Adam Majó

Aquí i a la Xina Popular –que va dir aquell- quan un territori compta amb una (o dues…) autovies gratuïtes que et porten a la capital del país en 40 minuts i dues línies de tren de rodalies que et situen al centre urbà en menys d’una hora, aquest territori passa a formar part de la conurbació d’aquesta gran ciutat. En aquest sentit, si finalment Manresa aconsegueix totes les millores en les comunicacions que tant i tant demana, no només tindrem menys morts a les carreteres i més oportunitats d’accedir a una gran oferta laboral o cultural sinó que també haurem signat la nostra irreversible petició d’ingrés (tàcita o efectiva) a l’Area Metropolitana de Barcelona, amb tot el què té de bo i de no tan bo. 

Ens podria passar, a escala, el què li està passant a Berga, que com a conseqüència de les bones connexions amb la capital del Bages i amb més avall, no només reben més boletaires i patumaires que mai sinó que també veuen com desapareixen determinats serveis que també s’ofereixen ben a prop, a un cop de cotxe. Així, per exemple, cada cop més berguedans treballen a la comarca de sota, l’únic cinema ha acabat tancant (esperem que no definitivament), determinades marques automobilístiques tanquen servei tècnic i l’ombra de l’Hospital General de Manresa es projecta com una amenaça damunt l’hospital de Berga que corre perill de perdre serveis i especialitats a favor del seu enorme veí i en nom del deute que cal eixugar. De fet, es dona un fenòmen curiós amb això de les carreteres, no es perceben igual de llargues des d’un extrem que de l’altre. Si per la majoria de berguedans baixar a Manresa a comprar qualsevol cosa és un dit i fet i anar a Barcelona a passar la tarda una opció raonable, per als manresans i encara més pels barcelonins Berga segueix sent aquell poble de la muntanya al qual s’hi arriba fent una llarga i excepcional excursió. Resultat, el cap de setmana la carretera sí que porta turistes i diumengers (molts d’els quals passen de llarg) però entre setmana l’autovia serveix més per baixar (a comprar, a treballar, a estudiar, al teatre, de marxa…) que per pujar.

Dic tot això perquè em fa l’efecte que la incorporació de Manresa i el Bages (i el baix Berguedà) a la gran Barcelona és inevitable i, per tant, convé que comencem a tenir clar quina mena de paper volem jugar-hi. Si estem abocats a ser un nou Vallès, cal que recordem que allà hi ha lletjos polígons industrials i una pila de barris dormitori, però que també compten amb la segona universitat del país, amb el parc natural de Sant Llorenç del Munt o l’agrari de Gallecs, amb centres de decisió importants, amb municipis on s’hi viu molt bé, amb instal·lacions esportives d’alt nivell i amb museus de gran prestigi.

Es tracta, en definitiva, de mirar d’avançar-nos als esdeveniments tenint sempre present aquell clarivident aforisme: Compte amb el què desitges perquè pots acabar aconseguint-ho.