Què ens passa valencians?

Alina Moser és alemanya i només parla l’alemany i el català. L’Alina ja va fer un documental per mitjà de la pàgina de micromecenatge Verkami anomenat ‘Són bojos aquests catalans?’ en el qual va recorrer diferents indrets de la geografia catalana per tal de vore si és possible viure solament en CATALÀ. 

Doncs bé, ara esta xica valenta, ha vingut al País Valencià amb el mateix objectiu; es pot viure solament en valencià?. 
I ves que jo m’ho pregunte cada dia això, podem viure en valencià? O els que intentem viure en la nostra llengua vivim en un núvol i per tant la realitat és ben distinta? 
Com a membre i actor de la companyia Circorama Teatre m’ho pregunte molt sovint això, i veig com hem de fer uns sobre esforços brutals per tal de poder actuar en valencià. O com se’ns tanquen tantes i tantes portes pel fet de fer teatre en la llengua dels valencians.  

Potser hauríem de mirar les coses amb perspectiva (el meu amic Xavi sempre fa referència a això de mirar les coses amb perspectiva) i veure quin és l’error, què estem fent malament, els valencians. Per què tanta renúncia? Per què cada dia els joves la seua llengua d’ús és l’espanol? Per què en el món del teatre hi ha aquesta renúncia generalitzada, que menys unes poques companyies valentes i compromeses, s’estan fent monòlegs i peces teatrals cada dia en espanol?  
Llavors la reflexió fora que tot i tindre una administració canalla, antivalenciana i que ataca la llengua, els ciutadans també tenim alguna cosa de culpa no?  

Avui l’Alina Moser ha estat al Port de Catarroja (Xa, quin paratge i quin all i pebre pots tastar allà!) parlant amb Xavi Sarrià, d’Obrint Pas, i Miquel Gil. 
Estaré ben atent de les novetats i segur que el resultat de tot plegat és ben interessant. Potser ens fa reflexionar a alguns valencians, ai! 

2 pensaments a “Què ens passa valencians?

  1. Defensar la llengua i no defensar el país és un quimera… defensar el país i no defensar la independència de Catalunya és una quimera…
    Ja es sap en Espanya lo que no es pot fer, no es pot fer i a mes es impossible…
    Salutacions.
    Pere eurotopias
  2. Al Principat és força possible viure només en català com a emissor, però com a receptor és una quimera: personal hispanòfon, etiquetatge dels productes, retolació interior dels comerços, administració de l’estat… Malgrat tot, la situació de la llengua ha evolucionat positivament en trenta anys. Visc i treballo a BCN i puc garantir que es parla més català que el 1980 -jo tot just estava formant-me nacionalment. A nivell escrit no hi ha color amb fa tres dècades.
    Crec que el que queda per avançar és que els qui ara dominen el català oralment i escrita facin el pas d’usar-lo amb assiduïtat en comptes de quedar-se’l com un recurs a utilitzar quan s’escau. 
    Com a percepció enormement positiva destacaré el gran nombre de parelles d’origen hispanòfon que s’adrecen en català als fills; una volta pels parcs de la ciutat és reveladora en aquest sentit. Les xifres ridícules de pares que exigeixen l’ensenyament en espanyol per als seus fills demostren això.
    L’evolució de la consciència nacional entre els principatins els darrers temps fan difícil -no pas impossible- una marxa endarrera. No cal dir que la situació es consolidarà amb l’estat propi quan arribi.

     

Respon a EUROTOPIA Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *