Adam Majó

Si  el Centre Històric de Manresa fos un país, seria un país curiós. Per una banda tindria un PIB més alt que els països del seu voltant (la resta de barris de la ciutat) però, per altra, la renda per càpita disponible dels seus habitants seria de les més baixes. Al Barri Vell de Manresa s’hi guanya molta gent  la vida cada dia, a les més de 200 botigues, al mig centenar de bars i restaurants, en despatxos professionals, en serveis de tota mena (des de perruqueries a agències de viatges), als tallers i tallerets que encara hi queden, a l’administració pública (ajuntament, jutjats…) o a la sanitat i l’educació (Sant Andreu o la Joviat). Al Centre Històric hi ha més gent produint riquesa –en forma sobretot de serveis- que a qualsevol altre barri de la ciutat (polígons industrials apart). Provablement -segur, de fet- hi ha més llocs de treball ubicats físicament a la Manresa vella que veïns i veïnes en edat de treballar residents en aquesta mateixa àrea. Tant és així que el centre Històric es veu obligat a importar, cada matí, mà d’obra provinent de la resta de Manresa, de tota la comarca i de més enllà. I, tot i així, malgrat aquest evident dinamisme econòmic i l’abundància de feina – en molts casos raonablement ben pagada- la mitjana d’ingressos personals i familiars dels veïns i veïnes del barri està  a la franja baixa  de la ciutat.

L’explicació d’aquesta aparent paradoxa és ben senzilla: als barris vells de Manresa (Barri Antic més part d’Escodines i Vic-Remei) és on hi ha la proporció més alta d’habitatges sense (o molt poc per sobre) les condicions mínimes d’habitabilitat. Hi ha molts edificis moderns o ben rehabilitats, però només cal donar un volt per veure que també n’hi ha molts als quals no s’ha fet el manteniment o la reconversió que calia. Queden massa edificis antics que encara no disposen d’ascensor ni garatge, amb escales estretes, poca llum, humitat, etc… I qui vol viure en una casa que no reuneix les condicions de comoditat que es consideren exigibles al segle XXI? Ningú. Qui hi va a viure? Qui no té alternativa.  Així és com  el centre històric no crea pobresa, tot el contrari, però el què fa, això sí, és atreure-la. No perquè als pobres (persones en risc d’exclusió social, si ho preferiu) els agradi especialment aquest àmbit de la ciutat (a alguns sí i a d’altres no) sinó perquè aquí troben pisos amb lloguers més barats o portes més fàcils d’obrir. De fet, el Centre Històric de Manresa no té un problema específic i endogen de pobresa –aquest és un problema de ciutat, de país i de civilització, m’atreviria a dir- té un problema arquitectònic, d’edificis en males condicions, on –torno a dir-ho- només hi viu qui no té més remei que fer-ho. De fet, ni tan sols té un problema de manca de demanda. Els pisos en bones condicions i de dimensions mitjanes al barri vell van buscats i es lloguen de seguida que surten al mercat. Però en falten, perquè molts propietaris no volen o no poden fer la inversió necessària  per rehabilitar (o substituir) l’edifici i aconseguir un retorn lent i modest, però segur, de la inversió feta. I l’ajuntament, què hi pot fer? Moltes coses; pal i pastanaga: Multar i perseguir els casos més evidents d’omissió del deure de conservació de l’edifici i, alhora, de seguida que pugui, tornar a impulsar promocions pròpies, recuperar les ajudes a la rehabilitació i, sobretot, seguir actuant en l’àmbit que li pertoca directament, l’espai públic, per augmentar l’atractiu residencial del barri i, així, incentivar les inversions  necessàries.