No és pas que no vulgui participar d’aquesta alegria (no tinc manies en això), però voldria fer una petita revelació: hi ha vida fora del camp de futbol. Ho vaig comprovar ahir a un quart de nou a la Saltamartí.
La cosa és que també necessitaven recepta. Vull dir, que buscaven una recomanació. Pel que sento dins la llibreria, n’hi ha que hi van amb una idea vaga: “una història d’amor que acabi bé”, “una novel·la d’aventures per al meu fill de 14 anys”, “una que sigui fàcil de llegir i no gaire llarga”, “una que hi hagi fotos per al tiet a qui no sé què regalar”, etc. Això és fàcil. Però els clients d’ahir eren d’aquells que compren per a sí mateixos, venien amb el mono i no es conformaven amb qualsevol cosa. Necessiten que els llibreters es mullin, que els garanteixin que amb aquells llibres són dels bons de debò. Va haver-hi un moment impagable en què, mentre jo circulava pels contes de nens, tant la Sílvia com en Gerard estaven explicant arguments de novel·les amb pèls i senyals. Estava encantada, amb totes aquelles històries que m’envoltaven.
El client que atenia en Gerard se’n va anar ben convençut al cap de poc (va comprar Una cosa per a explicar-vos, l’últim d’en Kureishi), i la Sílvia continuava, de manera que la vaig sintonitzar, i parlava amb tanta passió que vaig treure el bloc i vaig prendre algunes notes. En un moment donat va dir: “és que no sempre surt un Corazón helado!”. Vaig apuntar “Corazón helado” i el vaig subratllar tres o quatre cops, perquè deu ser molt bo. (He investigat: l’ha escrit l’Almudena Grandes). Es veu que la clienta ja el tenia, el Corazón aquest tan interessant, i per això la Sílvia va haver de fer repàs mental de les últimes lectures que l’han impactat i va recordar un altre llibre que segons ella és “genial”. Vaig afinar l’orella i vaig poder apuntar: sense que em veiessin: Cosas que nunca ocurrirían en Tokio (l’autor és un paio jove que es diu Alberto de Torres, i l’editorial, Belacqva). Es veu que el protagonista és un senyor que porta 25 anys treballant com a escombriaire en un aeroport, i això li ha fet aprendre molt de la psicologia de la gent, i té una relació molt especial amb els viatgers i els companys que també treballen allà. Quan explicava l’argument, a la Sílvia li brillaven els ulls amb passió. “És un llibre bonic, molt tendre”, deia convençuda. “Mira, llegeix aquest tros” deia la Sílvia allargant el llibre obert a la clienta, “és el moment en què l’home està a punt de jubilar-se i s’adona que no se sent diferent de quan tenia 10 o 30 anys. Tot el text és preciós”.
Quan van acabar la conversa, vaig buscar la pàgina de què parlava la Sílvia. Hi diu que fer-se gran deu ser canviar la talla dels pantalons i tenir més o menys pèls.
Me’n vaig anar levitant a casa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sobre tot la vida és a fora.