Adam Majó

La diferència entre les societat
de tradició democràtica, on l’estat i l’administració en general compten amb un
cert prestigi i reconeixement públic, i aquelles on això no és així, no està
tant en el nombre de lleis i reglaments que regulen la vida col.lectiva, sinó
en la transpèrència i el rigor amb que es fan complir. Val més tenir un corpus
jurídic més reduït, però entenedor i sistemàtic en la seva aplicació, que un de
molt més extens, però de comprensió difícil i compliment aleatori. Perquè una
llei sigui bona hem d’estar disposats a portar-la a la pràctica i, sovint,  a molts països del sud d’Europa és
habitual  crear normatives que
sabem, d’entrada, que no s’aplicaran del tot o que es farà només en determinats
casos (la que prohibeix estendre roba als carrers de Manresa, per
posar un exemple).

L’excessiva legislació de la vida
col.lectiva, lluny d’ajudar a garantir drets i facilitar les tasques diàries,
produeix l’efecte invers: indefensió i arbitrarietat. Si la legislació que
regula una determinada activitat està dispersa en diferents textos, és difícil
d’entendre i és pràcticament impossible de complir en la seva totalitat, la
seva aplicació real acabarà depenent del zel o els interessos dels funcionaris
o polítics  de torn. L’hostaleria és un cas
evident de tot això. Amb els dits de la mà podrien comptar els bars o
restaurants que compleixen al cent per cent amb tota la legislació
en matèria de salut, treball, distribució de l’espai, soroll, seguretat, etc… A
la pràctica, per tant, si a l’Ajuntament, o a qui sigui, li interessa tancar o perjudicar un determinat establiment, sempre trobarà
una excusa per sancionar-lo.

Un altre cas ben manresà
d’aplicació arbitrària de la legislació és el de la prohibició d’estacionament,
que en determinades zones de la ciutat s’incompleix quotidianament, sense que
la policia local ni els seus caps facin res pèr solucionar-ho i amb l’evident
degradació de la qualitat de l’espai urbà.  Dos exemples, coneguts i evidents: La plaça Puigmercadal, on
malgrat la senyal que indica el contrari, sempre està atepeïda de vehicles, i
el carrer Alcalde Armengou, on fa temps que s’aparca desacomplexadament damunt
la vorera. Així doncs, la senyal de prohibit aparcar significa coses diferents
segons l’indret de la ciutat on estigui situada i l’humor dels que l’han de fer
respectar.

Els policies locals de Manresa,
així com el conjunt de treballadors municipals, tenen bons motius per estar
enfadats amb l’equip de govern i la forma com ha incomplert pactes assolits i
els vol fer pagar el preu de la desastrosa gestió econòmica. Ara bé, és
precisament el treball ben fet i constant el que els donaria força de
protestar; perquè la gent simpatitzem amb qui fa una feina socialment útil i
perquè, quan fessin vaga, els trobarien realment a faltar.