Adam Majó

Com el seu nom indica, el Consorci del Bages per a la Gestió de Residus és l’empresa pública, propietat dels ajuntaments associats, que es dedica a endreçar i a amagar sota terra bona part la immensa quantitat de deixalles que segreguem els veïns i veïnes de la comarca. D’aquesta mena d’equipaments abans se’n deia abocadors, però com que aquesta paraula va prendre de seguida connotacions negatives, relacionades amb pudors, insalubritat, fums negres i brutícia escampada, en un moment determinat es va tendir a canviar-ne no només la manera de funcionar, incorporant-hi una part de reciclatge i dignificant les instal.lacions, sinó també la imatge i la denominació. En el cas del Bages, a més de la millora evident en la gestió de tot plegat, es va optar per afegir-hi elements naturals (oliveres, falcons, ases, jardineria…) i introduir-hi l’enganyós nom de Parc Ambiental (tot són parcs ara, ja ho sabeu). 
En aquesta línia, aquest estiu des del consorci es va fer una campanya de comunicació que consitia en publicar un anunci a determinats mitjans impresos on, a més del logo i el nom de l’empresa, s’hi veien barraques de vinya,  una esplèndida vista de Montserrat, un bosquet i uns animals pasturant plàcidament. De deixalles, res de res. I és aquí on ens equivoquem, crec.  

Per avançar cap a la reducció de les escombraries generades i, per tant, dels problemes que generen (malbaratament d’energia i matèries primeres, contaminació, molèsties diverses…) cal que siguem tots molt conscients de l’existència d’aquesta realitat, que recordem que la nostra manera de viure implica  la generació constant i excessiva de deixalles, que no les amaguem, ni en cars contenidors subterranis ni rere verdes campanyes d’imatge. Cal que tractem els residus amb eficiència i responsabilitat, com fem aquí al Bages, però cal, també i sobretot, que prenguem mesures per reduir el nombre d’escombraries segregades. Com? Disminuint el consum superflu (ja ho estem fent, ves quin remei), modificant la legislació sobre envasos i embalatges (n’hi hauria prou, d’entrada, en copiar el què fan en altres països), per corresponsabilitzar econòmicament al fabricant i al consumidor de cada residu potencial que es posa al mercat. I modificant l’actual sistema de recollida, fent entendre als ciutadans que no fan cap favor a ningú baixant les deixalles al contenidor que toca, sinó que és la ciutat, l’administració, que li fa el favor de recollir-li la merda a la porta de casa, i que, en consequència, cal que fem un esforç molt més gran de reducció, triatge i gestió dels nostres residus, bonificant a qui segrega poc i bé i penalitzant a qui segrega molt i malament. Canviar l’actual model de servei universal, indiscriminat i cada cop més car, per un de basat en la corresponsabilitat de tothom, del productor, en primer lloc, però també del distribuïdor i el consumidor, no és senzill, però és perfectament possible; en tenim exemples a pobles petits de ben a prop, i en ciutats grans d’altres llocs del món. Ara que el desastre econòmic on ens han deixat ens obliga a repensar tantes coses i  a optimitzar esforços i recursos, és un bon moment per posar fil a l’agulla.