A la parada de l’autobús, una mare i una filla s’acomiaden. En una última abraçada han de suplir el temps que feia que no es veien i tot el que passarà fins al pròxim cop. Aquesta abraçada inacabable estableix un corrent de tendresa que fa que el món s’aturi allà mateix. La mare sent que es fon en unes llàgrimes que no vol deixar anar però que finalment se li escapen.
Pastissos: Tau Pibernat
Safata: Asun Bretones
Uns quants nens juguen al carrer. Així de lluny diria que tenen entre cinc i set anys, són bastant petits, però de vegades als pobles encara passa que els nens juguen al carrer. Parlen en català entre ells, cosa bastant normal si tenim en compte que l’escena és a la Segarra, «cor de Catalunya». Jugant jugant pugen i baixen de la vorera. Passa una dona d’aquella edat que en diem incerta i els diu que vayan con cuidado, que pasan coches. Per què? Potser perquè els nens són negres?
Honi soit qui mal y pense és el lema de l’Orde de la Garrotera o Lligacama, que tot i el seu nom és el de la casa de Windsor, que regna a la Gran Bretanya des de fa una pila d’anys. Us imaginéssiu que en algun moment els catalans poguéssim tenir com a lema una expressió com ara «Su majestad escoja»? Que el català pogués deixar de vigilar-se la salut?