Nou acte amb subscriptors de VilaWeb. He moderat una taula rodona impressionant, en el contingut i la forma, amb participació de Núria Cadenes, Ramon Piqué i Tamara Carrasco. Aquest és el vídeo.
Els companys de La Qüestió, el programa de debat de la televisió valenciana, A Punt, tenen a bé convidar-me en ocasions a parlar. Ahir ho varen fer de nou però en unes circumstàncies molt especials ja que a Barcelona la tensió és altíssima i els aldarulls, que ja duren des de que dilluns es va saber la sentència, són molt forts.
Havíem d’entrar en directe des de la cantonada de la Gran Via amb el Passeig de Gràcia i aquell era precisament un dels escenaris de la batalla contra la policia espanyola. Vaig eixir de la redacció de VilaWeb amb temps, comptant que no seria fàcil d’arribar-hi i sort que ho vaig fer perquè a la mateixa Gran Via vaig haver de tancar-me gairebé mitja hora dins un bar per refugiar-me de l’agressió de la policia espanyola que disparava pilotes de goma com si hagués embogit i en totes direccions.
Finalment vaig arribar i allà hi havia un periodista de la casa i un càmera que van permetre la connexió en directe amb els estudis de Burjassot. Mentre parlàvem per darrere tot eren llums blaves de la policia espanyola i el soroll de trets d’escopeta, cosa que va convertir aquella connexió en una de les més accidentades que he fet mai, i mira que he estat en llocs ben calents…
Damunt tinc encara la paràlisi facial que vaig patir l’altre dia així que la meua cara és un poema. Ho havia anul·lat tot però m’ha semblat que havia d’explicar els fets i que era important fer-ho. Però només acabar ja rebia tot de missatges de gent que em preguntava pel meu estat físic. En fi…
Si voleu veure el programa complet el trobareu ací.
He patit una paral·lisi facial. Mitja cara se m’ha quedat inerta i no puc ni tancar l’ull ni parlar bé. Per sort és una cosa mecànica que respon al fred. A primers de mes vaig haver de fer un viatge a Tallin, anar i tornar en vint-i-quatre hores. A la nit, després d’una llarguíssima reunió, vaig eixir a sopar amb amics sense comptar que estàvem sota zero. La ciutat vella està emmurallada i allà no bufa el vent però quan vam eixir d’ell, just davant del meu estimat hotel Viru, un cop brutal de vent, de gelat i violent que era, em va pegar de ple.
Jo no n’era conscient que això podia tenir conseqüències. Ara, en canvi, em trobe tot de gent que em conta que li ha passat. Per sort em va passar divendres a la nit, dissabte al matí tornava cap a casa i el primer símptoma no se’m va despertar fins diumenge. Quan ja era tranquil·lament a Barcelona.
Diumenge en posar-me a la dutxa vaig notar que no podia tancar l’ull. En veure que no millorava vam anar a l’oculista de guàrdia i allà mateix va ser la boca que em va començar a fallar. Reconec que em vaig espantar, més encara en veure a quina velocitat m’enviaven cap a l’hospital. Allà, però, quan va arribar l’especialista tot es va calmar. No tenia arrugues i segons sembla la diferència entre un problema mecànic, de fàcil solució, i un de neurològic, molt més complicat de resoldre és precisament aquesta. Si no tens arrugues és una cosa mecànica dels músculs de la cara i això es recupera amb temps, paciència i medicació. Res que no es puga resoldre.
No sé ni explicar l’alegria que he sentit en saber-ho. Ara hauré de fer repòs i anul·lar les coses públiques però tinc l’estranya sensació d’haver estat a punt de patir una cosa molt gruixuda i d’haver escapat pels pèls. Alabat sia déu. O qui siga el responsable d’aquestes coses.