El PEN Català em va demanar participar en un debat amb Joan Sala i Helena Pol sobre la llibertat d’expressió, a propòsit de la detenció de Pablo Hasel. Aquest és el vídeo de la mateixa.
Una entrevista per a France 3- Via Stella, sobre les eleccions catalanes. Feta des de Bétera, amb la vella llibreria de quan jo tenia 18 anys al darrere.
Bétera no té bandera. Pitjor. Té una absurditat de bandera oficial, que no està reconeguda i que no és res més que una de les moltes cacicades del lamentable batlle que va manar durant les primeres dècades de la transició. L’home es va inventar una bandera verd alfàbega i es va quedar tant ample. La bandera en qüestió, lògicament, no ha tingut cap arrelament popular. Com podria ser, però, una bandera del poble?
Els experts sempre aconsellen que les banderes seguisquen l’heràldica. I ací ens trobem amb un altre problema. Tal i com vaig explicar fa molts anys l’escut local que fa servir l’ajuntament és fals. I il·legal. L’escut oficial -aprovat per les autoritats del moment i per la reial acadèmia espanyola de la història- n’és un de ben diferent.
Ací estan tots dos. El d’ús habitual, que conté errors enormes com el color de la creu de Calatrava, la corona, la forma mateixa de l’escut o l’alfàbega que no sé sap perquè hi figura, i l’escut real, el bo.
Partiré per tant del bo a l’hora de mirar com podria ser una bandera de Bétera. A primer cop d’ull hauria de ser una cosa com ara aquesta, depenent de si incorpora els símbols o es simplifica.
Heràldicament aquesta seria l’única opció de bandera, una bandera que seria equiparable a la de moltes poblacions del nostre país, nascuda de la translació heràldica, com podria ser el cas de la bandera d’Onda
O de la bandera de Figueres, per dir-ne només dues.
Però què passaria si en comptes de tenir una bandera purament heràldica, Bétera optés per tenir una bandera més moderna, basada en la tradició però actualitzada per fer-la més pròxima a la gent? Per quin disseny podríem optar?
Hi ha diverses possibilitats. La primera, òbvia, és recórrer a la franja paral·lela al mastil, tan tradicional al País Valencià. Però amb quin objecte? amb quins colors?
Una possible variant seria una bandera amb la Creu de Calatrava. Des del punt de vista històric seria estranya una bandera amb l’escut d’una ordre militar per més que fos la primer propietària del poble després de la conquesta per Jaume I. Però quedaria com una cosa així. Bastant raonable.
Jo crec, però, que queda una bandera molt antiga i molt aristocràtica. Així que m’he permès investigar possibles dissenys amb la resta d’armes de l’escut, menys marcades des del punt de vista simbòlic. Jugant amb els quadrants inferiors una possible solució seria aquesta:
És molt més moderna, però té el defecte de disseny que es veu forçada a combinar una franja amb vuit quadrats amb les nou barres de la senyera. I queda malament.
Això té solució? Des del punt de vista exclusivament gràfic sí. Com passa amb l’estelada vermella, el groc pot fer de fons i ajudar a clarificar els símbols.
Deixe, per tant, finalment dues propostes. Una que manté la franja al costat del pal i una més trencadora i que a mi m’agrada més amb els cubs a l’altra banda, una bandera aquesta darrera que em sembla molt moderna i trencadora.
Tot això, però, només és un divertiment. Espere que ningú no s’ho prenga més enllà. Potser algun dia Bétera tindrà una bandera popularment acceptada però segur que per a arribar-hi caldrà un procés participatiu entre la gent, partint de dissenys raonables i amb fonaments històrics.
Aquests dies a boqueta de nit passege amb mon pare. L’epidèmia fa que haja d’estar moltes hores tancat a casa i una miqueta d’aire fresc li va molt bé a ell, de fet ens va molt bé a tots dos. Eixim de casa ben abrigats, pugem pel carrer Caruana amunt i des d’allí rodem el calvari, per tornar des de la Glorieta a Gascón Sirera, les velles eres avall fins arribar a ca Montes a punt pel sopar.
És un passeig agradable, necessàriament a pas lent, on ell em conta sempre històries de les grans cases que hi ha en aquella zona, que en un temps va ser propietat de grans senyorets de València que venien a gaudir de l’aire pur que Bétera tenia aleshores com a punt d’entrada a la serra de Portaceli.
Ho sap tot i ho intenta explicar amb vehemència: el perquè d’aquesta porta nova que s’han fet uns que han partit la finca en tres, de tan gran com era; les primeres casetes que es van fer, reconeixibles, “ho veus?”, per la forma en arc que tenen les finestres del pis superior; aquelles cases baixes i totes iguals que es van fer després de la riuà i que segueixen avui encara tenint la presència de ser una cosa provisional més de seixanta anys després; la casa enorme i impactant del pintor Lozano, que una volta li va voler vendre a ell, que no tenia ni de lluny els diners per a pagar-la…
El calvari és el centre del recorregut, amb els seus pins elevats, la seua peculiar geometria interna i aquella llum groga i esmorteïda que tanta por em feia quan era xiquet. Per causa de la covid és tancat i així ho especifiquen nombrosos cartells del municipi, enganxats no només en cada porta sinó cada uns pocs metres. És una prova més de com d’impossible és això que estem vivint. A Bétera, un municipi molt desgraciat des del punt de vista de la gestió municipal, l’absència de zones verdes és clamorosa, un autèntic escàndol. I només el calvari, que ha acabat quedant al bell mig del poble, significa una oferta, en aquest sentit, mínima, suficient però per a agafar una miqueta d’aire. I ara va i ha d’estar tancat…
Tornant cap a casa mon pare m’explica que ell encara el recorda com una muntanyeta -ara encara ho figura des del nord, des de ma casa però les finques de la banda sud li donen en canvi una aparença plana que és artificial. “Sí, per esta banda el camí també era empinat” afirma, mentre assenyala com els carrers pugen des de lluny com una prova del seu argument.
Quan estudiava, algun dels meus professors, a la facultat em va dir que no em fes il·lusions, que la geografia sempre era provisional. Efectivament.