Adam Majó
Xuts a pals
El peix, la canya i el lladre.
físicament com des del punt de
vista institucional, vaixells de les principals flotes pesqueres mundials
operen a les seves aigües enduent-se peix sense cap mena de control ni mesura
(d’altres hi aboquen residus perillosos, que encara és pitjor). La primera
conseqüència de tot això és que
els habitants d’aquestes costes, que disposen d’embracacions molt menys
potents i molt inferiors en capacitat, davant la impossibilitat de seguir fent
allò que han fet des de sempre, guanyar-se la vida pescant, i sense cap altre
alternativa que la d’enfonsar-se en la misèria, han optat per assaltar els
vaixells estrangers que els prenen el peix i exigir rescats a canvi del seu
alliberament. La premsa d’aquí els anomena pirates i governs com l’espanyol ha
optat per enviar-hi vaixells de guerra a combatre’ls i assegurar, així, la
continuïtat del negoci pesquer ( bascos i gallecs, bàsicament).
Una mica més al nord, però a
l’altra banda del continent, hi ha unes altres aigües també boníssimes per
pescar-hi, les situades davant la costa del Sahara i de Mauritània. Aquest
darrer país és tant gran com la península Ibèrica però compte només amb 3
milions d’habitants i tres recursos econòmics bàsics: els dàtils (sí, els
dàtils), les mines de ferro i coure del nord i això, la pesca. El govern
islamista i pro-occidental (no és l’únic cas) ha venut els drets per pescar-hi
a la Unió Europea que amb els seus vaixells industrials extreu grans quantitats
de peix destinat als nostres mercats.
Els ingressos que rep el govern Maurità a canvi d’aquests permisos són
mínims, serveixen per tornar el deute extern (són diners d’anada i tornada) i arriben
amb moltes dificultats a la població. Mentrestant, una de les principals fonts
d’alimentació dels habitants d’aquest país, el peix, és cada cop més
inassequible per als pescadors locals, que compten només amb unes barques
llarques i senzilles impulsades amb motor fora borda (els cayucos) i estris rudimentaris. A Mauritània l’alimentació
insuficient continua sent la principal causa de nombroses malalties.
Sentim sovint que als països
pobres no s’hi ha d’anar a donar peix sinó ensenyar a pescar. Potser, enlloc
d’enviar-hi caravanes de caritat amb turistes inclosos, n’hi hauria prou amb
deixar de robar-los el peix o acordar un preu just per poder-lo pescar
nosaltres. Encara que això volgués dir que aquí n’haguéssim de menjar menys, de peix, i pagar-lo més car.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!