CÀPSULES PER A EXPLORADORS

L’explorador torna al Paradís, amb vaixell, a “tornar-hi”. Amb vaixell l’arribada es fa lenta, dosificada, sensual: ressegueix la costa, la multiplica. El navegant retorna a les coses que estima. Tornarà a partir (hi confia, si més no) però, ara, li agrada el retrobament sense presses i, tanmateix, sense aturall… La visió no ha canviat: certes taquetes, certs redols continuen al seu lloc. Les reserves també: les físiques (es veuen d’una hora lluny) i les mentals. De cada pic és més difícil mantenir la torre en peu, defensar el castell. Basta repassar els diaris, acaramullats a la taula: els crulls s’han fet més amples, més endins, les formes més servils. És un no tocar voreres, un festival de despropòsits, una xaranga infinita. És moure una pedra i trobar-hi la boca d’una claveguera. És una desfilada de barra, d’assalts a mà armada, de despropòsits.
Tanta sort que, de tant en tant, ens salven les paraules i els tres o quatre que (encara)  xerren clar: “ecumènica grisor”, “seriositat de sainet”, “campanya lingüicida”, “caspa indocumentada”, “mariatxis autistes”…