Registre de catalans a l’exterior

Això m’ha fet mal, i ho diré ràpid perquè feia una altra cosa. A la Gene, molta història de catalans i catalanes, però després hi posen un “acusament de recepció” i es queden tan amples; que jo em pregunto: amb els calés que deu haver costat un vídeo tan brillant, didàctic i il·luminador, no hi ha hagut ningú que digués, “Ei, això sona un pèl forçat”? I no és que sigui una expressió “il·legal”, i ara, però què voleu, a mi no em sona gens natural. “Acusament? Quina mena de paraula és aquesta?”, sento que se m’estranyen els meus perennes consultadors idiomàtics… I jo contesto: no era més fàcil dir “justificant de recepció”? O la paraula justificant no tradueix amb fidelitat l’acuse de l’expressió original, acuse de recibo? I potser el problema és tot aquí: traduir fidelment, expressió original, colonialisme lingüístic, catanyol…

Llençar els vots

Començo a escriure això el diumenge 3 de gener al vespre, després de saber que l’última votació de la CUP s’ha decantat per no investir l’Artur Mas com a president de la Generalitat i, doncs –afegeixen tots els mitjans, comentaristes i assimilats–, per la convocatòria d’unes altres eleccions. Admeto que fa més de tres mesos que estic enfonsada en un mar de dubtes. Per què? Doncs perquè el 27 de setembre del 2015 vaig votar la CUP, sobretot com a garantia que el procés no s’aturaria, que no ens quedaríem empantanegats en el famós processisme, que el pròxim Onze de Setembre seria ben bé l’últim que hauríem de sortir a fer la gimcana independentista, i que seria més de celebració (ja hi som, ja ho tenim!) que reivindicativa. Continua llegint

Quin és el missatge?

No vaig seguir La Marató de TV3; no ho faig mai, igual com no segueixo les jornades electorals per televisió. Com que fa anys que l’antena no em funciona, això no deixa de ser natural, oi? Sempre penso que un dia l’arreglaré, però ei, sense presses. Potser és això el que fa que les imatges televisives que m’arriben em sobtin més que si les veiés sempre? Això no ho acabo de saber; ara, dubto que una imatge com aquesta em pogués deixar de sorprendre mai:

Els periodistes Ana Boadas i Toni Cruanyes, presentadors de 'La Marató' 2015

Continua llegint

Temps estranys

InstagramCapture_b973cd68-884a-46bd-a505-bcae55b57cadVivim temps estranys. Diries, per exemple, que aquest és un mes d’agost normal, amb celebracions arreu que ja no recorden el final de la collita. Però la collita s’ha acabat, igualment, i no ha sigut tan dolenta com alguns auguraven, després d’una primavera especialment seca. Però entrem al mes d’agost enmig d’unes tempestes que no saps dir si són tardorals i que t’han fet afirmar algun cop –i potser és veritat que de vegades parles només per no callar, sense saber ben bé què dius– que ens estem tropicalitzant, amb aquestes calors inusuals i aquests aiguats, més propis del mes de setembre, que la terra no pot absorbir. Continua llegint

Paisatges mentals

Les persones desapareixen de la nostra vida per motius diversos. S’esvaeixen de la nostra quotidianitat pel canvi del domicili familiar, pel trasllat a un altre punt del planeta, per desacords i divergències que amb el temps es van fent insuperables, per tota mena de raons i per cap raó en especial, per la simple pèrdua del costum de veure-les. També desapareixen perquè es moren. Continua llegint

Històries del RACC

A principis del mes de desembre, entrant a Barcelona per la Diagonal, un cotxe va donar un cop tan fort pel darrere al que jo portava que el va enviar contra el del davant. Com que en els gairebé quaranta anys que fa que tinc carnet és el meu primer accident, vaig pensar que tenia sort quan el conductor del vehicle responsable va admetre de seguida que era culpa seva, que s’havia despistat, que li sabia tan greu i que per la seva banda no hi hauria cap problema. Vam omplir el «Comunicat amistós d’accident», com a persones civilitzades; quan se n’anava, l’home em va donar la seva targeta i em va dir que si tenia cap dubte que li truqués, que ell treballa precisament en assegurances. Vaig trucar a la grua, em van portar el cotxe al taller, va quedar pendent de peritatge. Fins aquí tot molt bé. Continua llegint

Meditació metafísica

La vida del pobre treballador de la lletra és plena de paranys, que de vegades el porten a meditar llargues estones sobre conceptes que no han atret mai l’atenció de les persones que es preocupen per qüestions metafísiques normals, com ara què vol dir que l’Univers és finit?; si ho és, més enllà què hi ha? I abans del Big Bang, què hi havia? Només aquella força que alguns consideren omnipotent i anomenen déu? Continua llegint

Al banc de treball (2)

En aquesta casa on visc hi vaig trobar, penjat en una paret, un fragment del poema XXI de Les contemplations de Victor Hugo. He llegit algunes coses d’aquest home i espero que en algun moment en vagarà de parlar-ne en un altre lloc, però a la seva poesia he d’admetre que no m’hi he acostat. Suposo que sempre m’ha fet l’efecte que un prosista tan poderós no podia ser gaire bo escrivint versos, però això semblen més aviat manies meves que m’hauria d’anar traient del cap. Continua llegint

Al banc de treball (1)

L’altre dia vaig somiar que em trobava tot de monedes –com a dada curiosa, eren de 50 peles– enmig de no sé on. Quan em vaig despertar vaig pensar «Mala cosa»: en algun lloc em sembla haver llegit que si somiaves calés era senyal que no en tindries. I en efecte: ho tenia tot preparat per quan em toqués la grossa de cap d’any, però es veu que em vaig descuidar de comprar el número i el premi no es va repartir. Que hi ha qui diu que haurien d’haver tornat a fer girar el bombo, que això que els diners se’ls quedi l’estat fa lleig. Continua llegint

Una llista de país

Ahir, 9 de novembre, plovisquejava mentre fèiem cua per votar. Tothom anava amb paraigua, menys els despistats que ens l’havíem deixat. Se’ns acosta una dona i ens diu «Tomen este, me lo devolverán cuando lleguemos a la puerta». Després vam veure el que és sens dubte la imatge del dia: l’Artur Mas i el David Fernández en una abraçada que no figurava al guió. Satisfets tots dos, contents tots dos, emocionats tots dos, com a mínim tant com molts dels que en vam veure la gravació. Continua llegint