CÀPSULES PER A EXPLORADORS

L’explorador se’n va del Paradís, amb vaixell, a veure’l de lluny uns dies. Amb vaixell el comiat és fa lent, dosificat, sensual; l’avió força el ritme, el fa brusc, gens càlid. El vaixell ressegueix la costa, la multiplica, la mira i l’admira, i el navegant pot dir adéu a les coses que estima, si és que n’estima alguna. Sap que tornarà en uns dies (hi confia, si més no) però així i tot li agrada aquest desfer-se’n sense presses i, tanmateix, sense aturall… La visió del que deixa és, a redols, terrible, fa por, engega, fa tancar els ulls. Les muntanyes de fons proven d’amorosir-la però, a moments, és impossible. Segurament, és així, els beneficis han estat grans, sobretot per a uns quants, que tendran el trist honor (si és que no perdem, col·lectivament, la memòria de forma definitiva) de veure els seus noms lligats a la destrucció matussera, sense coneixement ni complexos, a l’apropiació del bé comú en benefici propi. Els bons senyors d’ordre, de tota la vida, defensors de “lo nostro“, dirien que, si no hagués estat per ells, encara, al Paradís, es faria foc amb dues pedres i es viuria en coves.
A vegades l’explorador es demana, de bona fe, què pesa més a la balança.
El Paradís hauria pogut ser-ho, continuar essent-ho, però ara ja és menys paradís que mai, llevat de certes taquetes en el conjunt, de certs redols, de certes reserves, físiques (com les dels indis de la infantesa) i mentals, que aquí i allà encara el salven.
A reveure.