La Creueta

Fotografia: Edicions Proa

Per Emili Juan · Recomanació de la Biblioteca Pública Municipal de l’Olleria

Serpentines esquinçades i copes amb un culet de xampany desbravat sobre una tauleta art-déco de caoba al luxós hotel Waldorf-Astoria de la Cinquena Avinguda de Nova York et podrien transportar a l’escenari d’alguna glamurosa festa d’El Gran Gatsby, l’obra mestra de Francis Scott Key Fitzgerald. Però no: parlem de l’emblemàtic espai on el músic Xavier Cugat va fer sonar la seua orquestra amb ritmes llatins i tropicals durant moltíssims anys.

Francesc d’Assís Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu va arribar al món el primer de gener de 1900 a Girona i va se’n va amb tota la colla familiar cap a Cuba quan encara era un xiquet.

Jordi Puntí es capbussa i es documenta rigorosament per a crear una novel·la, no una biografia del personatge, amb un joc literari interessantíssim sobre els límits de la ficció. En Daniel és el narrador fictici, un periodista cultural novaiorqués i amic d’en Cugie, qui relata i fabula passatges de la vida i miracles del músic americo-cubano-català quan ha arribat als cent tres anys al seu apartament de London Terrace. Una mirada distant com de notari, però alhora tan pròxima que esdevé addictiva i simbiòtica.

Certament, la vida d’en Xavier Cugat és novel·lesca, hollywoodiana si es vol, no només perquè va estar casat un muntó de vegades i va formar part de l’star system californià, sinó també per la seua rellevància artística i musical, amb un nas excels per a detectar i transformar les modes musicals que feien ballar milions de nord-americans a les pistes de balls i als salons de les seues cases quan la seua orquestra interpretava cançons des de la ràdio.

Una vida, ja fos a l’Havana, Nova York, los Ángeles, las Vegas o Barcelona, que ell també inventava (una “galeria dels records inventats”). Darrere de la pipa, el perruquí i el chihuahua adoptava un somriure encomanadís, una felicitat impostada que, sovint, amagava la realitat no desitjada d’un seductor, gelós i dominador segons els cànons de l’època, però que aprofitava per a crear un personatge que amb el pas del temps va esdevenir paròdia.

Un retrat calidoscòpic d’una figura que subjuga, com ho fan les seues parelles (ai, Abbe Lane!), amb moments tremendament suggerents i evocadors, i alguns de memorables, que retraten una època i uns personatges que fan les amèriques arribats amb un pàmpol davant i un altre darrere.

Si les aventures dels “cristòfols” de Maletes perdudes em captivaren i les històries “messiàniques”t, de Messi, em reconfortaren, l’última novel·la de Jordi Puntí, guanyadora del premi Sant Jordi, m’ha resultat catàrtica. D’alguna manera, ha estat un exercici nostàlgic, sentimental. La banda sonora de la meua infantesa no l’entenc sense Xavier Cugat, Pérez Prado, el mambo, la conga, la rumba, “Perfidia”, “El manisero”… i tantes i tantes referències musicals que esguiten el relat. L’esplendor d’unes orquestres que ressonaven amb vinils a casa i amb la veu del pare a l’escenari.

Showtime en essència. Tot el que puja, després baixa i cal agranar el confeti. Mentrestant, toca i balla.