CÀPSULES PER A EXPLORADORS

La tercera.
OMEGA. No troba el desenllaç adequat. Voldria enllestir-lo d’una tirada. Mitja dotzena de línies, i prou. Observa amb atenció el caramull de plaguetes, a la seva esquerra. L’ordinador en repòs. Els bolígrafs, el paquet de fulls. Els diccionaris. Les seves mans. Tanca els ulls.
Senten un tret. Algú que s’esbuca. Entra ella.
Punt final.

“1. PA. m. (…) LOC. (…) oo) Menjar pa de cony: viure dels diners guanyats amb comerç carnal de la dona, de la filla, etc. (…)”. DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR. Tom VIII. Francesc de B. Moll amb la col·laboració de Manuel Sanchis Guarner.

Mengem, ja que hem de menester menjar! Mengem pa de peu, pa de braons, pa de pardal, pa de figa, pa de pit, pa de múscul, pa de cervell, pa de mans, pa de cul, pa d’ulls, pa de nas, pa d’orella, pa de llengua, pa de de tot, eina, instrument, màquina, palanca, corriola, roda, arma, motor, corda, corretja o corretjada, i més: pa de força, pa de peresa, pa de compassió, pa de mirada, pa de pressa, pa de delit, pa de desig, pa d’amor… fins que no hi hagi cap altre remei que menjar pa de cucs, pa de podridura, pa de terra, pa de foc i pa de cendra. Pa de no-res, en definitiva.

El president, amb cara d’estupor, fingeix no entendre res. Vol explicar les coses i l’esbronquen a places i carrers, li tiren ous, llengües de porc, globus d’aigua, eslògans, paraules gruixades, gloses, advertiments i malestar. Vol fer les coses bé amb els seus negocis privats i volen cercar-li les puces i les misèries. Mira pels seus, com va fer el bonjesús (que va fer els seus parents sants, ja ho diu la dita) i l’acusen d’unes coses ben lletges. Vol que la gent visqui en llibertat i li ho paguen amb flocs, insults, casserolades i crits. En quin país viu, colla de desagraïts? Per què no és tothom, qui l’adora, amb cara de submissió feliç? per què no li diuen déu, gràcies l’amo, bon dia tengui, coses així? per què no besen el trespol que trepitja, per què no l’estimen? Tanmateix no el salvaran (una zeta més o menys al seu llinatge) els amics de la capital, les tres franges de colorins a la corretja del rellotge o els cans de bou que el vetllen, ni tampoc el seu posat orgullós, de torero trist de províncies…

La segona.

– D’això estàs embarassat?- diu ella.
– Massa que hi estic! -exclama ell.
– Idò mira -diu ella- Del bon fat i del mal fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré que sia ver i veritat: que se volt aquest camp de paret.
I tot d’una se sentí una remor com d’una caldera de tafona que bull”.
(“Es castell d’iràs i no tornaràs“)

Avui són na Fadeta, en Bernadet i set estols d’homenets i donetes de colzada que rebran ordres precises. Demà serà un esbart de dimonis boiets, tan gros que ningú serà capaç de comptar-los. I passat demà, amb el cor estret, en Bernadet haurà d’acorar una ganiveta a na Fadeta, haurà de capolar-la ben capolada i tirar la ribellada de trossos dins mar…
Creure és criança. I qui no ho creu, que ho vagi a encalçar.

Portaveu. Explica les coses amb cara de pocs amics. N’hi ha tocat una de ben grossa! Això d’haver de parlar de coses que saps que són mentida, d’haver de defensar l’amo que t’ha col·locat, d’haver de ser amable quan voldries enviar tot déu a filar estopa! Quina creu, repetir les mateixes obvietats i incongruències, en el mateix to, l’argumentari embastat lluny d’allà per homes grisos i avorrits, trair-se un pic i un altre, enfilar dois, mirar de justificar allò que no té nom, un dia i un altre, compareixença rera compareixença…
Tanta sort que un dia, mimètic, sense tèmer-se’n, serà faristol, cadira, cortina, paret, micròfon, passarà a ser un objecte de decoració de la sala, esdevindrà pols i tornarà a la terra a descansar.

Tot n’és ple.
Les places, les carreteres, els caminois rurals, els barets de pobles tranquils, els creuers, les garrigues, la serra, els bosquets, els passos, els ponts, les voreres, els carrers: tot és ple d’aquestes aus de temporada, arribades del nord amb precisió horària mil·limètrica, les cames lluentes, sense ni un pèl, amb cascos amb mirallets petits que fan de retrovisors, mapes i guies, gepeesses, cronòmetres als manillars, ulleres d’esquiador, les cares -vermell encès- somrients sempre (no en veus mai cap d’enfadat!), aparcant les màquines a les barres instal·lades a l’efecte, entrant amb el seu cloc-cloc característic de sabata ciclista, cercant amb la mirada els excusats i a punt de demanar, per menjar, per refer-se, per carregar bateries, menjues que no saben ni què són ni com es diuen, al sol (com si no els bastàs), a la serena, cansats o mig cansats només però completament feliços…

La primera.
CRAC. A fora, entre geranis, identifica els renous. S’encenen els llums dels patis, s’apaga el dia. Enumera: l’airet entre el fullam, la piuladissa dels ocells, els cotxes, l’aigua per les canonades, el batec del cor, les veus amigues… Es concentra en el batec. En deixar, per un moment, de sentir-lo, se n’estranya. I a la fi, un renou més, que ja no pot identificar: la seva closca trencant-se sobre la pedra.

“Això era una casa que hi sortia por.” Així comença “Es llum de la terra“, una rondalla mallorquina. Aquell senyor que llig (és a dir: que llegeix) surt de fa setanta-set anys a la sala de “casa mia com era viu” i crida a la gent que hi entra: “feis-me llum!”. Qui el sent agafa por i fuig com un llamp i ell queda a les fosques. Fins que no hagi acabat de llegir el llibre amb un llum de la terra no pot anar al cel… La por, vista de prop, no és res, si la volen veure. L’infant heroi no en té, de por: il·lumina la cambra i rep una recompensa. Veure, mirar, explorar: aquest és el secret.

Sort i bon vent, que es fa grandia!