Adam Majó

Ara que ja hem comprovat el què
ja ens imaginàvem, que l’arribada d’en Barack Obama a la presidència de la
primera potència mundial no suposaria cap canvi significatiu en la política
Nord-americana, ni a dins ni a fora del país, i que els seus discursos,
brillants, regeneradors, gairebé revolucionaris, eren només això, discursos;
ara que ja ho sabem, deia, cada cop som més els que valorant aquests primers
onze anys de segle XXI arribem a una conclusió sorprenent, que el millor que
ens ha portat el nou mil·leni, de moment, és la música de l’Amy Winehouse. No
exagero. Penseu-hi: Se us acudeix alguna cosa, idea o persona més interessant o
estimulant? Un determinat equip  de
futbol, direu alguns, d’acord, potser sí, si us agrada la pilota xata, però, i
si no?

Amb l’Amy ens ha passat el què
feia dies que no ens passava, que recordem perfectament on érem i què estàvem
fent el primer cop que la vam sentir. Aquella sensació d’estar escoltant alguna
cosa indiscutiblement superior a la mitjana habitual, de voler-ne saber
més,  d’arribar  a casa i buscar-la al youtube.

La  força brutal de la seva veu i la vida turmentada que sembla
que portava ens recuperen un clàssic de la reflexió contemporània iniciat pel
Werther de Goethe, el primer ídol juvenil de la modernitat: la incompatibilitat
entre la vida i l’art o, més concretament, la impossibilitat de crear res que
valgui realment la pena, que tingui força de veritat, si es fa des d’una
posició vital endreçada, burgesa i convencional. Per molt trista i decebedora
que sigui la mort de l’una noia de només 27 anys, és inevitable tenir la
sensació que no hauria pogut cantar de la manera que ho feia si en lloc de
passar-se la joventut tancant bars i consumint drogues a cullerades, se l’hagués
passat estudiant i festejant, dedicant-se a la música de 6 a 8 i tornant d’hora
dels  bolos per poder aprofitar el matí del diumenge. Evidentment
que es pot fer bona música, o bona literatura, sense patir addiccions  perilloses, creuant els samàfors només
en verd, rentant els plats després de sopar i pagant religiosament un pla de
pensions. Però segurament et sortirant unes cançons fastigosament correctes,
que parlaran d’anècdotes quotidianes perquè és l’únic que et passarà pel cap,
tant simpàtiques al començament com fàcils d’oblidar al cap de quatre dies. I
podràs fer uns concerts cronometrats, polits i previsibles que et permetran
quedar bé davant els pares de la teva xicota. No faràs por a ningú, no hi haurà
escàndols, no hi haurà sang. I al grup li podreu posar Manel i la gent us
confondrà amb Els amics de les arts.