La Creueta

Fotografia: Làpida del nínxol d’Antonio Vidal Micó, soterrat fins fa poc al cementeri de l’Olleria.

La conclusió final, encara que no hàgem arribat a la fi del trajecte, és clara: “Mai més”, com llegia en un monument memorial en un poble de Vall d’Albaida.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El 13 de novembre de 1941, el fiscal instructor envia una providència al batle de l’Olleria perquè indique la residència, domicili o parador d’Isidro Garcia Berenguer. El mateix dia, ordena que s’envie un ofici al batle pedani de Patraix perquè notifique la residència, domicili o parador del conegut com el Roig, de Roca, i d’Ismael Ramón Bondia, i perquè es completen els noms i cognoms dels dos primers. Dos dies després l’Ajuntament de l’Olleria informa al fiscal que Isidro García Berenguer “ha estat ajusticiat”. El van afusellar a Paterna el 7 de setembre de 1939 amb tres ollerians més (Vicente Grau Nácher, Joaquín Ferrando Alfonso i Joaquín Perales Castelló).

En els documents 67 i 74, el fiscal demana al jutjat de la Llosa de Ranes certificació de l’acta de defunció d’Antonio Vidal Micó, que figura inscrita en aquell registre civil. El jutge compleix l’ordre l’endemà, 2 de desembre de 1941. L’acta de defunció diu que la víctima “hijo de Juan Francisco y de Isabel, de estado célibe, falleció en el término de Llosa de Ranes el 27 de agosto de 1936, a consecuencia de heridas por arma de fuego”. Hi ha una nota que diu “Caído gloriosamente por Dios y por España”.

En el document 120 de 8 de juliol de 1942 trobem una diligència del secretari de la Causa General on es fa constar que el 13 de novembre de 1941 es remeté un ofici al batle pedani de Patraix que demanava dades del conegut com el Roig, de Roca i d’Ismael Ramón Bondia “sin que hasta la fecha se haya cumplimentado por lo que doy cuenta”. El mateix dia, el fiscal ordena que se li recorde al batle pedani de Patraix l’ordre que se li va notificar.

El 13 de juliol de 1942, el batle pedani de Patraix comunica que el nom és Vicente Roca Pascual, que es troba a la presó model de València i que el seu domicili és 3a travessia de Nicolás Factor, número 4. Ismael Ramón Bondia, domiciliat al carrer Jesús-Patraix, número 13, 3r pis, també és a la mateixa presó. Quant al Roig, “falleció ya hace varios años a consecuencia de un cáncer”.

El fiscal, molt posat sempre en el treball d’esbrinar cada detall de cada cas, envia un ofici a la presó cel·lular de la capital per tal que el director indique la situació dels reclusos abans esmentats. N’envia un altre al batle pedani de Patraix a fi que comunique nom i cognoms del Roig (document 122).

La direcció de la presó respon que Ismael Ramón Bondia fou traslladat a la presó central de Sant Miquel dels Reis el 25 de maig. Quant a Vicente Roca Ferriols, es troba reclòs a la presó cel·lular a disposició del jutjat militar número 3 que instrueix el procediment número 2672-V. Seguidament, el fiscal escriu al director de la presó perquè informe de la situació actual d’Ismael Ramón Bondia. El director de la presó respon que “extingue condena de veinte años y un dia impuesta por Consejo de Guerra permanente número 2 de Valencia impuesta el día 6 de septiembre de 1942 por el S.U. 3797-V” (document 125).

El fiscal Castro, en data 7 d’octubre de 1942, en vista que el batle pedani no respon a la comunicació del 15 de juliol -on demanava nom i cognoms del Roig-, el commina “para que en el plazo de cuarenta y ocho horas y sin excusas ni pretexto alguno cumplimente dicho servicio”. Al fiscal hi ha moments que se li esgota la paciència i es veu obligat a actuar dràsticament sense donar cap explicació. Però de poc li serveix, ja que el 2 de gener de 1943 i per tercera vegada (document 138) ho ha de recordar al batle pedani de Patraix, amenaçant-lo “para que con toda urgencia y sin excusa cumplimente dicho servicio como viene ordenado por el Decreto de 26 de abril de 1940, de lo contrario se pondrá en conocimiento del Gobernador Civil”.

Finalment, el 9 de gener de 1943, el batle pedani de Patraix contesta i diu que el Roig es va morir el 20 de juliol de 1939 al seu domicili del Camí Vell de Torrent, núm. 352, i que el seu nom era Ramón Lucía Calpe.

En la documentació de la Causa General hi ha una interrupció de tres anys i mig fins que, en el document 183 (28 d’agost de 1946), trobem una providència del fiscal Altés Salafranca, en compte de l’habitual Castro. Ignorem si aquest últim fa vacances o l’han traslladat o substituït. El nou fiscal sol·licita al jutjat municipal número 3 de València que li remeta, tan aviat com puga, l’acta de defunció de Ramón Lucía Calpe. Eixe jutjat municipal envia el certificat en extracte sol·licitat, pel qual sabem que Ramón Lucía Calpe, nascut a Sogorb, de 46 anys, fill de Ramón i de Francisca, casat amb Encarnación Gómez Ortiz, amb la qual té dos fills anomenats Ramón i Pilar, eva morir al Camí Vell de Torrent el 20 de juliol de 1939.

Amb eixe document, el número 186, signat pel jutge del jutjat municipal número 3 de València el 23 d’agost de 1946, conclou la informació relativa al cas d’Antonio Vidal Micó. No tenim cap imatge seua.

Arribats a aquest punt, insistisc que la majoria de capellans, religiosos o dretans morts no havien causat dany a persones o béns. Com havia passat amb la major part dels esquerrans assassinats o condemnats a la zona “nacional”, encara que n’hi havia que havien proferit amenaces abans de juliol del 1936.

Distingir unes víctimes d’altres en l’inici de la guerra és un error, com ho és ignorar les d’algun dels dos costats. És un error, a més d’una mentida històrica i una indecència moral. Però en aquests moments tinc els ulls posats en la Causa General que es fonamenta en un decret de 26 d’abril de 1940.

També sabem que molts dels afusellaments d’elements esquerrans es deuen als informes facilitats per sacerdots. És més, alguns prelats van prohibir als capellans de les seues diòcesis d’estendre avals favorables a esquerrans en perill. Ja se sap, l’Església institució és divina, però els seus membres (inclosos els dirigents) són humans. A dotze anys vaig aprendre la dita llatina “Hominum est errare” (el verb sum amb genitiu significa “ser propi de”).

La conclusió final, encara que no hàgem arribat a la fi del trajecte, és clara: “Mai més”, com llegia en un monument memorial en un poble de Vall d’Albaida.

+Antonio Vidal Micó, fill de l’Olleria i rector de Patraix (1)