CÀPSULES PER A EXPLORADORS

Parcs temàtics. Un parc temàtic sobre dinosaures (i per a dinosaures). Un parc temàtic sobre història sagrada, evangelització i adoctrinament. Un parc temàtic sobre normes urbanístiques. Un parc temàtic sobre urbanitzacions il·legals consentides. Un parc temàtic sobre els grans cementeris sota la lluna. Un parc temàtic sobre en Bernadet de les rondalles. Un parc temàtic sobre filologia i opinió ciutadana. Un parc temàtic sobre com pagar entre tots les capbuitades d’un grapat. Un parc temàtic sobre el doi com a motor del món. Un parc temàtic sobre les modalitats (de la llengua, naturalment!). Un parc temàtic sobre el Paradís que volem (o sobre el que volen ells, o sobre el que voldrien). Un parc temàtic sobre la persecució lingüística i la dictadura catalanista. Un parc temàtic sobre els homes (i dones) públics mentiders, ignorants, lladres, estafadors, polissons, inútils, transformistes, desinformats, enemics, aprofitats, combatius, renegats o traïdors. Un parc temàtic sobre la seguretat jurídica. Un parc temàtic sobre les desviacions (de doblers, d’idees, de programes electorals, d’objectius, de paraules…). Un parc temàtic sobre les virtuts del bilingüisme dels altres.
Comencem a fer-ne projectes i maquetes, presentacions i pluges d’idees, que algun dia aquests parcs (alguns, un parell, uns quants, tots?) arribaran…

Dies passats, dues imatges de postal ens recordaven els habituals tòpics en què es viu al Paradís. Una, per repetida, precisa i anual, musa de fotògrafs, poetes i visitants il·lustres, de pintors i turistes, avui de passejadors, ciclistes i bloguers: els camps d’ametllers florits. L’altra, per inusual, encara que de tant en tant guaita per uns dies, musa igualment de literats i romàntics, excursionistes i amants de l’hivern i l’aire lliure: les muntanyes dibuixades de neu. Blancs i rosats, blanc comú denominador, blanc pur, nuclear, olorós, vegetal, fred. El silenci dels cims esdevé tremolor a la plana. En ambdós casos, un desig físic d’aliment, un eco de nutrició ens esperona. A grapades, la neu, com qui fa pasta de matances, com qui palpa popes tèbies, com qui somnia angelots daurats d’esglèsia. A grapades també, la flor, com un torrentó d’insectes de colorins. Si a les fotos afegiu un molí amb les veles esqueixades, una caseta de figueral sense additius d’uralita ni ferralla, una marjada verda, un camp llunyà, en un segon plànol discret, un pagès amb capellot a l’estil del país, les muntanyes blanquinoses al fons i el cel blau per corona total, tendreu “la” foto o “la” postal sospirada.

Tanmateix, al mercat (tot és en venda!) en podreu trobar d’altres: típiques, tòpiques, ètniques, patrimonials, humanes. Fixau-vos: els caminets a fora vila, encaixonats en parets de pedra seca, rivetejats de garlandes de falzia, dauradella o corritjola; el llaüt entrant a port, o sortint-ne, el deixant escumós per signatura, el pescador amb la cara encartronada, les gavines voletejant arreu; els plats tradicionals que desapareixen i retornen als cellers d’entrada escalonada i bótes congrenyades, uns bons plats d’olives trencades i fonoll marí sobre la taula; la matança del porc, en què tot s’aprofita: el matancer, les madones caravermelles, els al·lots (pucers, en deien un temps) amb ganes de gresca, la màquina grisosa d’omplir botifarrons, aquella olor intensa i aferradissa d’aigua bullent, llimona i budellam, els moixos condormits però a l’aguait, la carn estesa de la bèstia que era i ja no és; les pagesetes falses per entretenir turistes, amb els vestits recuperats, reciclats, lluents (i no en parlem si ballen un ball “regional” amorós i alegre); els figuerals, les cases de possessió, els pous de neu, les barraques de carboner esbucades, els rotlles de sitja, les tafones, les ermites i capelletes de marès; les platjes solitàries (ja escasses) d’arena calenta amb corets i noms dibuixats a punt de ser engolits per unes onades discretes, una jovençana corrent al fons, suorosa…
D’un temps ençà el llistat de tòpics ha anat canviant i creixent (els esbarts de ciclistes, els poals de beguda amb canyetes de metre, els vols entre balcons d’hotels i de balcons a trespol, els culs exhibits a carrers d’eufòria i alcohol, les urbanitzacions fantasmals, els xaletets repetits com sardinetes a la llauna, els redols de runa, fems, electrodomèstics rovellats, plàstics i materials diversos a l’entrada de les garrigues, als racons amagats de caminets rurals…). Es manté, però, l’essència: quin Paradís que tenim, quina bellesa, quin bocinet de cel, que som de feliços, podent viure aquí, quina vida més meravellosa i plàcida, quina pau, quina calma absoluta…
I amb aquest so l’enterram.

Només deu, però n’hi ha més!
1. Qui no pensa com jo és enemic meu. Qui pensa com jo és aliat, company, eina, ventilador.
2. Els enemics dels meus enemics són amics meus. Els amics dels meus enemics són enemics meus. Tanmateix, amics i enemics si em convé.
3. Només jo tenc la veritat i la virtut, només jo la sé i només jo sé com fer que resplendeixi. A vegades depèn, però, de com (i de cap a on) bufi el vent.
4. Tenc la memòria fluixa, curta, deformable, elàstica. Em serveix quan serveix els meus interessos; si no, és un pes mort: no l’hem de menester, ni remenar-hi.
5. Les lleis que no em convencen (no em convenen, no ajuden les meves idees i valors) són directament modificables, és a dir (si puc) modificades, no fos cosa que.
6. Els focs que jo encenc, no els he d’apagar jo. Els que em vénen ja encesos són part de l’herència rebuda; si els puc atiar, els atiaré, i si no, que cremin, que ja trobaré jo carn per torrar-hi.
7. La corda sempre pot estrènyer encara un poc més. Els calaixos oberts, engrunar. El trespol banyat, fer-se més llenegadís. Les mentides, aparentar veritats. La ideologia, despistar el camí. Els doblers, reproduir-se. L’amagatall, enfondir-se. Els símbols, anar-se podrint de floridura.

8. Saber jugar amb les paraules és bàsic per sobreviure. Poden dir el que diuen, o el que volen dir, o el que haurien de dir. Poden no voler dir res. O tot el contrari. Per exemple: llibertat  (de pensament, d’idees, de mercat, de llengua). Llibertat (ben entesa, és clar…) és una paraula sagrada.
9. Si fas, fes-ho d’amagat. Si un dia et descoberixen ja t’enginyaràs per dir que no en saps res, que tothom ho fa, que era el més normal, que no te’n recordes, que tu (l’altre) també ho faries si poguessis. Si no et descobreixen mai, tot això tendràs guanyat.
10. Educació, criteri propi, ètica responsable, pensament lliure, idees particulars, creativitat: estupideses. Dogma, pensament únic, corralet, capelletes, ordre, gestió, lideratge, fe: això sí que és important.

El Paradís és un país (un lloc!) de poca ambició. Els seus ciutadans tenim poques ambicions, en general, llevat de les materials i immediates, com hem anat demostrant amb tenacitat en les darreres dècades, i amb les excepcions habitualment conegudes (obrers de l’obra cultural, mestres i professors del verd i de l’embut, estelats de les estelades, lluitadors anticiment, opinadors i articulistes de llengua esmolada…). Per això els que diuen governar-nos són gent (també en general, llevat d’excepcions honorables) de poca ambició, de poca volada i de mirada de-punta-de-nas. A base de tallar-nos les il·lusions ens hem anat (entre tots) segrestant l’ànima que conservàvem. I així anam: feliços i contents que se’ns riguin a la cara, que ens robin i ens enganyin, feliços i contents de llepar la mà de qui ens clava garrotades, feliços i contents de ser poqueta cosa, feliços i contents de no sentir enveja d’aquells pobles que, encara que sigui a carabassotades, amb esforç, se’n van sortint, feliços i contents de la nostra ignorància estimada (que ens fa creure que la mare de déu nomia Joana) i de la nostra innocència (tan ètnica, tan “primigènia”, tan natural), feliços i contents de no voler saber res més del poc que ja coneixem (una meitat apresa perquè toca i l’altra meitat perquè hem combregat amb grans rodes de molí), feliços i contents de viure feliços i contents, com qui no vol la cosa, com si el món no ens interessàs per res, aquí, tancats i calentons, agombolats i segurs.

Ja hi ha qui en treu tallada, de tot això: així ens volen, feliços i contents.
De tant en tant, un bany de realitat (ara, aquí, en els temps que corren) ens va bé, ens deixondeix un poquet més cada dia, i això ens espanta i ens despulla i ens creiem més vulnerables. Tanta sort que hi ha qui s’encarrega de donar-nos circ (ja que no ens pot donar pa), amb pallassos i feres ferotges (presidents, consellers, delegats, assessors), equilibristes i músics (opositors, consentits, aviciats i claca habitual), encantadors de serps (escriptors de promeses, redactors de programes electorals, periodistes a sou) i estafadors de mala qualitat. S’està tan bé, però, amb la bena als ulls! Restam tan satisfets, després de sentir les jaculatòries diàries, les consignes del corral…

Uf, quina peresa que fa haver de picar de cap contra la paret de sempre, dia rere dia, any rere any. I si fos ver que som feliços del tot? Per ventura algun dia (algun dia…) reaccionarem i la nostra ambició esbaldregarà parets.

Miracle! Dos dits de coneixement, un poc d’estudi i unes horetes de lectures fan obrir els ulls a més de dos, si se’ls deixen obrir, encara que no siguin bons temps per a tals maniobres: les maquinetes i les pors ens tenen abduïts. Obrir els ulls, sí: sobre realitats, llengües, purgatoris, conquestes, fantasies, pobles, genocidis i traïcions. Sobre les coses belles de la vida, els moments rodons, les il·lusions lluminoses. Tossuts com som, defensam el nostre parer, el que ens dicta a vegades el seny i a vegades els baixos. Això ens fa, entre d’altres efectes, reconèixer que sí, que hi ha alguna cosa que es diu respecte i una altra, de més lletja, que es diu manipulació. El nostre pa de cada dia.

L’explorador torna al Paradís, amb vaixell, a “tornar-hi”. Amb vaixell l’arribada es fa lenta, dosificada, sensual: ressegueix la costa, la multiplica. El navegant retorna a les coses que estima. Tornarà a partir (hi confia, si més no) però, ara, li agrada el retrobament sense presses i, tanmateix, sense aturall… La visió no ha canviat: certes taquetes, certs redols continuen al seu lloc. Les reserves també: les físiques (es veuen d’una hora lluny) i les mentals. De cada pic és més difícil mantenir la torre en peu, defensar el castell. Basta repassar els diaris, acaramullats a la taula: els crulls s’han fet més amples, més endins, les formes més servils. És un no tocar voreres, un festival de despropòsits, una xaranga infinita. És moure una pedra i trobar-hi la boca d’una claveguera. És una desfilada de barra, d’assalts a mà armada, de despropòsits.
Tanta sort que, de tant en tant, ens salven les paraules i els tres o quatre que (encara)  xerren clar: “ecumènica grisor”, “seriositat de sainet”, “campanya lingüicida”, “caspa indocumentada”, “mariatxis autistes”…

