Adam Majó

És com aquella gent que s’en va de vacances per Europa i tornen meravellats amb aquells centres urbans endreçats i acollidors, lliures d’automòbils, on la gent passeja amb tranquilitat després d’aparcar un bon tros lluny o d’arribar-hi amb transport públic o bicicleta. Quan acaben la narració solen fer-ho amb el mateix epíleg: “però aquí no funcionaria”. aquí, ja se sap, som bruts, indisciplinats, egoistes i mandrosos. És el nostre caràcter i la culpa la té, es veu, el mar Mediterrani.

Una cosa semblant passa amb la recollida porta a porta de residus urbans (una de les propostes que portarà el programa electoral de la CUP a Manresa, ja ho avanço). Amb aquest sistema el percentatge de separació en origen (a casa) es dispara, el volum de rebuig que va a l’abocador disminueix dràsticament i el d’impropis (residus ubicats en el contenidor equivocat) també. Com saben bé a Santpedor, amb el porta a porta la recollida es fa de forma gairebé individualitzada, cada habitatge té un lloc on deixar la bossa que cada dia és diferent (un dia paper, un altre envasos, un altre orgànic, etc…) El cost d’aquesta recollida no disminueix massa -però tampoc augmenta!-, però el del tractament sí, ja que permet assolir els percentatges de reciclatge que exigirà molt aviat la UE sense necessitat de construir i fer funcionar una planta de triatge i, alhora, augmenta el volum de residus reaprofitables i amb retorn econòmic. D’aquesta manera, quan el sistema està en ple funcionament s’aconsegueix no només augmentar l’eficiència ecològica del cicle producció-consum-rebuig, sinó  també diminuir el cost per a l’ajuntament del tractament de deixalles i, en conseqüència, també l’import del rebut que paguem anualment els veïns i veïnes de la ciutat.

I com s’aconsegueix aquest miracle? De forma ben senzilla, fent que cada veí/consumidor esdevingui un agent actiu i eficient en el procés de reciclatge. I aquí s’hi arriba progressivament, amb campanyes informatives i pedagògiques, amb participació alhora de dissenyar el mètode concret, explicant els beneficis individuals i col·lectius del nou sistema i també, cal dir-ho, sancionant  si és necessari. I és que amb el porta a porta cada habitatge té un lloc concret on dipositar les escombraries i, per tant, és molt més fàcil d’identificar qui ho fa bé i qui no. Evidentment aquest és un sistema molt més senzill d’aplicar en pobles petits o en barris amb casetes d’un sol habitatge que en ciutats grans o en barris amb blocs de pisos. No obstant això, no són poques les ciutats grans, algunes molt més grans que Manresa, que ja ho han tirat endavant i que se n’estan sortint, no només al nord d’Europa sinó també a Guipuzcoa o fins i tot a Roma, per posar només dos exemples. No hi ha raons tècniques definitives que ens facin pensar que a Manresa no podria funcionar, només pors i perjudicis. I, de fet, l’argument que ja hem sentit quan ho hem proposat en diferents àmbits de la ciutat és el de sempre: sí, això està molt bé, però no aquí, aquí no funcionaria, som massa bruts, egoistes, indisciplinats i mandrosos. Ho sóm?