Adam Majó

Xuts a pals

9 de gener de 2017
0 comentaris

Drôle de guerre

Un any després del cop d’estat a Turquia el govern ha detingut 41.000 persones, algunes de les quals són mostrades impunement per televisió amb signes evidents d’haver estat  apallissades. Fa un mes, un jutge va decretar presó per a sis joves d’Altsasu, a Navarra, com a conseqüència d’una incruenta bronca de bar amb uns guàrdies civils que no estaven de servei. Aquestes sis persones es sumen als més de quatre-cents bascos i basques que encara ara són a la presó o a l’exili per causes polítiques. L’any 1992 una quarantena de militants independentistes catalans foren detinguts (en molts casos esbotzant la porta de casa a mitja nit i a punta de pistola) i foren sotmesos a la llei antiterrorista amb tot el què això implica (tortura, aïllament, indefensió..). La majoria  ingressaren a presó on s’hi estaren mesos o anys. Els tres casos són exemples de veritables onades repressives; puntuals, com la del 92, prolongades, com la de Turquia, o estructurals, com la que fa 40 anys (o més) que viu el País Basc.

En contrast, el què està passant aquí els darrers mesos i anys (denúncies, possibles inhabilitacions, compareixences judicials, detencions d’unes hores…) és greu i indignant, però més que repressió política (que també ho és) es tracta bàsicament de propaganda, la de l’estat, que pretén  deixar clar que té la situació sota control i que la llei, la seva llei, encara val, i la d’un moviment polític, l’independentisme, que busca evidenciar que les bases democràtiques de l’actual marc legal són febles i que, per tant, és legítim construir de forma unilateral i a través de la democràcia  una estructura substitutòria en forma  de república. I així portem des de l’any 2012, com a mínim, en la necessària batalla argumentativa, mirant d’acumular el màxim de forces, forçant el posicionament de tothom i treballant per crear un relat entenedor capaç d’atreure simpaties arreu del món.  Però ni uns -l’estat- petgen l’accelerador repressiu, temorosos que se’ls  giri en contra, ni els altres –l’independentisme- acabem de fer el pas decisiu de l’agitació simbòlica (estelades al balcó, crema de fotocòpies, consultes no vinculants, fanalets…) a la lluita pel poder polític. Recorda una mica la drôle de guerre (la guerra de broma)  aquell període de 8 mesos, de setembre de 1939 a maig del 1940, en el qual la República Francesa havia declarat la guerra a Alemanya però sense emprendre cap ofensiva militar real, limitant-se als grans discursos patriòtics, a les mobilitzacions generals, a repartir màscares de gas i a no encendre l’enllumenat públic. El resultat ja el sabem, l’enemic –l’Alemanya nazi- va aprofitar la indecisió i la debilitat interna francesa per clavar-li un cop sorprenent i mortal.

Enteneu-me, no vull treure mèrits a la Montse Venturós, a en Joan Coma, a la Joana Ortega o a en Francesc Homs, se l’han jugat molt més del què vaig fer jo durant els 7 anys de regidor a l’ajuntament de Manresa. Només dic que si no passem aviat de la guerra de propaganda a la confrontació pel poder, a través d’un referèndum unilateral i vinculant, per exemple, correm el risc que l’estat espanyol, en veure’ns paralitzats, opti, no per oferir una tercera via més o menys federalista sinó al contrari, per contraatacar i engaltar-nos una reforma constitucional liquidacionista que es carregui de facto el migrat autogovern i els pilars bàsics de la recuperació nacional com l’escola en català o la TV3. Com diu el lema d’un  cos militar britànic maleït pels irlandesos,


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.