Mails per a Hipàtia

Aquesta setmana he participat a Sant Jaume de Galícia en el Congrés de la Associació d’Historiadors de la Comunicació, que dedicava una sessió especials als orígens del periodisme per internet. He fet una taula rodona amb el Mario Tascon i amb Ismael Nafria, precedida per una presentació de VilaWeb. Ací teniu el text i una foto de Mario i meua publicada per La Voz de Galícia.

‘Grazas pola invitación a participar neste congreso da Asociación de Historiadores da Comunicación. A verdade é que cando me convidaches teño que confesar que sentín un certo medo. Os pioneros de internet, neste momento da vida, poderíanse traducir como os vellos de internet. Condición que podo aceptar que é certa aínda que xa entenderan que non me fai especial ilusión.

Bromas aparte, un problema que sempre tiven cando alguén me pide que fale daqueles primeiros anos de xornalismo en internet é que me resulta extremadamente difícil explicar como foron, aos que non os viviron. O noso mundo era tan diferente e tan diferente desde calquera punto de vista que non me sinto capaz de explicalo.

Pero tentarei e tratarei de usar algunhas anécdotas que poidan ilustrar a distancia entre o que é hoxe Internet e o xornalismo e o que era entón. Anécdotas que quizais che axuden a comprender o complicado e difícil que era pasar por aqueles tempos.

Estiven conectado a internet desde 1991, a través de Compuserve. Non había provedores de acceso aquí e non sei como pero conseguín que Telefónica me permitise conectarme co nodo Compuserve en París, pagando unha tarifa local. Un milagre. Coñecín Compuserve do meu traballo como reporteiro de internacional e para min era un bo instrumento de traballo, sobre todo para coñecer máis sobre países ou situacións que me interesaron especialmente.  Pero tamén para falar coa xente. Iso abriu os meus horizontes. E neste sentido debo lembrar que é en Compuserve que coñezo ao meu amigo Wayne McPhail, posiblemente a persoa coa que aprendín máis sobre como facer xornalismo en internet.

Traballei entón na sección internacional de La Vanguardia e un día pasou algo nun destes países, non me lembro cal, e Lluís Foix, un gran xornalista que foi primeiro o meu jefe de internacional e máis tarde na creación de La Vanguardia Digital, pediume que volva a casa para obter máis información en Compuserve. Lembro como saín, confuso, da antiga redacción da rúa Pelai pensado no meu camiño de casa que aquello era realmente raro. Tiña máis información na casa que La Vanguardia na redacción? Hoxe isto non sorprenderá a ninguén pero nese momento espertou unha intensa curiosidade en min. Iso fíxome pensar que algo importante estaba pasando. Non sabía o que era, pero estaba pasando.

Pouco despois, a principios de 1994, a miña muller, Assumpció Maresma, pediume que crease algo para celebrar os dez anos de existencia do semanario El Temps, publicación da que foi directora. E así naceu un BBS chamado El Temps Online que para vos historiadores permaneceu como o primeiro cibermedia da península.

O Temps Online foi unha experiencia fabulosa en termos xornalístico pero extremadamente minoritaria. Non é difícil de entender. Os conectados eran un grupo pequeno da poboación, que non sei se superaron as cen persoas. Pero estabamos unidos pola fascinación pola tecnoloxía e polo xeral polo noso malestar co modelo do xornalismo e da sociedade imperante. 

E isto levounos a imaxinar sempre saídas diferentes

 En calquera caso, El Temps Online foi o experimento que nos convenceu de que tiña sentido saltar ao baleiro para crear VilaWeb en marzo de 1995. Nos permitiu a nós, a Assumpció e a min. Porque iso, nos na nosa casa, era todo VilaWeb no 1995.

Joan Subirats pronto se uniu e así comezou un camiño que nos levou 25 anos despois, agora, a ser un medio de comunicación que funciona as 24 horas do día, que os estudos do CEO sitúan como o segundo medio a través do cal os cataláns están informados, só detrás de La Vanguardia e que ten nun grupo de máis de 15.000 subscritores a súa principal forma de sustento e o seu xeito de seguir intentando practicar outro modelo de xornalismo.

Vou dicilo claro: non tiñamos nin idea do que estabamos a facer. Non creo, de feito e Mario me corrixira se o tivese, que ninguén entendía nese momento o que estabamos facendo. Sabiamos o que non nos gustaba o exercicio do xornalismo como se facia e sabiamos que internet podería ser unha revolución que abría moitas posibilidades. Pero pouco máis.

VilaWeb comezou como unha especie de Yahoo!, un directorio web con intención xornalística. Despois duns meses comezamos a publicar novas breves, case titulares puros e pouco a pouco descubrimos e inventamos formatos e formas de facer. Fomos os primeiros en usar teléfonos móbiles cunha versión WAP, que hoxe ninguén sabe o que é ou fomos os primeiros en inventar unha webtv. 

Non obstante, non foi a tecnoloxía que consolidou o proxecto senón o xornalismo. Porque non foi ata os atentados en Madrid en marzo de 2004 que comezamos a entender o noso papel. Nesa ocasión, por primeira vez, fixemos xornalismo con maiúsculas. Todos lembran o intento de manipular os acontecementos levado a cabo polo goberno español e como os grandes medios de comunicación caeron nel. Nos, seguramente porque eramos case invisibles, non caemos e a nosa información e análise rompeu, xunto co famoso SMS, o asedio das mentiras. Por primeira vez un taxista díxome que buscase unha cousa chamada VilaWeb para saber realmente o que pasaba. E non podes imaxinar o que iso significó para min.

Despois todo foi perfeccionar o invento. Insistir nas súas bases: xornalismo e modelo negocio. Pero déixame, para rematar esta primeira explicacion, reivindicar a coherencia de anos no noso traballo, que creo que explica ben como chegamos aquí

En 2004 VilaWeb propuxo aos seus lectores que aqueles que podían pagar voluntariamente por ler o xornal fixérono. Nunca pensamos en crear un muro de pago ou en crear contido premium o en vivir de la publicidade masiva do clic o da subvencion política. Co paso dos anos descubrimos o Texas Tribune e o movemento dos non profit media que nos aclararon o que nós mesmos probabamos e nos inspiraron moito ao longo do camiño e vimos que moitos medios de comunicación, The Guardian mellor que ninguén, se adheriron a este principio.

Esa idea era entón unha loucura. De novo ninguén entendeu nada. Pero para nós era o mapa do que queriamos facer. Entendemos entón que un xornal só pode sobrevivir dun xeito digno se os seus lectores pagan. Se é bo, se é diferente e se ten tanta calidade e compromiso social comp para convencer a unha parte dos seus lectores a pagar, aínda que non sexa necesario pagar para lelo.

E intentamos, coma sempre, comprender a onde nos levaba iso, no novo mundo de internet.

Isto levounos a rexeitar radicalmente o xornalismo amarelo, o clickbait e toda a corrupción do papel dos xornalistas que tanto dano fixo á nosa profesión e á nosa sociedade. Levounos a priorizar a calidade porque entendiamos que ninguén pagaría se non ofreces contidos únicos, propios e de calidade, aínda que teño que dicir que esta sempre foi a nosa elección, o motivo último, dende o primeiro momento, polo que Assumpció e eu puxemos en xogo todo o que teniamos, literalmente, para facer un medio por internet

Tardaron once anos en chegar os primeiros dous mil subscritores. 2015. Despois en xaneiro de 2016 houbo tres mil. Catro mil en xaneiro de 2017 e de súpeto dez mil en xaneiro de 2018, catorce mil en xaneiro pasado e agora camiño xa do dezaseis mil. Hoxe os subscritores son xa a nosa principal fonte de ingresos. E o que é máis importante son a base sobre a que practicamos un xornalismo diferente, sempre dialogando con eles.

E cando nos preguntamos que e como pasou, a resposta máis evidente que podemos dar aínda que poda parecer altiva é que xa no 2004 sabiamos o que tiñamos que facer. Sabiamos o que era o modelo bo. E tivemos a paciencia de agardar a que o entendesen os nosos lectores. 

Tantos anos depois creo que podo decir que é posible, non estou seguro aínda, pero é posible, que esta combinación. de paciencia e visión, ao final, sexa o único interesante que un pionero en internet pode aportar, un vello, pode aportar.

La meua menuda estudiarà uns mesos en una de les universitats de Taichung, de manera que ens organitzem per acompanyar-la uns dies. Taiwan és un país amb el qual ni l’estat espanyol ni el francés, ni Andorra tampoc, mantenen relacions. Així que per primera vegada em trobe en un espai completament al marge. El no reconeixement diplomàtic, però, és una pantomima com una altra i a l’entrada el control de fronteres de l’estat que oficialment es diu encara República de la Xina em segella el passaport com si res. Tenen un segell bonic, això sí, amb un avió antic dibuixat que fa molta patxoca.

***

El barri universitari és Vietnam, a primer cop d’ull vull dir. O aquesta és la primera imatge que m’ha vingut al cap. Hi he arribat en taxi, enmig d’una marabunta de motos que circulaven en totes direccions aparentment en un desordre complet. El taxi ha hagut d’entrar per un carreronet esquifit i col·lapsat per on tot just si es podia obrir pas amb lentitud. Com en moltes parts d’Àsia la vorera és una teoria només i les botigues assalten el carrer oferint el que siga, especialment si es tracta de menjar. La primera impressió és frenètica, inquietant, excessiva per a un europeu que no recorda que en aquest tros de món hi viuen un de cada tres éssers humans, apilonats d’una manera que no estem acostumats a pensar en el vell mediterrani. A la cantonada més important d’aquest laberint de carrers descobrim una farmàcia de la cadena anglesa Watson i entrem a comprovar que efectivament ho és. A partir d’aleshores passa com amb el pas de la foscor a la llum, que els ulls necessiten adaptar-se. A mesura que avancen les hores descobrim allà on ens semblava en un primer moment que tot era caos un ordre bastant passable. No diria que acollidor però passable. I entendrem que allò és un restaurant que es reivindica italià i aquell altre tailandés, que ací pots rentar la roba i allà pots prendre un café sòlid.

***

El contrast entre el campus universitari i la ciutat és total. El campus és enorme, verd i ben cuidat, no hi ha gairebé vehicles i no sé com s’ho fan però no és sorollós. Caminem mirant a dreta i esquerra, observant-ho tot. Jo ja fa anys que he renunciat a intentar endevinar quina edat té la gent més jove. Però ací a Taiwan és més difícil que enlloc. A mi em semblen infants de primària, poc més o menys, però és evident que si passegen per aquests edificis amb llibres i mòbils de tota classe sota el braç és que són universitaris. Renuncie, doncs.

***

Dins el campus hi ha vaques, diria que frisones, i un establiment on ofereixen la seua llet als estudiants. Aquesta llet no arriba a ser ni quilòmetre zero, metres com a molt. Ens fem una foto amb elles, amb les vaques vull dir. Per poder-ho explicar.

***

La facultat té aquell aire de facultat que totes les facultats del planeta, avorridament i poc original, aspiren a tenir. Evidentment no entrem i marxem ràpidament però abans de fer-ho traiem el cap un instant al què podria ser el patí. I al mig, evidentment, hi ha un 7-Eleven. 7-Eleven és una botiga, inicialment americana però molt estesa per diversos països asiàtics, que es defineix com a Botiga de conveniència. Bàsicament vol dir que té una miqueta de tot el que necessites per a viure i és oberta les 24 hores del dia -encara que curiosament continua tenint com a marca que obre de set a onze, que això volia dir 7-Eleven originàriament. A Taiwan aquestes botigues on pots comprar menjar, pagar rebuts, treure diners, adquirir un bitllet de qualsevol cosa o fins i tot portar la roba a rentar, són una autèntica institució. N’hi ha més de cinc mil arreu del país i estan orgullosos de ser l’únic lloc que no tanca mai les portes, ni quan hi ha un tifó o un terratrémol. Cosa que els indígenes em certifiquen que passa.

***

Ens allarguem al centre sense entendre ben bé on és el centre. Taichung s’expandeix a molta velocitat i el centre sembla que canvia constantment de lloc, emportant-se darrere seu botigues i negocis. Hi ha una avinguda immensa, el Taiwan Bulevard, amb una xarxa d’autobusos més que notable que la travessa. El bulevard fa aproximadament uns tretze quilòmetres, que és més que la distància entre Bétera i València i això que només travessa el que en diríem el centre. Allà visitem l’acabat de estrenar Teatre Nacional, una obra bellíssima de Toyo Ito que té molt de catalana i recollida en el seu interior però que en canvi és tremendament avantguardista i innovadora per fora.

***

El primer dia observe, sorprés, que les motos tenen els cascs deixats sobre elles i que les aparquen sense cadenes i fins i tot amb les claus deixades. Després m’explicaran dues coses xocants. La primera és que el nombre de motos en aquest país és el més alt del món en percentatge. Oficialment hi ha catorze milions de motos per a vint-i-dos milions d’habitants. Cosa que vol dir que si descomptem els xiquets que no tenen edat i la gent més gran la realitat és que la xifra s’acosta molt a la moto per persona, cosa de la qual podem deduir, doncs, que molta gent n’ha de tenir dues. Sembla ser, ens diuen, que hi ha un cert costum a les ciutats de tenir una moto prop de casa i una prop de la feina i anar de casa a la feina en transport públic. La segona cosa xocant és que no hi ha robatoris. El control social és molt gran, amb càmeres però tot arreu, però a més sembla que la tradició és contrària als robatoris. I la llei. Està prohibit per llei agafar res que no siga teu. I això és el que fa que la gent deixe despreocupadament els ordinadors i els mòbils sobre la taula en els restaurants mentre va al servei o replega el menjar que ha encomanat. I el que sorprén més de tot: que quan tornen encara estiguen allí.

***

La universitat prepara un dossier que donen als alumnes quan arriben, amb els consells més importants per tal que puguen viure a Taiwan amb una certa normalitat. Com cada país del món, aquest també té peculiaritats. La que em deixa perplex és la dels perills de recollir un sobre roig del terra. Passa que si un jove es mor abans de casar-se, la família deixa un sobre roig a terra i qui el replega s’ha de casar. Amb el mort. Pel que m’expliquen la pressió de la família és intensa i fa gairebé impossible evitar-ho. Tant és així que l’estat reconeix la categoria de vidu a qui ha tingut la mala idea de replegar el sobre. De vidu del mort que no ha conegut mai…

***

El nom de mon pare està per tot arreu ací: Roc. L’embolic de noms, del que són de fet, és monumental a Taiwan. De facto aquest és un país independent però en realitat ells mateixos es reivindiquen com el govern legítim de la Xina sencera i per això mateix el nom oficial que fan servir és el de República de la Xina, en contraposició a la República Popular de la Xina que regeix Pequín. Però com que ja es veu que això no té massa sentit, setanta anys després, el nom oficial cada vegada és més poc reivindicat de manera que en paral·lel a la idea de convertir-se en un estat del tot independent s’ha estés l’ús de la sigla, que dissimula la reivindicació que ja es veu que no farà cap fortuna. I així veus escrit Roc ací i Roc allà. Gairebé en cada carrer. M’he fet una foto en un d’ells per a ensenyar-li-ho quan torne a casa.

***

Viatgem a Taipei, la capital del país en un tren admirable. Una pulcra línia d’alta velocitat que uneix Taichung i Taipei en menys d’una hora. Taipei em sembla més confusa i cridanera que Taichung però tampoc no puc parlar amb massa propietat, ja que només hi he estat unes poques hores. I bàsicament fent turisme i parlant amb un català que resideix ací i que m’ha aclarit uns quants conceptes. He pujat al 101, que durant un temps va ser l’edifici més alt del món i que ara és una atracció completament prescindible i hem visitat el palau on hi ha els tresors de la Ciutat Prohibida de Pequín, tresors que el govern del Koumitang es va portar a l’illa en la fugida. Impressiona pensar com en una retirada militar que per força hauria de ser caòtica hi ha espai perquè algú pense a carregar amb alguns dels delicadíssims objectes, d’una finor cruixent, que es poden admirar en aquest museu.

***

A l’edifici 101 l’única cosa que m’ha impressionat ha estat la immensa bola de de més de sis centes tones d’acer que penja obertament dels darrers pisos per estabilitzar l’edifici. La bola, que es pot admirar de molt a prop, equilibra el balanceig del gratacel quan hi ha tifons i terratrémols, dos fenòmens naturals d’aquells que millor no experimentar, però que ací passen amb una relativa facilitat. Si l’efecte de les forces naturals porta l’edifici a tombar, posem per cas cap a l’esquerra, la bola es manté i per tant equilibra cap a la dreta. Uns vídeos ensenyen alguns dels moments en què bola i edifici s’han pressionat més l’un a l’altre. Mentre els mirava pensava només en què preferiria baixar per l’ascensor ràpidament abans que donar l’oportunitat a la mare natura de fer-me una demostració in situ. I això és el que vaig fer.

***

Tornant del Museu cap al centre el taxi ens fa passar per davant del palau presidencial i d’alguns dels ministeris que l’envolten. I el resultat és una observació atenta de l’exhibició militarista enorme que hi ha en aquest veïnat. Taiwan deu ser un dels països més lliures i democràtics d’Àsia però l’amenaça de la invasió xinesa és el pa de cada dia i per això mateix té un dels exèrcits més poderosos de la regió. I el llueixen. Caram si el llueixen…

***

Els senyors de l’hotel, el Windsor Hotel, tenen a bé deixar-me cada matí a la porta el Taipei Times, el diari que es publica en anglés a la capital, així que m’acostume de pressa a fer-ne una lectura ràpida després d’esmorzar, per assabentar-me una mica més de la realitat de la política local. Aquests dies el gran tema és que les Illes Solomon, un país dels més remots del planeta, canviarà les seues relacions diplomàtiques i abandonarà Taiwan, és a dir la República de la Xina, per relacionar-se amb la República Popular de la Xina, és a dir Pequín. Fa no pas gaire, una vintena d’estat membres de l’ONU reconeixien a Taiwan com a govern legítim de la Xina però ara en queden la meitat i van baixant en nombre cada dia que passa. Pequín treu el xec i pagant Sant Pere canta. Els taiwanesos ho viuen amb preocupació però relativa. La presidenta és independentista i això al final reforça el seu argument en el sentit que és més fàcil fer-se un lloc al món com a país independent que no pas pretenent que ets el govern legítim de la Xina. I, en qualsevol cas, tot plegat no afecta de cap manera la seua vida diària. Perquè Taipei controla efectivament el territori i això fa que tots els estats que no mantenen relacions diplomàtiques oficials amb ells les mantinguen de manera no-oficial, a través d’institucions culturals o econòmiques que els fan de façana. Espanya, per exemple, té una oficina comercial dirigida per un cònsol que depèn de l’ambaixada a Manila i no de la de Pequín. I els Estats Units tenen per costum nomenar un ambaixador de carrera com a director de l’institut cultural que tenen a Taipei. D’eixa manera oficialment no tenen ambaixada però tenen ambaixador, ja que un ambaixador té el tractament d’ambaixador sempre, fins i tot després de retirat.

***

Decidim fer una excursió a l’interior muntanyenc de l’illa. Tothom ens diu que és d’una bellesa remarcable, cosa que resulta ser certa. El destí triat és un parc natural que porta per nom Alishan i que és un centre productor de te de gran alçada de molta nomenada. Lamentablement de camí vegem poques plantacions i només podem fer un tast en un poble, que ens sap a poca cosa. En la ruta ens acompanyen un grup de turistes asiàtics. Hi ha una parella jove tailandesa, amb els quals sostinc una conversa molt interessant sobre la situació política al seu país, una sorollosa família de Hong Kong, una parella d’Indonèsia, musulmans, que mengen a banda per no equivocar-se amb la cosa Halal i una dona amb dos fills coreans, sorollosos i impetuosos com ells sols. Alishan bàsicament és un bosc esplèndid que ofereix un agradable passeig. Està a més de dos mil metres d’alçada, amb la qual cosa el canvi de temperatura es fa de notar i també les corbes i més corbes que cal fer per a superar el desnivell, abans d’arribar-hi. Al final de l’excursió tornem a l’inici en un tren creat pels japonesos, quan Taiwan era japonés. És un tren que recorre aquesta petita selva amb parsimònia, regalant als passatgers vistes certament espectaculars. Construir-lo devia ser tota una aventura, que m’imagine que devia tenir un cost altíssim. I no parle només de diners.

***

La guia del parc ens pregunta d’on som i li dic que som catalans. Reacciona amb un ‘espanyols?’ que em permet contraatacar amb molta facilitat: ‘Taiwan és de la Xina?’. Respon de pressa que no mentre fa uns sons difícils de catalogar però que interprete com que se n’ha adonat del seu error a la primera i canvia la mirada i passa a tractar-nos a partir d’aquell moment amb una afabilitat manifesta. Al final ens desitjarà sort. Mútua, que li dic.

***

Quan era un xiquet, no sé per què, feien a la televisió molts films de japonesos lluitant en la segona guerra mundial, en llocs com aquests. A mi m’impressionaven per la cara de dolents que posaven, per la manera en què feien servir la baioneta i pel barret molt particular que portaven, amb una tela que els queia sobre els muscles. La imaginació reapareix quan t’ho esperes menys i enmig del bosc, quan pujàvem al tren en aquella petita estació, m’ha tornat la imatge de la infància. I veient com d’espés és el bosc he pensat que les batalles en terrenys com aquest devien ser d’una duresa descomunal.

***

La història de l’illa és molt complicada. La població és una barreja de xinesos, ara una immensa majoria i de taiwanesos, un poble polinesi que habita encara els reductes de la costa del Pacífic —les grans ciutats i infraestructures estan a l’altra banda, a la costa del Mar de la Xina. Taiwan, però, va ser cedit al Japó i va romandre part de l’imperi del crisantem fins al final de la Segona Guerra Mundial. En l’instrument de rendició l’emperador va retornar a cada país les conquestes militars que havia fet. Però Taiwan no el va retornar a ningú, particularment no a la Xina. I aquesta és la base de l’actual independentisme taiwanés i fins i tot de l’activitat d’un petit grupuscle que reclama el retorn de Taiwan al Japó. Quan a la Xina esclata la guerra civil i el Kuomitang la perd davant els comunistes de Mao, Chang Kai Shek opta per refugiar-se a Taiwan i mantenir des d’ací la ficció que és el govern real i legítim de tota la Xina. I amb ell venen dos milions de xinesos Han, que no parlen cantonés sinó mandarí i que passen a tenir un paper preeminent en la vida de l’illa. I d’ací ve l’embolic notable en què es mou. Oficialment Taiwan com a República de la Xina es considera el govern legítim de tot l’actual territori xinés i encara més enllà, ja que reivindica zones en conflicte que avui tampoc no formen part de la República Popular. Però al mateix temps el sentiment independentista reivindica que el fet que el Japó no cedís a ningú Taiwan és la base del seu dret a l’autodeterminació. I de fet és el principal partit independentista que està en el poder. El problema és que la República Popular amenaça d’envair l’illa si es proclama la independència i aquesta és una perspectiva certament amenaçadora. Un dia o un altre, però, ho hauran de fer, proclamar la independència, perquè la situació actual ja no es pot estirar més.

***

Parlant de la situació a Hong Kong em diuen ‘això no estaria passant si els britànics ens haguessen tornat Hong Kong i Macau a nosaltres i no a Pequín, en tant i en quant nosaltres som el govern legítim de la Xina’. Ostres! Això sí que és una perspectiva interessant. Ni se m’havia ocorregut que això fos possible però efectivament, que diferent que seria tot.

***

Per una altra banda llisc que tres vells taiwanesos, de més de noranta anys, que responen als noms de Yang Fu-cheng, Lin Yu-li i Hsu Hua-chi acaben de presentar una demanda a un tribunal d’Osaka, al Japó, exigint que se’ls torne la nacionalitat japonesa que tenien fins al final de la segona guerra mundial. Ells van nàixer com a japonesos, en Taiwan, i volen tornar-ho a ser. Això és ben bé un paradís de les paradoxes geopolítiques!

***

Ens diuen que a boqueta de nit cal anar a uns aiguamolls que queden al costat del port, ací mateix a Taichung. Així que agafem un taxi per anar-hi. Sort que el preu és molt barat perquè estem més d’una hora per arribar-hi. La comunicació és curiosa. El taxista parla al seu mòbil en xinés i el mòbil em tradueix el que diu. Quede impactat mentre pense que al pas que anem aviat ningú no haurà d’aprendre idiomes, una altra pèrdua cultural que s’acosta. Els aiguamolls, i la posta de sol, són en qualsevol cas certament únics. Hi ha una passarel·la de fusta, tant mínima com bonica, que serpenteja sobre els mateixos fins ben endins, la qual cosa et permet admirar la fauna que hi viu, sobretot tota mena de crancs que es passegen sense cap precaució ni preocupació. Sobre la passarel·la ens amunteguem uns quants centenars llargs, calcule jo, d’éssers humans que avancem tan endins com podem, fins on punt on aquesta desapareix i pots trepitjar lliurement l’aiguamoll. El resultat és que allà ensopegues amb una autèntica muntanya de sabates, que no saps després com ningú podrà saber on és la seua. Mentre el sol es va amagant ens fem unes fotos de record però no hi ha manera que no aparega la gentada per tot arreu. Al fons uns enormes molins d’eòlics acaben de fer el contrast, retallant-se contra el cel enrogit.

***

L’últim dia decidim fer encara una darrera excursió, a un indret conegut com el Llac del sol i la lluna. Ens conten que és una de les atraccions més populars del país, cosa que efectivament comprovarem que deu ser certa a la vista de la gentada que s’hi aplega. El llac té un interés relatiu però la visita és agradable. Agafem un parell de vaixells que et porten d’un costat a un altre i visitem un temple interessant i una ciutat gens interessant però on podem menjar amb una certa solvència. El llac té el que s’anuncia com un vilatge indígena, d’una de les setze tribus reconegudes oficialment pel govern de Taiwan. Però renunciem a fer la visita quan veiem que tot és una mena de portaventura i ho dic de manera literal, amb atraccions mecàniques i tot. Malgrat això per ací i per allà es nota la seua presència. La decoració dels molls és polinèsica i no pas xinesa, la música que sona per tot arreu és més pròpia de Tahití que no de Pequín i hi ha tot de souvenirs que causen una gran sorpresa entre els xinesos, especialment uns enormes fal·lus de fusta treballada que són objecte de rialles nervioses i fotografies però que no he vist que ningú no s’atrevisca a comprar. En el camí de tornada encara ens aturarem en un altre temple enorme. Descobrisc alarmat que només té seixanta anys i quan ho denuncie de manera tant abrandada com estúpida l’Assumpció em recorda l’edat de la Sagrada Família, així que calle immediatament. A l’eixida un personatge disfressat de Spiderman m’ha semblat, no sóc cap expert en la matèria, es passeja fent fotos i atraient l’atenció del personal que, com jo, es pregunta què porta un ésser humà a fer el ridícul d’aquesta manera tan notable. En fi…

***

Mentre passegem per l’aeroport, ja superats tots els controls, dues senyoretes de la seguretat comencen a córrer cap a mi de sobte mentre criden ‘Vicent! Vicent!’ cosa que m’ocasiona el que considere que és una lògica alarma. Resulta que en la maleta que he embarcat porte un tub xicotet de crema d’afaitar, que el tinc precisament pels viatges, ja que les seues dimensions m’havien permés passar-lo sempre en tots els aeroports. Em demanen permís per obrir la maleta i comprovar-ho, els el done i ací s’acaba l’incident. Però em quede absort pensant com és que m’han reconegut. L’aeroport de Taichung és certament petit però hi ha bastant gent. De sobte ho entenc. Som els únics blancs i concretament jo l’únic blanc de gènere masculí. M’imagine, doncs, la conversa entre els membres de la seguretat: ‘busca el blanc, busca el blanc, és Mr. Vicent…’

***

Per tal que no ens n’oblidem encara hi ha una darrera ocasió de constatar com de lluny som de casa. L’avió es retardarà per un parell d’hores així que decidim, en vista de l’hora que és, dinar en l’únic restaurant que hi ha en la terminal. Mirem el menú i hi ha una secció de ‘menjar exòtic’ amb un parell de plats. I allà és on trobem els espagueti que acabaran sent, segurament per esgotament ja, la darrera menja en aquesta illa. Els exòtics, lògicament, acabem per comprovar que som nosaltres mateixos. No ho discutiré pas.

Aprofitant que estavaa a Macau m’he allargat a un dels casinos de la ciutat, que competeix amb Las Vegas per ser la capital mundial del joc. Jo fa molts anys vaig veure els casinos de Las Vegas i em va semblar que eren una cosa que calia visitar com a mínim una vegada en la vida per entendre millor el món que vivim. Així que ara volia que els meus acompanyant passaren per la mateixa experiència.

Així ho vam fer i ens vam trobar amb una sorpresa. Al bell mig la sala del casino, on nosaltres érem els únics europeus, hi havia una botiga de rellotges, concretament de Rolex. Era, diguem-ho així estrany o a mi m’ho semblava molt.

L’explicació ho és encara més i, efectivament demostra que cal veure aquestes coses per entendre el món. La raó de l’existència d’aquesta botiga és que el govern de la Xina no deixa eixir amb molts diners als seus nacionals a Macau, que és part de la Xina però manté frontera amb la Xina, però si que els deixa eixir amb la tarja de crèdit. I aquesta n’és la clau.

El que fan els jugadors és comprar un Rolex d’aquells caríssims, de centenars de milers d’euros i el revenen acte seguit allà mateix, a la mateixa botiga, per un preu inferior. Amb la qual cosa els jugadors es troben amb el cash a les mans que necessiten i la botiga fa un negoci rodó: ven el mateix rellotge una vegada i una altra!

