Adam Majó

Envoltat d’una preocupant indiferència ciutadana, l’Ajuntament de Manresa està tirant endavant la revisió del Pla general de Manresa (el POUM), l’instrument que definirà l’estructura urbana de la ciutat dels propers vint anys sí l’actual i els propers equips de govern tenen voluntat política i recursos per fer-ho. Actualment, ja ho avanço, ni una cosa ni l’altra.

Com que a aquestes alçades ja hi ha algunes propostes interessants sobre la taula, em permetré donar la meva opinió en una serie escrits més o menys successius que avui inicio. I ho faig amb un tema recorrent, un d’aquells que els manresans n’hem sentit a parlar tota la vida, però que no per això és menys discutible i discutit: l’enderroc del Teatre Conservatori, el TC, i la conseqüent ampliació i unió definitiva de les places Sant Domenèc i Fius i Palà.

D’arguments a favor en trobo tres. El primer: Aquest edifici fa de tap al passeig de Pere III i li impedeix la lògica continuïtat cap al centre històric (abans nucli antic i més abans barri vell). El segon: Una plaça Sant Domènec/Fius i Palà més gran es convertiria en el centre neuràligic d’una ciutat que, com reclama sovint el director d’aquest diari, està orfe d’un referent central inqüestionable i útil per a esdeveniments ciutadans diversos. I tercer: No és un edifici especialment bonic ni interessant i per això (i per no tancar cap porta) no s’ha inclòs en el Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de la ciutat.

D’arguments en contra, també en trobo tres. Ú: La continuació fàcil entre l’eixample manresana i el centre històric la podria fer perfectament un carrer Guimerà sense cotxes (no el què tenim ara) connectat amb el carrer del Born i l’Alfons XII a través d’un pas de vianants que caldria situar uns metres més avall que l’actual. Dos: El TC (antiga sala Mestre Blanch inclòsa) és un equipament útil i utilitzat, amb un aforament i unes dimensions escèniques molt superiors a les dels espais que tenen pensats per substituir-lo (Els Carlins i l’Auditori de Sant Francesc). I tres: Potser és cert que l’edifici del TC no té externament excessiu interès, però l’interior conserva característiques del típic teatre del segle XIX, amb les llotges arrodonides, els passadissos circulars, les columnes i les motllures de guix i és l’únic que ens queda d’una llarga llista d’edificis que van marcar una època i que han anat despareixent o canviant radicalment de fisonomia (l’Olímpia, el Kursaal, el Catalunya…).

Ja ho veieu, no m’acabo de mullar. Aquest cas, com tants altres, no és blanc o negre. Cal posar en una balança pros i contres i decidir, que no és una feina fàcil. Precisament per això val la pena que no els deixem sols, als que tenen la responsabilitat última de fer-ho, que ens hi impliquem i els ajudem amb opinions i propostes.