Ho juro: hi ha vida fora del camp

Avui el carrer està ple de gent que, més que caminar, levita, inflada per la felicitat i l’orgull de ser seguidora del Barça (menys el meu fillol, que es veu que avui arrossegava els peus indignat perquè a l’escola no li deixen dur la samarreta dels tricampions). Després diran que Europa no interessa a ningú!

No és pas que no vulgui participar d’aquesta alegria (no tinc manies en això), però voldria fer una petita revelació: hi ha vida fora del camp de futbol. Ho vaig comprovar ahir a un quart de nou a la Saltamartí.

I no és que la llibreria estigués plena de gent que s’hagués proposat de sentir-se especial, amb aquell menyspreu cap al futbol que per a alguns és una pose, no. Quan una clienta va dir “me’n vaig que s’ha fet tard i dec tenir el marit amb totes les ungles menjades”, se la van mirar amb cara de pòquer. “Sí”, va aclarir ella, “pel partit!”. “Ah, sí, el partit…” van fer els altres, però no posaria la mà al foc que sabessin de què els parlava, almenys en aquell moment. Són marcians, aquesta gent? No!
El fet és que, no sé si és una norma, però quan faltava poca estona per a tancar la porta, encara van aparèixer clients (alguns d’habituals, es notava), amb urgències literàries. Què passa, hi ha d’haver de tot en aquest món, no? I aquests que tenen urgències literàries passades les vuit del vespre també tenen els seus drets…

La cosa és que també necessitaven recepta. Vull dir, que buscaven una recomanació. Pel que sento dins la llibreria, n’hi ha que hi van amb una idea vaga: “una història d’amor que acabi bé”, “una novel·la d’aventures per al meu fill de 14 anys”, “una que sigui fàcil de llegir i no gaire llarga”, “una que hi hagi fotos per al tiet a qui no sé què regalar”, etc. Això és fàcil. Però els clients d’ahir eren d’aquells que compren per a sí mateixos, venien amb el mono i no es conformaven amb qualsevol cosa. Necessiten que els llibreters es mullin, que els garanteixin que amb aquells llibres són dels bons de debò. Va haver-hi un moment impagable en què, mentre jo circulava pels contes de nens, tant la Sílvia com en Gerard estaven explicant arguments de novel·les amb pèls i senyals. Estava encantada, amb totes aquelles històries que m’envoltaven.

El client que atenia en Gerard se’n va anar ben convençut al cap de poc (va comprar Una cosa per a explicar-vos, l’últim d’en Kureishi), i la Sílvia continuava, de manera que la vaig sintonitzar, i parlava amb tanta passió que vaig treure el bloc i vaig prendre algunes notes. En un moment donat va dir: “és que no sempre surt un Corazón helado!”. Vaig apuntar “Corazón helado” i el vaig subratllar tres o quatre cops, perquè deu ser molt bo. (He investigat: l’ha escrit l’Almudena Grandes). Es veu que la clienta ja el tenia, el Corazón aquest tan interessant, i per això la Sílvia va haver de fer repàs mental de les últimes lectures que l’han impactat i va recordar un altre llibre que segons ella és “genial”. Vaig afinar l’orella i vaig poder apuntar: sense que em veiessin: Cosas que nunca ocurrirían en Tokio (l’autor és un paio jove que es diu Alberto de Torres, i l’editorial, Belacqva). Es veu que el protagonista és un senyor que porta 25 anys treballant com a escombriaire en un aeroport, i això li ha fet aprendre molt de la psicologia de la gent, i té una relació molt especial amb els viatgers i els companys que també treballen allà. Quan explicava l’argument, a la Sílvia li brillaven els ulls amb passió. “És un llibre bonic, molt tendre”, deia convençuda. “Mira, llegeix aquest tros” deia la Sílvia allargant el llibre obert a la clienta, “és el moment en què l’home està a punt de jubilar-se i s’adona que no se sent diferent de quan tenia 10 o 30 anys. Tot el text és preciós”.

Quan van acabar la conversa, vaig buscar la pàgina de què parlava la Sílvia. Hi diu que fer-se gran deu ser canviar la talla dels pantalons i tenir més o menys pèls.

Me’n vaig anar levitant a casa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *