Mails per a Hipàtia

He patit una paral·lisi facial. Mitja cara se m’ha quedat inerta i no puc ni tancar l’ull ni parlar bé. Per sort és una cosa mecànica que respon al fred. A primers de mes vaig haver de fer un viatge a Tallin, anar i tornar en vint-i-quatre hores. A la nit, després d’una llarguíssima reunió, vaig eixir a sopar amb amics sense comptar que estàvem sota zero. La ciutat vella està emmurallada i allà no bufa el vent però quan vam eixir d’ell, just davant del meu estimat hotel Viru, un cop brutal de vent, de gelat i violent que era, em va pegar de ple.

Jo no n’era conscient que això podia tenir conseqüències. Ara, en canvi, em trobe tot de gent que em conta que li ha passat. Per sort em va passar divendres a la nit, dissabte al matí tornava cap a casa i el primer símptoma no se’m va despertar fins diumenge. Quan ja era tranquil·lament a Barcelona.

Diumenge en posar-me a la dutxa vaig notar que no podia tancar l’ull. En veure que no millorava vam anar a l’oculista de guàrdia i allà mateix va ser la boca que em va començar a fallar. Reconec que em vaig espantar, més encara en veure a quina velocitat m’enviaven cap a l’hospital. Allà, però, quan va arribar l’especialista tot es va calmar. No tenia arrugues i segons sembla la diferència entre un problema mecànic, de fàcil solució, i un de neurològic, molt més complicat de resoldre és precisament aquesta. Si no tens arrugues és una cosa mecànica dels músculs de la cara i això es recupera amb temps, paciència i medicació. Res que no es puga resoldre.

No sé ni explicar l’alegria que he sentit en saber-ho. Ara hauré de fer repòs i anul·lar les coses públiques però tinc l’estranya sensació d’haver estat a punt de patir una cosa molt gruixuda i d’haver escapat pels pèls. Alabat sia déu. O qui siga el responsable d’aquestes coses.