– D’això estàs embarassat?- diu ella.
– Massa que hi estic! -exclama ell.
– Idò mira -diu ella- Del bon fat i del mal fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré que sia ver i veritat: que se volt aquest camp de paret.
I tot d’una se sentí una remor com d’una caldera de tafona que bull”.
(“Es castell d’iràs i no tornaràs“)
Avui són na Fadeta, en Bernadet i set estols d’homenets i donetes de colzada que rebran ordres precises. Demà serà un esbart de dimonis boiets, tan gros que ningú serà capaç de comptar-los. I passat demà, amb el cor estret, en Bernadet haurà d’acorar una ganiveta a na Fadeta, haurà de capolar-la ben capolada i tirar la ribellada de trossos dins mar…
Creure és criança. I qui no ho creu, que ho vagi a encalçar.