Adam Majó

Durant molts i molts anys, això de la independència de Catalunya (o dels Països Catalans) era més un anhel compartit que una fita concreta. Fins i tot pels que la teníem com a objectiu  explícit,  la República Catalana era un projecte llunyà i desdibuixat que algun dia –pensàvem- hauria de substituir l’actual administració estatal, autonòmica i provincial per tornar a començar de zero (ex novo, que diríem els pedants). Una  inconcreció i llunyania que, això sí, ens permetia  projectar-hi els nostres anhels ideològics, morals i polítics més ambiciosos. De cop, però, ara fa una mica més d’un any,  tots (contraris al tema inclosos) vam mig creure’ns que això de la independència podia estar a la cantonada i vam començar a  imaginar-nos de quina manera la República Catalana es materialitzaria efectivament. I vam adonar-nos del què ara ja ens sembla obvi, que la base i l’estructura a partir de les quals es crearia aquest nou Estat no seria altre que l’actual Generalitat autonòmica.

Diu un savi de Vilanova que totes les independències s’han construït a partir de l’administració colonial i que nosaltres no serem l’excepció. Així, si l’any que ve (o el següent) tenim prou força per forçar un referèndum  efectivament vinculant i  això té com a conseqüència la creació i el reconeixement de la República Catalana, moltes coses canviaran (per això la volem) però d’altres continuaran si fa o no fa com ara. El Parlament, per exemple, seguirà sent a la Ciutadella, l’ICS estarà més ben finançat però seguirà sent l’ICS,  l’ATC creixerà i recaptarà tot l’IRPF però seguirà sent l’ATC, els Departaments passaran a anomenar-se ministeris però mantindran personal i ubicació i al Club Super 3 els rarets seguiran tocant els nassos al senyor Pla. Dit d’una altra manera, més que abolir  la Generalitat autonòmica ni la gran majoria d’organismes i serveis que en depenen  o endegar una simple reforma, perquè els canvis seran profunds i del tot substancials, el què es produirà és una transformació substancial, d’autonomia a Estat en forma de república.

Aquest mateix esquema –i aquí volia anar a parar- és el que proposa l’exministre grec d’economia Yanis Varoufakis per a la Unió Europea. Ni abolir-la, per tornar a uns estats nació massa petits, incapaços de donar resposta a tantes qüestions d’abast clarament supranacional, ni simplement reformar-la, si el què volem és  superar l’actual model d’integració europea amb un pes excessiu i asfixiant dels estats i uns mecanismes de participació democràtica massa opacs i mediatitzats per interessos corporatius o polítics. Es tractaria, per tant, de transformar l’UE i convertir aquest desprestigiat  club d’estats en una unió de pobles i persones capaç, quan les majories polítiques ho permetin, de fer valdre el seu pes al món, no per treure’n profit, sinó per irradiar democràcia, llibertat, solidaritat i justícia social. I pels que penseu que una Europa on aquests valors siguin hegemònics i electoralment majoritàris és impossible, recordeu que això és el què deien molts de l’independentisme a Catalunya fa només 15 anys.