Adam Majó

Xuts a pals

23 de gener de 2018
0 comentaris

Mentalitat bolxevic

Encara ara a molts de nosaltres ens costa entendre què va passar el passat octubre. Com és que un govern, uns partits, unes organitzacions de masses i un poble van passar d’organitzar i defensar heroicament un referèndum d’autodeterminació a viure tres setmanes d’improvisació, desconcert i retirada. La versió oficial diu que l’amenaça de més violència va fer enrere als líders polítics. I sí, segur que això va influir, però  amb una estratègia de  resistència no violenta segurament (bé, seguríssim) que hi hauria hagut ferits i detinguts però  probablement no hi hauria hagut morts perquè aquesta és una línia vermella que a l’estat no li convé traspassar. Perquè, doncs, no es va anar una mica més enllà? Perquè no es va publicar la proclamació al DOGC, es va arriar la bandera espanyola  de Palau i es van restituir (ni que fos simbòlicament) les lleis anul·lades pel TC?  Té a veure, crec, amb factors organitzatius i de classe (social).

Diu que durant la guerra dels Segadors, quan Portugal i Catalunya van independitzar-se de Castella, tots dos països van enviar emissaris a les corts europees i que mentre el representant portuguès, de sang reial, va ser rebut de seguida, al català, un noble senzillet, li va costar molt més que li obrissin les portes.

Tornant a l’octubre del 2017, potser recordareu la pressió que hi havia sobre el govern català per què no proclamés la república. No només des dels poders fàctics catalans i espanyols –amb això ja hi s’hi devia comptar- sinó també des de moltes cancelleries europees. Però la pressió important no és la que es fa públicament,  a través dels mitjans, sinó la que es fa de forma discreta o indirecta. Així, segur que aquells dies en Puigdemont va rebre nombrosos advertiments de les elits econòmiques i polítiques de tot el món. I quan gent normal (perquè el President és fill d’un pastisser de poble)  rep pressions dels sectors més poderosos del planeta, és normal que li tremolin les cames. Amb alguna excepció, el govern català no estava format per persones de l’alta societat, gent  ben connectada amb les elits europees i  mundials, amb relacions personals que poden ser decisives i preparats per saber fins a quin punt les amenaces són reals o inflades.

I és que aquesta revolució independentista potser no la lideren els receptors de la RMI, però està clar que no ha sorgit de les elits econòmiques nostrades. És una revolució de les classes mitjanes en el sentit més ampli i popular del terme, enfrontades  a l’estat i a  la vella oligarquia. I per fer una revolució (pacífica i democràtica però revolució al cap i a la fi) calen eines revolucionaries, és a dir direccions polítiques  amb una certa mentalitat militar, formades per homes i dones disposats sacrificar-se, capaços de prendre decisions difícils avaluant fredament  guanys i perjudicis.  Els partits, les entitats sobiranistes i el mateix govern estaven pensats per guanyar eleccions, per governar i per fer agitació, però no per actuar amb la mentalitat que va portar a un petit grup de bolxevics a prendre el poder un altre més d’octubre, 100 anys abans.

La guerra i la revolució
30.11.2015 | 10.55
Cent-cinquanta anys
30.06.2009 | 10.08

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.