tiradecomptar

Alina Moser és alemanya i només parla l’alemany i el català. L’Alina ja va fer un documental per mitjà de la pàgina de micromecenatge Verkami anomenat ‘Són bojos aquests catalans?’ en el qual va recorrer diferents indrets de la geografia catalana per tal de vore si és possible viure solament en CATALÀ. 

Doncs bé, ara esta xica valenta, ha vingut al País Valencià amb el mateix objectiu; es pot viure solament en valencià?. 
I ves que jo m’ho pregunte cada dia això, podem viure en valencià? O els que intentem viure en la nostra llengua vivim en un núvol i per tant la realitat és ben distinta? 
Com a membre i actor de la companyia Circorama Teatre m’ho pregunte molt sovint això, i veig com hem de fer uns sobre esforços brutals per tal de poder actuar en valencià. O com se’ns tanquen tantes i tantes portes pel fet de fer teatre en la llengua dels valencians.  

Potser hauríem de mirar les coses amb perspectiva (el meu amic Xavi sempre fa referència a això de mirar les coses amb perspectiva) i veure quin és l’error, què estem fent malament, els valencians. Per què tanta renúncia? Per què cada dia els joves la seua llengua d’ús és l’espanol? Per què en el món del teatre hi ha aquesta renúncia generalitzada, que menys unes poques companyies valentes i compromeses, s’estan fent monòlegs i peces teatrals cada dia en espanol?  
Llavors la reflexió fora que tot i tindre una administració canalla, antivalenciana i que ataca la llengua, els ciutadans també tenim alguna cosa de culpa no?  

Avui l’Alina Moser ha estat al Port de Catarroja (Xa, quin paratge i quin all i pebre pots tastar allà!) parlant amb Xavi Sarrià, d’Obrint Pas, i Miquel Gil. 
Estaré ben atent de les novetats i segur que el resultat de tot plegat és ben interessant. Potser ens fa reflexionar a alguns valencians, ai! 

“No és ni millor ni pitjor aquest país;
molt senzillament és el nostre,
el teu, el meu.
No el defensem encara;
tractem només, tu, jo i aquell,
d’afirmar-lo,
de dir-lo”. 

Divendres van fer al Teatre Micalet un homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés. No era a l’únic lloc, a la mateixa hora a Picanya feien ‘Sis veus per al poeta’. Un país que canta i recorda Estellés, un dels millors poetes del segle.
Amalia Garrigós anava recitant poema rere poema acompanyada del piano de Jaume Cantarero, la flauta travessera de Pilar Balasalobre i el clarinet de Soraya García. Tot plegat fou un especacle d’un gran sentiment i tendresa. En un hora vam viatjar a al poble, més concretament a Burjassot, el poble del poeta, amb aquells sons electroacústics que imitàven el sons de les campanes i aquells sons de vida quotidiana dels pobles.

En definitiva un espectacle acurat i amb compte de tot detall que el públic vam saber gaudir. Perquè malgrat la vulgaritat pepera, a València és possible fer cultura. Per molts anys.

‘Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.’