Fora del temps i del món
Deixa un comentariEl moment d’estendre la roba sempre és un moment estrany. Fora del temps i del món. No és que me n’acabi d’adonar ara que estenia la roba, però hi he tornat a pensar després d’adonar-me que mentre estenia la roba pensava quins temps més tristos que vivim si he de comptar aquesta activitat com a exercici físic i que ara ho faig més a poc a poc que abans. Però tot seguit he pensat que això no era veritat. Que el moment d’estendre la roba és –sempre que puc– un moment especial, fora del món. Tot i que en aquest temps suspès que vivim ara sembla com si ho fos més: més fora, més lent.
El cas és que estenia la roba i un segon m’ha vingut l’enyorança de l’estenedor que tenia al barri de Sant Antoni. Vuit anys, un rècord personal relatiu que no aconseguia superar però que ja he batut aquí on ara farà deu anys que visc; si el virus o altres circumstàncies no ho impedeixen, aviat superaré també aquí el meu rècord absolut, establert en un pis de Martorell on estenia els llençols al terrat amb la meva mare. Quan la certesa d’haver provocat incertesa em torna a destarotar m’arrecero en el pensament que venir de família seminòmada deu marcar. Això, i aquesta obligació que no sé d’on em ve de reivindicar un territori on l’amor no es faci costum ni exigència. (Tot i haver tolerat totes dues coses, a pesar meu ho he d’admetre.)
Estendre la roba en temps de confinament amplia i allarga les reflexions. També porta a pensar en aquelles famílies que no ho poden fer, que viuen tots en una habitació, que no tenen casa, en aquells que són en camps de refugiats o de concentració (encara hi ha diferència?), en presons i a les nostres presons. En les famílies delmades per una epidèmia afavorida per la imprevisió d’aquells a qui paguem per protegir-nos, que a sobre aprofiten l’epidèmia per emparar-se de poders que no els pertoquen, per actuar amb menyspreu envers els desprotegits, els vulnerables, els que teixeixen amb la seva activitat –menuda, pacient– la xarxa que relliga les nostres poblacions i construeix les nostres societats. En els països on el sistema sanitari i la convicció democràtica són encara pitjors que al nostre.
Hi ha qui diu que «després d’això», «quan això passi», les coses no podran ser com fins ara. Ho diuen amb optimisme, com si pensessin que els humans haurem après alguna mena de lliçó i procurarem ser més humils, més previsors, més solidaris. Tant de bo, penso mentre acabo d’estendre, tant de bo, però aleshores em fixo que el veí ha sortit a passejar i l’escridasso una mica.
(Mentre acabo d’escriure això, m’arriba la notícia que una altra família queda escapçada pel virus. Una família que un temps va ser mig meva. Quina tristor.)
Jo no sé si el temps es para quan estenc la roba, però estic segura que passa quan la plego, i no s’acaba mai.
No sé si serà un món millor, però del que sí estic segura és que serà diferent… com, ja ho veurem!
A la primera part del teu comentari, la resposta ja la saps: ommmm.
A la segona, si ha de ser diferent, esperem que no sigui pitjor. Però aquí amb el zen no en tindrem prou.