Paranys

La repetició, doncs, ens fa experts, i això el mercat de treball ho valora. I ho retribueix en forma de feina, cosa que és més aviat poc imaginativa. També, per la mateixa paradoxa, l’única manera d’evitar que una feina es faci monòtona i repetitiva és procurar fer-la sempre millor, sempre tan bé com se sap i una mica més, i la conseqüència no és evitar haver de tornar a fer un altre cop el que ja hem demostrat que sabem fer, sinó més oportunitats, o oportunitats més ben retribuïdes –i en rares ocasions totes dues coses–, de tornar a fer[1] un altre cop el mateix, i un altre cop, i un altre. Si això no és avorrit ja em direu què ho és. (més…)

S’acaba l’agost, mes de la inexistència i la inanitat pels nostres rodals, i també de la ignomínia,[1] i comença el setembre, el mes de la represa. Aquests són els dies –setmana amunt, setmana avall– que recupero una petita part de la cultura caçadora-recol·lectora que ens ha portat fins on som. Aquest any que gairebé ha plogut més que els altres set (sumats) que fa que visc aquí a la Segarra, la collita és esplèndida, i ara que he entrat a la seixantena i cullo les mores amb tisores de podar, guants i ulleres m’agafa per pensar, mentre em barallo amb els esbarzers, en les feines repetitives, mecàniques.

(més…)