Fa anys vam visitar Alesund, a Noruega, i vam sentir a parlar de la foguera més gran del món, que la cremen per Sant Joan. Vam decidir que un dia la vindríem a veure i així ho hem fet finalment. Ha estat un cap de setmana llarg per veure com la fan creixer i, sobretot, com la cremen. L’Assumpció ho ha explicat tot molt bé en aquest article.
Setmana llarga al País Basc per acomiadar com es mereix Martxelo Otamendi. Dimecres vàrem fer amb Maria Obelleiro una darrera sessió dels Galeusca de Directors, dijous i divendres ens vam reunir a Donosti tots els diaris europeus membres de la xarxa Galeusca i dissabte un gran acte públic a Tabakalera va servir per a commemorar els vint anys del tancament d’Egunkaria, els vint de Berria i el relleu a la direcció del diari. De Martxelo Otamendi a Amagoia Mujika.
He dit i repetit moltes vegades que per ambició, rigor, presentació, qualitat, Berria és avui un dels millors diaris d’Europa. Un diari que ha demostrat que el nombre de parlants d’una llengua no és cap obstacle per a fer periodisme de gran nivell. I estic segur que això continuarà essent així. Els grans diaris no depenen mai d’una sola persona. Però, dit això, què voleu que us diga? A mi em costarà no tindre en Martxelo a prop, enviant missatges o trucant en qualsevol moment per demanar això o allò, per interessar-se per aquest tema o aquell altre.
Com que tots ens anem carregant d’anys, arriba un moment en què seleccionem bé de qui hem après a la vida, a la professió. I, per a mi, Martxelo Otamendi ha estat un pilar fonamental. En tots dos vessants. Hem compartit dies d’una il·lusió enorme i dies d’una decepció immensa. Sobre el País Basc i els Països Catalans. Sobre el món. Sobre el ritme d’aquesta professió que ens agrada com poques coses més.
Martxelo ha estat i és un símbol de la llibertat d’expressió i de la persecució política de la premsa i de la llengua i el poble basc. Això el fa un gegant. Però Martxelo és molt més, encara.
Al seu costat he après moltes coses, però sobretot l’honestedat, l’ambició i l’alegria. Recorde les converses que vam tenir aquella terrible matinada dels atemptats d’Al-Qaida a Madrid i la seua honestedat brutal a l’hora d’analitzar allò que passava. Recorde, divertit, les vegades que m’ha explicat això d’enviar un periodista de Berria als Jocs Olímpics i demanar-li que s’assegués a la primera fila i preguntàs abans que ningú. Aquesta ambició de ser un diari gran com qualsevol altre dels grans. I tinc en la seua alegria permanent un espill on mirar-me. Sempre parlant a aquesta velocitat doble que usa, sempre baixant la tensió, sempre amb la broma preparada i a punt.
En el moment de la jubilació, Martxelo Otamendi deixa al poble basc un diari lliure, que ha contribuït com el qui més a crear. Espere que ara ho gaudesca com a lector durant molts anys.
Les coincidències han fet que la mateixa setmana, dilluns i dimecres, haja tingut dos actes, el primer a Girona amb Gonzalo Boye i el president Quim Torra i el segon a Barcelona amb Toni Comin encara per videoconferència des de l’exili.