La Creueta

Jura de bandera a Alcalá de Henares. Postal Col·lecció Revelles

Sort que eixe ritual era col·lectiu, i no individual! Ara, quan ja ha passat la vida, recorde que a mesura que s’acostava el final de la mili obligatòria el concepte o entelèquia de Pàtria es diluïa

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Finalment, va arribar el dia de la jura de bandera, el motiu pel qual havíem passat prop de tres mesos al CIR. Amb eixe acte en quedàvem lliures, ens acomiadàvem del campament i començàvem l’etapa de soldats que duraria dotze mesos més.

L’acte de jurar bandera era una cerimònia pomposa en què prestàvem jurament, amb el cetme en posició de ferms, el pit unflat, el ventre engolit, i la barbeta en angle recte respecte del pit i el ventre, davant la bandera. Usàvem una fórmula instaurada per Franco el 1939. Es feia una promesa pública i solemnial de fidelitat i obediència i de compliment d’uns principis. El ritual, verbal i explícit, incloïa una pregunta i una resposta:

-“¡Soldados! ¿Juráis por Dios o por vuestro honor y prometéis a España besando con unción su bandera y obedecer siempre al Jefe del Estado y a vuestros jefes; no abandonarles nunca y derramar, si es preciso en defensa de la soberanía e independencia de la Patria, de su unidad e integridad territorial hasta la última gota de vuestra sangre?” –“¡Sí, juramos!”

Sort que eixe ritual era col·lectiu, i no individual! Ara, quan ja ha passat la vida, recorde que a mesura que s’acostava el final de la mili obligatòria el concepte o entelèquia de Pàtria es diluïa, sobretot amb la creixent sensibilitat nacionalista de dues autonomies històriques, al mateix temps que ens integràvem a Europa i el Congrés dels diputats finalment suprimia la promesa de donar la vida per la pàtria. Els diputats degueren entendre que això de donar la vida per la pàtria era una càrrega massa pesada per a la gent jove. La frase repetida fins a l’avorriment de “la Patria es lo primero” començava a usar-se cada vegada menys. A més, quina era la meua pàtria? Europa? Espanya? València (“la pàtria valenciana s’empara baix ton mant…”)? El poble on vaig nàixer (l’Olleria)? On vaig fer el batxillerat (Montcada i Albaida)? On vaig continuar estudiant (València)? On em casaria (Atzeneta d’Albaida)? On he viscut pràcticament tota la vida (Alcoi)? Tinc tantes pàtries! Entre les quals molts països europeus on he fet estades formatives. Així que la meua pàtria és on em trobe. D’altra banda, els comandaments oblidaven de dir-nos que quan vas al front de guerra, lluites per la vida, no per la pàtria.

Durant l’estada al CIR d’Alcalá de Henares només vaig poder parlar per telèfon amb la nóvia dues vegades. El so de les línies telefòniques era pitjor que si estiguera destinat a l’Àfrica, i al remat sempre acabaves emprenyat. Crec que açò ja ho havia comentat: em ve al cap cada vegada que veig algú amb el mòbil entre mans hui en dia.

Qui crega que la mili ja s’havia acabat, s’enganya: se n’havia acabat el pròleg. La mili començava ara. Els mesos anteriors havien estat casernes d’hiberna (mai millor dit), fent servir el terme que usa Juli Cèsar en De bello Gallico, és a dir, les casernes d’hivern, on les tropes romanes s’establien en temps no propicis per a les operacions i campanyes militars.

Parèntesi. La mili no es va arribar a acurtar. El primer govern d’Aznar (1996-2000) la va suprimir amb el canvi de segle amb un gest de modernitat. No recorde que ens donaren explicacions de la desaparició: de tota manera, sempre hem estat acostumats a no rebre explicacions de res.

Per a mi, la novel·la de la mili començava ara, destinat a una de les diverses casernes de Campamento, en la carretera d’Extremadura, a Madrid. Però eixa és una altra història que contaré a aquells que es van estalviar fer-la.  

Ara una reflexió de vell. Crec fermament que en aquesta societat en què cadascú fa el que li dóna la gana des de xicotet (ara pareix que està de moda no forçar ningú a res des de menuts: igual té agafar el llapis segons les directrius de Cuadernos Rubio que fer-ho com s’empunya un matxet; si no volen menjar, que no mengen; si no volen estudiar, no cal obligar-los; si no volen llegir, que miren la tele o el mòbil, etc.), no estaria malament, dic, que “todos, todas y todes”, a l’edat que estimen convenient els polítics, feren i patiren uns quants mesos de campament marcant el pas amb els cabells a l’u, i lletrejaren o reforçaren també les paraules disciplina, responsabilitat, solidaritat, tolerància, compromís, generositat, gratitud, respecte i alguns altres valors molt útils per al dia a dia.

Trobe que tot això és necessari en un món en què, d’una banda, els pares diuen que no tenen temps a casa per a eixos menesters i, d’una altra, els mestres i professors sostenen que a ells no els paguen per a això; i que eixa no és la seua funció en l’escola. Tot em pareix perfecte. Ara bé, no voldrem a aquestes altures de la funció que en aquesta vall de llàgrimes (l’erm laic que habitem) l’Església assumisca eixa tasca i que ens tornen a repassar, en catequesis setmanals actualitzades, les virtuts cardinals i teologals de tota la vida?