donat 31 licències d’emissió, 7 per a l’àmbit exclusiu de la comunitat autònoma de Catalunya –i que no passin d’aquí!- i 24 d’abast estatal, incloses les tele-tiendas i les de repeticions. Tant difícil hagués estat posar-se d’acord amb les principals televisions públiques del continent i emetre-les també per aquest sistema?  Segur que  entre els que els estan farts d’escoltar sempre les mateixes visions del món, la gent que vol aprendre idiomes i els estrangers que conviuen amb nosaltres, la BBC, la TF1 o la ZDF  tindríen molta més audiència que les tertúlies cavernoses o els concursos presa de pel que ens trobem sovint quan ens equivoquem al canviar de canal.