El Parlament de Catalunya em va demanar si volia fer la glossa del lliurament de la Medalla d’Honor als represaliats catalans. Vaig acceptar amb molt de gust, tot i saber que havia de fer un discurs que segurament no cauria bé. Ací hi ha el vídeo i el text.
“Molt Honorable Presidenta del Parlament,
Molt Honorable president de la Generalitat,
Autoritats. Senyores i senyors.
L’any 1939, Albert Camus feia de periodista a Le Soir républicain, un diari d’Orà crític amb la repressió que s’abatia contra Algèria. El diari apareixia sovint censurat i Camus va respondre-hi publicant un manifest en favor de la llibertat. En aquell text el futur Premi Nobel gira el debat tot dient una cosa que té un gran sentit avui, en aquest acte: que quan en un país desapareix la llibertat, la qüestió és saber com cada persona pot restar lliure. I que, arribats en aquest punt, el problema ja no és de la col·lectivitat, sinó que concerneix sobretot l’individu i la seua responsabilitat, de manera íntima i intransferible. Som les persones concretes qui tenim la responsabilitat de mantenir-nos lliures. I aquest és, a parer meu, el sentit de la medalla que el Parlament de Catalunya atorga avui. Reconèixer gent que ha decidit de continuar essent lliure i que ha assumit la seua responsabilitat.
I no són pas pocs. D’ençà el 2017, prop de quatre mil conciutadans han estat víctimes d’una repressió que s’ha exercit també de manera retroactiva fins a l’organització de la consulta del Nou de Novembre o la política exterior de la Generalitat de tota la dècada.
Entre ells hi ha la gent que va defensar les urnes el Primer d’Octubre. 1.066 ferits en aquelles càrregues van ser identificats en un documentat estudi de Núria Pujol-Moix, professora emèrita de la Universitat Autònoma i investigadora de l’Hospital de Sant Pau.
El Primer d’Octubre és un dia fundacional i és per això que des d’aleshores tot es desplega a partir seu –la repressió també. Ningú que visqués el Primer d’Octubre no tornarà a ser com era el dia abans. Perquè com diu en un vers molt conegut, Goethe on la llum esclata amb més intensitat és precisament en la foscor més gran. Com més foscor caiga sobre nosaltres, més llum veurem poada del fons d’aquells dies.
Però tots sabem què va passar immediatament després. L’exili del president Puigdemont i una part de l’executiu i la presó del vice-president Junqueras i una altra part del govern, a més de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i de la presidenta del parlament, la Molt Honorable Carme Forcadell.
Els nou presoners polítics tancats durant gairebé quatre anys avui són a casa, gràcies a la tenacitat de la protesta popular i a la defensa que el Consell d’Europa ha fet dels nostres drets. I d’això no podem sinó alegrar-nos-en. Però no haurien hagut de passar ni una sola nit a la presó i la repressió s’hauria hagut d’aturar, tota, després del dictamen d’Estrasburg. Tanmateix, continua.
La setmana vinent l’actual conseller d’Empresa i Treball, el Molt Honorable president del parlament Roger Torrent, haurà d’acudir a declarar al Tribunal Superior de Justícia amb part de la seua mesa. I en l’actual govern la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el conseller d’Educació, Josep González-Cambray, també estan pendents de causes repressives. Igual com la consellera de Feminisme i Igualtat, Tània Verge, encara que ja només siga pendent d’un recurs.
La llista de servidors públics involucrats en aquesta causa general impressiona. Hi ha els tres darrers presidents de la Generalitat, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra. Hi ha els dos darrers presidents del parlament, Roger Torrent i Carme Forcadell. Hi ha diputats. Hi ha consellers, hi ha batlles de mig país. Hi ha els membres de la Sindicatura Electoral. Hi ha càrrecs intermedis i funcionaris de tota mena. Molts, a més, amenaçats amb la ruïna pel Tribunal de Comptes espanyol; alguns amenaçats amb penes de presó.
Ara, tot i que aquesta és la més visible, la realitat és que la repressió no s’ha centrat en l’àmbit de la política institucional i prou.
Els CDR, per exemple, han estat en el punt de mira, obsessivament. Tamara Carrasco i Adrià Carrasco foren objecte de la primera gran acció policial en contra. I van ser membres de CDR els primers ciutadans catalans, a banda els dirigents polítics, d’ingressar a la presó arran de l’anomenada operació Judes. Germinal Tomàs, Alexis Codina, Jordi Ros, Xavier Duch, Txevi Buïgas, Eduard Garzón, Ferran Jolis, David Budria i Clara Borrero foren detinguts en una ràtzia que hem vist que es revifa encara avui.
