Adam Majó

El darrer mes i mig he sentit el mateix relat una dotzena de vegades. Veïns de tota la vida del Barri Antic, d’Escodines o de Vic-Remei que hi estan bé, que tenen pisos bonics i assolellats, que els agrada tenir-ho tot a  mà i que no canvien la història reflectida en els seus carrers per la impersonalitat dels barris nous on no hi ha gaire de res i n’has de sortir sempre amb el cotxe al cul. I malgrat tot, malgrat estar-hi bé, estant farts que familiars, amics o companys de feina arrufin el nas en saber on viuen i els preguntin amb falsa incredulitat “allà vius?!”. Botiguers de carrers en decadència comercial que sobreviuen amb les mateixes dificultats que el petit comerç de la resta de la ciutat  relaten amb ulls plorosos com han de suportar dia rere dia que els diguin amb la mateixa falsa incredulitat i també arrufant el nas “encara esteu aquí?”. Professionals que mantenen el despatx al centre històric, per convicció i perquè enlloc estarien millor, que han d’aguantar clients i companys de professió (tots manresans….) que els aconsellen amb incomprensible insistència que abandonin l’antic clos emmurallat de la ciutat i busquin un edifici d’oficines més lleig, car i petit en alguna zona de l’ampliació urbana recent. Fins i tot sé d’uns avis amb un pis de revista, gran i lluminós, que després d’una vida de viure i estimar el seu carrer van decidir amb tristesa marxar-ne perquè a la seva filla no li feia gràcia anar al barri on ella mateixa s’havia criat i no podien veure els nets…

No hi fa res que els veïns del Centre Històric expliquin que hi estan bé, que no és cert que hi hagi inseguretat (segons Mossos l’índex delictiu a la Manresa antiga és inferior a la mitjana manresana) i que aquí hi tenen més serveis, comerç, oferta cultural i connexions que en qualsevol altra zona de la ciutat. Tant hi fa, el perjudici contra  el Barri Vell està tan instal·lat en l’imaginari col·lectiu que res del què diguin els seus veïns aconsegueix desfer-lo.

En realitat, i com ja s’ha explicat moltes vegades, aquest és un fenomen que ve de lluny, de principis del segle passat, quan la burgesia abandona progressivament la ciutat medieval  i es  fa seu el primer eixample articulat a l’entorn del passeig. Des d’aleshores el barri vell manresà ha esdevingut un barri eminentment popular (de classe baixa…) amb pisos grans i senyorials i d’altres de vells, petits i, en molts casos, foscos, ocupats per aquells que acabaven d’arribar a la ciutat provinents de pagès, del sud peninsular o d’arreu del món. Soc de l’opinió, però, que en la consciència profunda de la ciutat, dels manresans i manresanes, sobreviu un cert sentiment de culpa, la sensació que alguna cosa hem fet malament, que abandonant la ciutat primera ens hem traït una mica a nosaltres mateixos girant l’esquena als orígens que ens defineixen i renunciant a la oportunitat d’esdevenir una ciutat amb molta més personalitat. Fins ara aquest sentiment de culpa s’ha traduït en ràbia contra els que no ho han fet, contra els que segueixen fidels al cor de la ciutat. En realitat, però, sabem que aquest trauma col·lectiu només té un remei: la recuperació física i sobretot emocional del Centre Històric de la ciutat.