Feia anys que tenia ganes de visitar Macau, l’actual regió autònoma de la Xina que va ser en el seu moment, fins a finals del segle passat, una de les més interessants colònies portugueses d’Àsia. N’havia parlat amb l’Agualusa quan va treure el seu llibre sobre Goa, una altra ciutat colònia portuguesa, aquesta a la Índia. Ell m’havia advertit respecte a Macau però la veritat és no m’esperava una cosa tan trista com la que m’he trobat. Trista la ciutat, bruta i poc cuidada, i trista, extrema, la situació del portuguès.

A Macau, en virtut dels acords entre Portugal i la Xina el portuguès és llengua oficial i tot està, de fet, escrit en portuguès. Els noms dels carrers, els cartells i rètols, qualsevol senyalització del tipus que siga. Però aparentment el portuguès s’acaba ací. La part de la població que el parla és ja inferior a l’u per cent i el llenguatge crioll dels luso-asiàtics ‘filhos da terra’ sembla que tampoc no es parla pràcticament ja.

He passat només un dia per la ciutat i passeig que he pogut fer no és representatiu però la poca presència del portuguès viu m’ha semblat que confirmava les dades. He anat a la Livraria Portuguesa instal·lada a la Rua de Santo Domingos, pensant que allà trobaria un cert caliu però m’he trobat amb una reacció típica de les comunitats isolades. He escoltat efectivament que el dependent parlava portuguès amb una clienta. Però quan m’he adreçat jo a ell en portuguès la reacció ha estat respondre’m en anglès. Aquesta és una reacció típica que he observat en molts llocs, a L’Alguer per exemple. Arriba un punt que quan tots els parlants es coneixen entre ells si ets foraster parlar-los en la seua llengua no fa efecte perquè identifiquen totalment llengua i grup humà, com si no hagués ningú que puga parlar-la si no és conegut.

La decepció me la va matisar al final segurament la darrera persona que vaig veure a Macau, un oficial de policia en la frontera. LI vaig parlar d’entrada en anglès però no sé perquè vaig intuir que, malgrat ser jove, parlava portuguès. I efectivament així era.

Aquests dies Hong Kong m’ha permès fer de periodista de carrer. Ara farà vint-i-cinc anys que l’Assumpció i jo ens vàrem inventar VilaWeb i és evident que estic, estem tots dos, orgullosos del diari que hem creat i de tot el que hem aconseguit. Però totes les coses tenen un preu i en el meu cas el preu ha estat haver de quasi abandonar allò que m’agrada més, que és fer de reporter internacional.

Tots aquests anys he seguit llegint com un boig sobre qualsevol país de la terra i interessant-me tant com puc pel que passa en cada racó del món, Amb la mateixa passió. Però la feina de director, com era lògic, m’ha absorbit i no m’ha deixat temps per a fer el que jo hauria volgut, si no hagués hagut de fer jo mateix el diari que m’hauria agradat que m’hagués contractat.

De tant en tant, tanmateix, em puc escapar i passar uns dies allà on estan passant coses, com ha estat el cas de Hong Kong. I aleshores reconec que tot plegat ho gaudisc com si fos un jove de vint anys. M’agrada mirar el que passa des de tots els angles, viure aquella atmosfera febril, admirar aquella llum peculiar que tenen les revoltes, parlar, preguntar, intentar entendre, pensar -la política interncional és la més exigent perquè has de saber molt de moltes coses abans de poder explicar alguna cosa mínimament interessant. Però aquesta és també la causa que siga tan refrescant -pel periodista, vull dir. És un goig i un repte aprendre cada dia coses noves i sempre, a tot arreu, sempre hi ha un moment d’aquells en que t’exclames per alguna cosa que havies oblidat o que no sabies i que de sobte et serveix per a entendre-ho tot.

I evidentment hi ha l’empatia. L’empatia i la solidaritat amb els qui estan del costat de la justícia i la llibertat. Hi ha periodistes que, encara avui, parlen des de la càtedra, com si els problemes de la gent sobre la qual informen no anaren amb ells. Jo això ho trobe aberrant. Informar és prendre partit i per això aquests dies m’he sentit tant a prop d’aquests joves valents que volen el millor per a Hong Kong i que saben que només lluitar fa la gent digna. Espere que en les cròniques això s’haja notat.

A Hong Kong anar amb careta pel carrer no és gens estrany. És un factor higiènic. Però enmig de la protesta hi ha una careta particular, negra i amb un davant pronunciat, que clarament ha esdevingut la favorita de les protestes. Vestits de negre, amb samarretes negres i amb la careta negra, un grup de joves tornava amb metro quan, novament, la policia va entrar al vagó a identificar-los. ‘Va ser un moment esborronador’, m’explica una catalana resident a la ciutat de fa molt temps. ‘La policia va obligar la gent a abaixar el cap i de sobte es va començar a sentir un xiuxiueig que deia ‘Four to go!, Four to go!’ –en falten quatre, de reivindicacions. I continua: ‘Els policies es miraven els uns als altres, desorientats, perquè amb el cap abaixat i les caretes no podien saber qui ho deia, però la realitat és que ho deien molts joves, que han perdut finalment la por.’