Fa pocs dies també vam veure com s’intentava de revifar la causa contra el Tsunami Democràtic, on ja hi ha més de tres-cents represaliats. I n’hi ha dos-cents més per les protestes post-sentència, entre els quals tres catalans deportats al Marroc, dels quals no sabem sinó els noms, Mohammed, Ayoub i Ashraf. I hi ha massa gent que també va passar en un moment o altre per la presó. En Charaf, en Robert i l’Ibrahim, de Girona; en Ionut d’Anglesola; l’Álvaro i en David, de Parets del Vallès; l’Andrea, de Sabadell; l’Amadeu, d’Artesa de Lleida; la Xènia, de Caldes de Montbui; en Joan, del Pont d’Armentera; en David, de Tarragona; la Paula i en Francesc de Barcelona; en Pau, de Llagostera; la Laura, del Serrallo; en Martí, de Térmens,..
Hi ha, en fi –i demane disculpes perquè no puc fer la llista exhaustiva– el cas de Joel Muñoz, a qui la fiscalia reclama divuit anys de presó; i tres activistes que tenen condemna de presó ja ferma i que en qualsevol moment poden ser els nostres nous presoners polítics: Francisco Garrobo, Adrián Sas i Marcel Vivet.
El tall de la Meridiana, les protestes d’Urquinaona o davant els Lledoners, les vagues generals i més mobilitzacions han fet que molts ciutadans fossen detinguts, empresonats, jutjats, amenaçats de maneres diverses. Fins i tot per haver escrit un text o haver opinat a les xarxes socials, com passa amb les pedagogues Mariona Reig o Rosa Vidiella o per haver parlat en classe del que va passar el dia del referèndum.
Molts són avui ací o són representats per algunes de les persones que replegaran aquesta Medalla d’Honor. Però alguns altres no hi són. No hi volen ser. I alguns han alçat la veu per denunciar allò que consideren que és un acte hipòcrita.
Quan em van demanar si volia fer la glossa d’aquesta medalla vaig pensar que era difícil, perquè és complicat de parlar de més de tres mil persones diferents que representen la pluralitat del país. Però per això mateix, que algunes no en vulguen saber res, d’aquest acte, a mi em sembla normal. Torne a Camus: cadascú ha de saber què fa ell.
I invoque Camus també per a dir que crec que jo tinc l’obligació, personal, avui i ací, de dir que la classe política ens heu decebut a molta gent. Heu deixat molta gent a l’estacada. Ens heu pegat amb una BRIMO que havia d’haver estat dissolta ja fa molt temps. Ens heu dut a judici i heu demanat, en nom de la Generalitat, anys de presó. Heu deixat que la sobirania d’aquest parlament fos trepitjada fins a l’extrem de ni publicar les declaracions que ha fet.
Ja ho sé que no és just parlar del conjunt dels polítics com si fósseu tot u. Tampoc no ho és parlar dels represaliats com si fossen tot u. Cadascun de nosaltres és una persona diferent, pensa diferent, actua diferent. Però la immensa majoria no representem ningú; en canvi vosaltres, els il·lustres diputats d’aquesta cambra i molt particularment els de la majoria, representeu tots aquells ciutadans que el Primer d’Octubre vam entendre que sí que es podia canviar la realitat. Representeu la gent que fa quatre anys que aguanta la violència. I representeu molta gent que no som capaços d’entendre l’espectacle que sovint protagonitzeu, tancats en els rogles partidistes.
La Medalla d’Honor que avui aquest parlament lliura als represaliats i als advocats és indubtablement merescuda. Per això jo no puc acabar aquesta glossa sense remarcar, i crec que ho puc fer en nom de molta gent, l’agraïment més profund a tots els represaliats, del primer al darrer, a tots i a cadascun. I l’agraïment profund també als advocats, juristes i organitzacions que heu defensat no només els ciutadans represaliats sinó a través d’ells la ciutadania tota.
No puc acabar tampoc sense tenir un record per les víctimes de les moltes altres repressions que hi ha avui a Catalunya, contra moviments socials de tota mena. I sense dir que estic convençut que aquesta causa general que ara suportem no s’acabarà fins el dia de la independència. Quan arribe, que arribarà, la victòria total i definitiva de la democràcia. Quan la por passe a ser un record. I el futur un full en blanc pensat per a poder canviar-ho tot, per a millorar, en definitiva, les vides de tots els catalans.
Moltes gràcies per la seua atenció.
