Adam Majó

Aquests dies s’ha presentat a Manresa un document anomenat de forma una mica pretenciosa Pacte de Ciutat i subscrit per gairebé tots els partits polítics de la ciutat, així com els dos sindicats de sempre, la Cambra de Comerç, la PIMEC i algú altre. La intenció és constatar que la crisi econòmica no és una hipòtesi discutible sinó una realitat inqüestionable i consensuar propostes tot partint d’un supòsit més que discutible, que “els agents econòmics, els partits polítics i el govern municipal comparteixen els mateixos objectius”. Ni ha ni una paraula sobre les causes de la crisi, sobre els errors i excessos comesos per entitats financeres, empreses i administracions públiques diverses, cap menció a la necessitat de modificar algunes regles de joc (les que regulen el mercat immobiliari o les relacions econòmiques internacionals, per exemple), passant de puntetes sobre l’injust repartiment de la riquesa, a nivell local i mundial, que no para d’augmentar, i obviant que la pertineència forçosa al Regne d’Espanya ens allunya de qualsevol possibilitat de millora. No, el document parla de la crisi com si es tractés d’una catàstrofe natural, d’una desgràcia imprevisible i inesperada a la qual cal fer front com bonament es pugui. Un enfocament general que ens impedeix, a la CUP, deixar-hi la signatura i fer-nos-hi la foto. 

Però no és només el preàmbol, el què decep d’aquest document, són també la cinquantena de mesures que conté de les quals només una dotzena, sent generosos, aporten alguna novetat més o menys ambiciosa, la resta són constatacions d’activitats i programes que ja existeixen o declaracions de bones intencions tipus “millorar el nivell d’anglès dels estudiants…”, sense especificar els mitjans o iniciatives que s’utilitzaran per assolir-los.

I encara hi ha una tercera qüestió que en allunya d’aquest Pacte i que ens amoïna especialment. De la seva lectura no se’n desprèn cap horitzó concret, cap model, cap línia estratègica. No podem deduir-ne quins són els sectors econòmics que es prioritzaran. Desconeixem si els signants del pacte creuen, per exemple, que hem de potenciar la capitalitat de la ciutat, convertint-nos sobretot en una ciutat de serveis, universitat i comerç que mira cap a això que anomenem la Catalunya central; o si en canvi volem ser un espai diferenciat de l’hinterland barceloní, que ofereixi a aquests quatre milions d’habitants, i a la gent que els visita, serveis i oportunitats atractius. Tampoc sabem si pretenem recuperar el caràcter industrial que ens ha convertit en el què som, o si ho volem fer començant de zero o a partir del poc que ens queda del gloriós passat. Algú dirà que el model és la convinació de tot plegat, que volem ser-ho tot alhora, però és ben sabut que reeixir en cap d’aquestes apostes, o en qualsevol altre, no és senzill i que només ho aconseguirem si prioritzem, si marquem una línia estartègica com a ciutat, si deixem d’anar a les palpentes.