Històries del RACC

Deixa un comentari

A principis del mes de desembre, entrant a Barcelona per la Diagonal, un cotxe va donar un cop tan fort pel darrere al que jo portava que el va enviar contra el del davant. Com que en els gairebé quaranta anys que fa que tinc carnet és el meu primer accident, vaig pensar que tenia sort quan el conductor del vehicle responsable va admetre de seguida que era culpa seva, que s’havia despistat, que li sabia tan greu i que per la seva banda no hi hauria cap problema. Vam omplir el «Comunicat amistós d’accident», com a persones civilitzades; quan se n’anava, l’home em va donar la seva targeta i em va dir que si tenia cap dubte que li truqués, que ell treballa precisament en assegurances. Vaig trucar a la grua, em van portar el cotxe al taller, va quedar pendent de peritatge. Fins aquí tot molt bé.

Però resulta que el meu cotxe és vell: té quinze anys. Per tant, i independentment de l’estat general del vehicle, del seu funcionament i del seu manteniment, el preu de mercat és baix (1.312 euros, segons el pèrit del RACC). La topada va ser forteta, i tant el cotxe del darrere com el del davant eren més grossos que el meu. Per tant, el preu de la reparació és alt (4.900 euros, també segons el RACC). Sembla que el que és habitual en aquests casos és el que va passar a continuació: el RACC va declarar que el meu cotxe havia sofert un sinistre total i em va oferir una indemnització de 2.480 euros, per sobre del preu de mercat (que me l’estava venent, jo?) però per sota del preu de reparació. He d’afegir que el RACC és la meva companyia, no la del contrari.

Vaig passar molts anys sense cotxe perquè no em feia falta. Sóc una ferma partidària del transport públic, i a Barcelona allà on no arriba el metro hi arriba l’autobús, i pots anar a molts llocs caminant mateix; el que sí que tenia era una bici. Però me’n vaig anar a viure fora, a un lloc on no n’hi ha, de transport públic, i des d’aleshores necessito el cotxe. No puc viure a casa meva sense. El cotxe també em serveix per carregar llenya, o el que calgui. Amb això dic que no em serveix qualsevol cotxe, sinó que ha de tenir un bon maleter o, com és el cas del meu, ha de ser semiconvertible en furgoneta.

Amb les males notícies del RACC, vaig trucar al meu contrari i li vaig explicar que ja entenia que no em volguessin pagar la reparació (per què em va semblar que ho entenia, ara ja no ho sé), però que la compensació havia de ser més alta. Havia mirat preus una mica per sobre i em pensava que amb 3.500 euros em podria comprar un altre cotxe que m’anés bé, i això és el que li vaig dir a l’home, que em va dir que faria tots els possibles perquè apugessin la indemnització.

Mentrestant, l’encarregat del meu taller em va dir que ell em podia arreglar el cotxe amb la quantitat que m’oferien. No amb peces noves, que era el que havia comptat el (meu) pèrit, sinó de segona mà, de cotxes desballestats. Que si n’aconseguia més també podria cobrar les hores que hi dediquessin. També vaig veure que el mercat no me l’havia mirat gaire bé i que no, ni amb 2.480 euros ni amb 3.500 no podria aconseguir un altre cotxe com el meu, o sigui que li vaig dir al mecànic que endavant.

Van passar les festes de Nadal i, finalment, les negociacions de l’home que em va trencar el cotxe van arribar a un punt mort. El RACC em va oferir –quantitat definitiva– 2.600 euros: «valor indem mejorado», hi diu com a concepte; i hi afegeixen el telèfon d’un «comprador de restos Desguaces xxx», que a sobre de fer propaganda d’algú amb qui vés a saber quin tracte tenen, sembla que se’n fotin. (Deixarem de banda que aquests detalls siguin en castellà en una carta que és més aviat en català, perquè no acabaríem mai.) Per cobrar aquests diners vaig haver de firmar un paper que diu que em dono per satisfeta amb aquesta quantitat i que mai més no faré cap reclamació en relació amb aquest accident. Que aquesta quantitat cobreix els «danys, perjudicis o despeses» motivats per l’accident. És igual que jo digui que no hi estic d’acord. I que en cap moment no s’han tingut en compte els meus perjudicis ni les meves despeses. Que durant prop de dos mesos no he pogut ser a casa meva perquè algú no es va fixar que tots els cotxes s’aturaven en un semàfor vermell.

Sembla que el RACC, la meva companyia, té por que jo vulgui fer negoci amb aquest accident. Això després d’estar pagant durant cinc anys l’assegurança, una temporada fins i tot doble perquè vaig tenir dos cotxes, un dels quals assegurat per a conductor novell. I de pagar, naturalment, el carnet de soci i el de beneficiari.

En aquest curset accelerat de funcionament de les companyies asseguradores he après unes quantes coses que no m’han agradat gens, com ara que el «comunicat amistós», que representa que agilitza els tràmits en benefici de l’assegurat, en realitat el que facilita és l’acord entre les companyies asseguradores. Que més valdria que m’hagués negat a firmar aquell document tan amigable, que hagués trucat als mossos, que hagués fet que a mi i al meu acompanyant ens portessin en ambulància a l’hospital, perquè les cervicals ens van quedar adolorides a tots dos. L’home em va dir que s’havia despistat i em va saber greu, i no vaig tenir en compte les conseqüències del comportament civilitzat, un comportament que les companyies entenen una mica a la seva manera.

Abans que les companyies asseguradores s’inventessin el comunicat amistós, tinc entès que la teva companyia defensava els teus interessos davant de la companyia del contrari. Ara, com que qui paga és la companyia del perjudicat, de la part no responsable dels danys, no hi ha interessos de l’assegurat que valguin; l’únic que compta és que la companyia hagi de pagar tan pocs diners com sigui possible. I si després de tot això perden un client ja els deu estar bé, també.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 2 de febrer de 2015 per Marta Hernández Pibernat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.