Adam Majó

La certesa. L’Estat espanyol no acceptarà, d’entrada, ni un referèndum d’autodeterminació ni una declaració d’independència. Tampoc hi haurà dos terços del Congrés dels Diputats disposats a modificar la Constitució amb l’objectiu d’encabir-hi el dret a l’autodeterminació de la nació catalana.  Només els fets consumats i irreversibles faran asseure al govern espanyol a la taula de negociacions. Qualsevol via que passi per un acord previ amb la Moncloa (ara o a partir del novembre) requereix indispensablement la renúncia a la independència.

Primer repte. Per declarar la Independència ens cal, primer de tot, una majoria  manifestada democràticament (allò del mandat democràtic). Com que no ho hem pogut fer com caldria, mitjançant un referèndum d’autodeterminació, ho haurem de fer a través d’unes eleccions autonòmiques que es puguin llegir en clau referendària. Caldrà que la majoria de diputats del parlament resultant s’hagin presentat a les eleccions amb l’objectiu públic i inequívoc de declarar la independència. Per aconseguir aquesta majoria no en tenim prou amb mobilitzar els dos milions i escaig de convençuts, ens cal, també, oferir propostes engrescadores al milió d’indencios i de persones que sense ser-hi contràries no consideren la independència una prioritat. És per això que són més útils dues o tres llistes, amb característiques i visions del món diverses però amb un compromís comú clarament expressat, que una de sola.

Segon repte. Un cop aconseguida la majoria partidària de la declaració d’independència, haurem fet una passa endavant però no serà la definitiva. A ningú se li hauria d’escapar que una declaració unilateral anul·lada l’endemà pel Tribunal Constitucional i sense el reconeixament de cap Estat membre de Nacions Unides tindria, per ella mateixa, ben poc recorregut. De fet, la qüestió del reconeixement internacional ens hauria de preocupar tant o més que l’obtenció de la majoria necessària. En aquest sentit, i fent un esforç de bona fe, hem de creure que la Generalitat a través de Diplocat ja està buscant complicitats arreu del món; de la mateixa manera que ho està fent, en sentit contrari, el poderós cos diplomàtic espanyol. Caldrà, per tant, continuar treballant en la internacionalització del cas català i buscar aliats més enllà dels referents habituals, pensant amb Estats amb menys compromisos i lligams amb el Regne d’Espanya i amb països, com els llatinoamericans, amb passats independentistes no tant llunyans. I caldrà, sobretot, que l’endemà de la declaració d’Independència, Barcelona, Catalunya i els Països Catalans surtin a tots els telenotícies del món, i que quan el TC hagi anul·lat la declaració tornem a sortir a tots els TN, i que si ningú ens reconeix encara siguem a les portades dels informatius, durant una setmana, durant quinze dies, tant com calgui, fins que algun Estat o organisme internacional faci el pas. I per aconseguir-ho, per arribar a totes les pantalles possibles, caldrà que la fem molt grossa, que omplim carrers i places i que aquesta vegada no ens en moguem, que parem el país, que demostrem al món que estem decidits i que no acceptarem un no per resposta. Només així tenim alguna possibilitat de vèncer.