Detalls de premsa
Deixa un comentariFa temps, ja ho vaig dir, que visc sense televisió. Això en realitat no té cap importància, perquè si algú em recomana un programa o tinc interès a veure’l perquè hi surt per exemple el meu gendre, per internet ho tinc tot, quan a mi em va bé. Amb la premsa escrita em passa una mica el mateix: a casa no hi entren gaires diaris. Per descàrrec de consciència pago una quota al que acull aquest blog, que entre altres qualitats té les de no incloure secció d’esports i ser d’àmbit plenament nacional, i a primera hora del matí també acostumo a donar un cop d’ull al Guardian –els he promès que els hi pagaré quan les coses em vagin millor–, el diari que vaig triar entre molts d’altres de possibles per mirar-me el món des d’una altra perspectiva.
Després també hi ha tot el que m’arriba per les xarxes, esclar, i per tant en algun moment del dia també és possible que llegeixi, en un desordre complet, algun article d’El Nacional, Público, Diario.es (no el confongueu amb esDiario si voleu conservar la salut, que els metges fan la vaga que ens mereixem), Crític, Al Jazeera, El Punt Avui, Ara, Guernica, Institute for Middle East Understanding, Opcions, Sàpiens, El Temps, Catorze, Haaretz… Val més que pari, perquè ja deveu saber, fins i tot millor que jo, que la infoxicació en què vivim no sembla tenir límits.
El que sempre m’ha semblat ben curiós és que vaig començar a treballar al diari Avui, de trista memòria, quan no feia gaire que havia decidit simplement deixar de llegir premsa escrita de qualsevol tipus. Va ser una mena de «si no vols caldo, dues tasses» extrem i radical, càstig de Déu i martell per a l’heretge que vaig intentar –sense gens d’èxit– ser. De fet, de vegades penso que hi ha coses que no es poden ni pensar: deu fer prop de cinquanta anys, durant el que ara se’n diu preadolescència, li vaig dir molt convençuda al meu germà que jo treballaria de llegir. Fins que les lletres em sortissin per les orelles, hi hauria d’haver afegit.
En fi, sigui com sigui, el que no acostumo a fer és llegir premsa física, en paper. (Això em situa dins del corrent general i fa que em senti una mica més sostenible per al planeta, encara que això últim vol ignorar que tot el flux d’informació virtual té un cost d’energia altíssim.) L’excepció és quan agafo l’autobús per anar a Barcelona, perquè hi trobo –quan no s’han acabat– un parell de diaris en paper, El Periódico i La Vanguardia, i jo trio més aviat aquest últim perquè em permet llegir la columna del Monzó, que és fàcil que em porti a fer com a mínim aquell mig somriure que sempre t’ajuda a encarar el dia.
El cas, doncs, és que ahir vaig baixar a Barcelona, vaig llegir el diari al bus i m’hi vaig trobar tres perles. La primera: celebrant la visita del molt democràtic president de la República Popular de la Xina, el director del diari explicava a la segona pàgina, no sé si per il·lustrar els ignorants o per demostrar que a un filoespanyol autèntic la vergonya no l’atura, que «fa 3.000 anys els mercaders de la Xina ja portaven seda i altres productes per terra carregats en els seus camells, travessant tot el recorregut que des del 2015 fa el tren entre Yiwu i Madrid»; resumint, fa tres mil anys que els xinesos exporten mercaderies a Madrid! Embolica que fa fort, o, com deia aquell, ves si ets sord o la botifarra és de pagès.
La segona és més tècnica: al titular que obria la pàgina 6 hi deia «Macron ofereix una ecotaxa variable que no agrada les ‘armilles grogues’» [les cometes simples representen lletra cursiva]. Anava a dir «s’hi llegia», però jo aquest titular no el puc llegir, la veritat: «no agrada les armilles grogues»?, però això què vol dir? A mi poden no agradar-me aquesta mena d’armilles reflectants, i en aquest cas les armilles, complement directe, no van introduïdes amb preposició. Però el tema de la notícia era que a un col·lectiu que fa dies que protesta, a la Catalunya Nord i més enllà, contra l’encariment dels carburants –«els armilles grogues», i recalco aquest els: no eren les armilles, el tema, sinó els manifestants que les duen–, no li havia agradat la proposta del president francès, i doncs aquí armilles grogues fa funció de complement indirecte, que exigeix la preposició. O sigui: «Macron ofereix una ecotaxa variable que no agrada als ‘armilles grogues’». Gràcies.
I per acabar, que se’ns fa tard, la tercera perla, que diria que fa més que fregar el racisme i la xenofòbia. A la pàgina 9, una notícia sobre els milers de refugiats econòmics, però també polítics, que la premsa ha batejat amb el nom de «caravana de migrants»* i que després de travessar l’Amèrica Central durant mesos de marxa, que es diu aviat, han arribat a la ciutat mexicana de Tijuana, a la frontera amb els Estats Units. La notícia es titula, de manera molt desenfadada (seguint el rigorós criteri periodístic atrapa-el-lector), «Història d’una amanida», i no tinc ni idea de quina amanida parla, perquè no vaig poder passar de la foto que acompanya l’article i que us podeu imaginar pel peu que l’explica: «Una dona busca polls al cap de la seva filla a Tijuana.» Segur que hi ha millors maneres d’il·lustrar les pèssimes condicions higièniques en què es veuen obligats a viure aquells que el capitalisme salvatge expulsa, vomita, regurgita per la pervivència del sistema, si era el que es pretenia. Cosa que, no caldria dir-ho, dubto.
* Migrant: eufemisme que es pretén políticament correcte per designar els exiliats, emigrants i refugiats que fugen de tota mena de situacions desastroses provocades o afavorides pel neoimperialisme global, que inclouen guerres, condicions climàtiques extremes i criminalitat, entre d’altres. Recordeu que la paraula migrant es va adoptar fa uns anys per substituir la de refugiat i poder, d’aquesta manera, rebutjar els refugiats que trucaven a les portes d’Europa, barrar-los el pas a les fronteres sense contravenir els acords i les lleis internacionals que representa que els protegeixen.