Adam Majó
Xuts a pals
11 de novembre de 2010
4 comentaris
De qui són els bolets?
A 22 euros el quilo anaven les
llenegues la setmana passada a les botigues del barri. Unes llenegues collides
per algú que segurament ho fa en negre i en un bosc que té un propietari privat
a qui no s’ha demanat permís ni s’hi han repercutit guanys. En una societat
tant regulada i mercantilitzada com la nostra, una activitat no pautada per la
llei i que genera una riquesa que tampoc cotitza enlloc resulta, certament,
anòmala. Si hi afegim que aquest producte, els bolets, provenen d’un terreny que té un amo que no tant sols
no hi guanya res sinó que n’ha de carregar les conseqüències (brutícia,
desperfectes diversos…), semblaria lògica la proposta que s’ha fet més d’una
vegada d’exigir el pagament d’una licència que beneficiés directa o
indirectament aquests propietaris forestals.
llenegues la setmana passada a les botigues del barri. Unes llenegues collides
per algú que segurament ho fa en negre i en un bosc que té un propietari privat
a qui no s’ha demanat permís ni s’hi han repercutit guanys. En una societat
tant regulada i mercantilitzada com la nostra, una activitat no pautada per la
llei i que genera una riquesa que tampoc cotitza enlloc resulta, certament,
anòmala. Si hi afegim que aquest producte, els bolets, provenen d’un terreny que té un amo que no tant sols
no hi guanya res sinó que n’ha de carregar les conseqüències (brutícia,
desperfectes diversos…), semblaria lògica la proposta que s’ha fet més d’una
vegada d’exigir el pagament d’una licència que beneficiés directa o
indirectament aquests propietaris forestals.
Hi ha, però, una altra lògica
possible. Si es considera que els rius o la costa són recursos naturals
valuosos que han de ser de propietat pública, col.lectiva, quin sentit té, en
un món cada cop més petit i superpoblat, que els boscos, la natura més o menys
salvatge, tingui encara amos? Un cas diferent, discutible però diferent, és el
de la terra cultivada, el valor de la qual depèn sobretot del treball humà que
s’hi ha invertit (per això els defensors de la reforma agrària deien, i díuen,
allò de La terra per qui la treballa).
Però l’escorça terrestre, la superfície del planeta, i la fauna i vegetació que
l’habiten de forma espontània, són previs a l’existència humana i no són la
conseqüència de cap esforç o idea de ningú. Per tant, no hauria de ser un bé
susceptible de ser comprat o venut, ni d’ús exclusiu d’unes determinades
persones. La Terra no és una mercaderia i els recursos naturals, boscos
inclosos, són, hauríen de ser, de tots els que l’habitem. Una altra cosa és que
de la mateixa manera que es fa amb els minerals, els combustibles fòssils o la
pesca, es preveigin concessions per l’explotació forestal, però mantenint-ne
sempre la propietat col.lectiva. Algú pot pensar que estic defensant
l’expropiació de tots els terrenys forestals. Tindria raó. Als països
escandinaus, i lamento la recurrència de l’exemple, els boscos són tots de titularitat pública i
l’extracció de fusta representa un importantíssima font d’ingressos per
l’estat. Les nostres selves, és cert, no tenen el mateix potencial econòmic que
les del nord del continent, però s’hi fan bolets, que no és poca cosa, i si cal
pagar algun tipus de licència per poder-los collir i garantir-ne la conservació
i regeneració, qui hauria de rebre aquests diners són els ajuntaments afectats,
i no uns terratinents que ves a saber on viuen i ves a saber què en faran.
possible. Si es considera que els rius o la costa són recursos naturals
valuosos que han de ser de propietat pública, col.lectiva, quin sentit té, en
un món cada cop més petit i superpoblat, que els boscos, la natura més o menys
salvatge, tingui encara amos? Un cas diferent, discutible però diferent, és el
de la terra cultivada, el valor de la qual depèn sobretot del treball humà que
s’hi ha invertit (per això els defensors de la reforma agrària deien, i díuen,
allò de La terra per qui la treballa).
Però l’escorça terrestre, la superfície del planeta, i la fauna i vegetació que
l’habiten de forma espontània, són previs a l’existència humana i no són la
conseqüència de cap esforç o idea de ningú. Per tant, no hauria de ser un bé
susceptible de ser comprat o venut, ni d’ús exclusiu d’unes determinades
persones. La Terra no és una mercaderia i els recursos naturals, boscos
inclosos, són, hauríen de ser, de tots els que l’habitem. Una altra cosa és que
de la mateixa manera que es fa amb els minerals, els combustibles fòssils o la
pesca, es preveigin concessions per l’explotació forestal, però mantenint-ne
sempre la propietat col.lectiva. Algú pot pensar que estic defensant
l’expropiació de tots els terrenys forestals. Tindria raó. Als països
escandinaus, i lamento la recurrència de l’exemple, els boscos són tots de titularitat pública i
l’extracció de fusta representa un importantíssima font d’ingressos per
l’estat. Les nostres selves, és cert, no tenen el mateix potencial econòmic que
les del nord del continent, però s’hi fan bolets, que no és poca cosa, i si cal
pagar algun tipus de licència per poder-los collir i garantir-ne la conservació
i regeneració, qui hauria de rebre aquests diners són els ajuntaments afectats,
i no uns terratinents que ves a saber on viuen i ves a saber què en faran.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Adam,
En primer lloc crec que a l’hora de plantejar canvis d’una certa magnitud -sigui la propietat dels boscos, de l’habitatge o el model energètic, per posar només alguns exemples- caldria diferenciar si estem parlant del què proposa cada persona o col·lectiu com a model de societat ideal o si estem parlant de propostes a curt termini, aplicables dins del marc polític i jurídic actual. No queda massa clar si et refereixes a una cosa o a l’altra.
En tot cas que els boscos estiguin cuidats dependrà de la seva rendibilitat econòmica -exactament igual que els terrenys de conreu- tant si són de titularitat pública com privada (aquí, als països escandinaus o a la Xina popular). En una època en que tothom s’omple la boca d’ecologia i de sostenibilitat, cal tenir clar que si hi ha una font d’energia renovable i sostenible són els boscos, on s’emmagatzemen grans quantitats de biomassa que no només es desaprofita sinó que, a més, en cas d’incendi esdevenen perillosíssims.
És un tema molt complex, amb molts elements en joc (econòmics i ambientals, però també històrics i culturals) i amb fortes variacions en diferents zones del propi país. Ja n’anirem parlant…