L’explorador se’n va del Paradís, amb vaixell, a veure’l de lluny uns dies. Amb vaixell el comiat és fa lent, dosificat, sensual; l’avió força el ritme, el fa brusc, gens càlid. El vaixell ressegueix la costa, la multiplica, la mira i l’admira, i el navegant pot dir adéu a les coses que estima, si és que n’estima alguna. Sap que tornarà en uns dies (hi confia, si més no) però així i tot li agrada aquest desfer-se’n sense presses i, tanmateix, sense aturall… La visió del que deixa és, a redols, terrible, fa por, engega, fa tancar els ulls. Les muntanyes de fons proven d’amorosir-la però, a moments, és impossible. Segurament, és així, els beneficis han estat grans, sobretot per a uns quants, que tendran el trist honor (si és que no perdem, col·lectivament, la memòria de forma definitiva) de veure els seus noms lligats a la destrucció matussera, sense coneixement ni complexos, a l’apropiació del bé comú en benefici propi. Els bons senyors d’ordre, de tota la vida, defensors de “lo nostro“, dirien que, si no hagués estat per ells, encara, al Paradís, es faria foc amb dues pedres i es viuria en coves.
A vegades l’explorador es demana, de bona fe, què pesa més a la balança.
El Paradís hauria pogut ser-ho, continuar essent-ho, però ara ja és menys paradís que mai, llevat de certes taquetes en el conjunt, de certs redols, de certes reserves, físiques (com les dels indis de la infantesa) i mentals, que aquí i allà encara el salven.
A reveure.

El somni de veure les coses des de dalt, o des de lluny. La possibilitat de veure’s xuclat, embolicat en el cotó tou de les paraules, els sermons, les frases fetes i el ventall infinit de la realitat. El que diu un i el que diu l’altre, el d’aquí prop, el de lluny i el de més enllà. Repensar-ho tot, rellegir-ho, fer-se preguntes, guaitar pel foradet discret de la vida i provar de veure què hi ha darrera de tot. Per ventura un exercici esgotador, al cap i a la fi.

I deixar de veure-les? abandonar-se al corrent? Dos dits de coneixement suposen passar de la vergonya a la ràbia. No fer cas de res suposa pasturar l’herba que volen que pasturis, capcot. El picarol vibrant al coll no perquè no et perdis (pobret) sinó perquè no et perdin.

El president, amb cara d’estupor, fingeix no entendre res. Vol explicar les coses i l’esbronquen a places i carrers, li tiren ous, llengües de porc, globus d’aigua, eslògans, paraules gruixades, gloses, advertiments i malestar. Vol fer les coses bé amb els seus negocis privats i volen cercar-li les puces i les misèries. Mira pels seus, com va fer el bonjesús (que va fer els seus parents sants, ja ho diu la dita) i l’acusen d’unes coses ben lletges. Vol que la gent visqui en llibertat i li ho paguen amb flocs, insults, casserolades i crits. En quin país viu, colla de desagraïts? Per què no és tothom, qui l’adora, amb cara de submissió feliç? per què no li diuen déu, gràcies l’amo, bon dia tengui, coses així? per què no besen el trespol que trepitja, per què no l’estimen? Tanmateix no el salvaran (una zeta més o menys al seu llinatge) els amics de la capital, les tres franges de colorins a la corretja del rellotge o els cans de bou que el vetllen, ni tampoc el seu posat orgullós, de torero trist de províncies…

Tot n’és ple.
Les places, les carreteres, els caminois rurals, els barets de pobles tranquils, els creuers, les garrigues, la serra, els bosquets, els passos, els ponts, les voreres, els carrers: tot és ple d’aquestes aus de temporada, arribades del nord amb precisió horària mil·limètrica, les cames lluentes, sense ni un pèl, amb cascos amb mirallets petits que fan de retrovisors, mapes i guies, gepeesses, cronòmetres als manillars, ulleres d’esquiador, les cares -vermell encès- somrients sempre (no en veus mai cap d’enfadat!), aparcant les màquines a les barres instal·lades a l’efecte, entrant amb el seu cloc-cloc característic de sabata ciclista, cercant amb la mirada els excusats i a punt de demanar, per menjar, per refer-se, per carregar bateries, menjues que no saben ni què són ni com es diuen, al sol (com si no els bastàs), a la serena, cansats o mig cansats només però completament feliços…