La retirada definitiva de la llei d’extradició pel govern d’Hong Kong pretenia desfer el moviment democràtic privant-lo de la seua bandera principal. La llei d’extradició a la Xina va originar les protestes d’aquests darrers mesos. El 18 d’agost es van congregar prop de dos milions de persones al carrer, una cosa mai vista. És evident que el rebuig a aquesta llei –que permetria d’extradir a la Xina qualsevol persona fàcilment, per qualsevol delicte comès a Hong Kong- té l’oposició de la gran majoria de la població. El govern n’era conscient i per això, finalment, ha acceptat de retirar-la. Però ho ha fet tard i malament perquè ha passat ràpidament a un segon terme. Encara falten quatre reivindicacions. ‘Four to go.’ I els hongkonguesos, com s’ha vist aquest cap de setmana, no pensen alçar el peu de l’accelerador.

Un cap de setmana de manifestacions i protestes

Divendres al vespre, només hores després de la retirada de la llei i per tant de la primera victòria tangible del moviment democràtic, ja es va fer visible que la maniobra de Carrie Lam i el seu govern no reeixiria. I els incidents han continuat fins a aquesta nit i sembla que continuaran.

Ahir els avalots ja arribaven al cor de l’illa i les estacions de metro d’Hong Kong i Central, dues de les més importants de la ciutat, van ser tancades pel servei de transport públic, cada dia més criticat. A fora hi havia barricades, algunes enceses, en llocs tan cèntrics com Connaught Road i Queen’s Road East i la policia disparava gasos lacrimògens en un barri que normalment té com a paisatge compradors de luxe i treballadors de les grans empreses financeres, uns carrers que acullen les torres del Banc de la Xina i de l’HSBC, per exemple. A les vuit del vespre, mentre aquests edificis s’il·luminaven per a l’espectacle de llums que es fa cada dia a la silueta de la ciutat, al carrer les corredisses i els crits no eren precisament d’alegria.

Hores abans havia desfilat allà a prop una manifestació si més no sorprenent. Milers de persones van anar amb tot de banderes dels Estats Units al consolat d’aquest país, a lliurar una demanda oficial. Reclamaven la protecció d’Hong Kong per part del govern de Trump. El congrés nord-americà, de fet, presentarà una moció de suport al moviment democràtic que alguns manifestants, d’una manera molt innocent, interpreten com alguna cosa més que això. Tanmateix, el cònsol no els va rebre i el representant amb qui parlaren no volgué declarar res.

Els Estats Units tenen a Hong Kong un consolat regit per un ambaixador –en un gest diplomàtic que vol ser de complicitat–, que no depèn de Pequín sinó directament de Washington. Com tantes vegades, però, una cosa és fer propaganda i una altra embolicar-s’hi. Els manifestants, tanmateix, s’hi il·lusionen i sembla que han girat cap als Estats Units la decepció que senten pel silenci espès i vergonyant del Regne Unit, que fuig com la pesta de qualsevol possible responsabilitat cap als qui, en definitiva, eren els seus súbdits.

Hores i més hores d’incidents

Si ahir el centre de les protestes va ser l’illa, divendres ho va ser Kwoloon, on grups de manifestants es van enfrontar durant hores amb la policia en la zona de Mong Kok, coneguda per l’ambient cultural i progressista. Tornà a haver-hi incendis, barricades, violència de la policia… Aparentment divendres els agents semblaven tenir ordres de no ser tan durs com dies enrere però encara hi hagué situacions fortes, que dissabte i diumenge es repetirien, cada volta més sovint.

Divendres l’activitat a l’illa d’Hong Kong va ser una multitudinària assemblea on van prendre part milers de joves, concentrats al Chater Garden, davant mateix de l’edifici d’estil colonial que va ser la seu del parlament primer i que ara alberga el poder judicial. Aquest és un lloc típic de les manifestacions en aquesta ciutat. Al costat mateix de l’escenari improvisat on anaven prenent la paraula els participants, un grup d’estudiants d’art havia alçat una estàtua que representava un estudiant amb una careta antigàs portant un paraigua, en memòria de la revolta del 2014. Els manifestants més excitats cridaven contra els policies que vigilaven la concentració, que alhora eren marcats constantment amb uns làsers a la cara, cosa que els obligava a amagar-se els uns rere els altres de tant en tant.

De l’assemblea, en va eixir la decisió de mantenir les manifestacions i les protestes fins que no s’haguessen aconseguit les anomenades ‘cinc demandes’, és a dir, la retirada de la llei i les altres quatre: una investigació de la brutalitat policíaca, un canvi d’actitud de la policia cap als manifestants, l’alliberament de tots els detinguts i la convocatòria d’eleccions lliures i democràtiques, tant al parlament, com al consell legislatiu, com a cap de govern.

Dissabte la policia es va desplegar en gran nombre a les estacions de metro i del tren a l’aeroport, alertada per la possibilitat d’una altra ocupació de les terminals. Aquest desplegament dificultava enormement el transport i fins i tot el funcionament normal de l’aeroport. Vaig comprovar que si hi arribaves amb el tren directe, la via més normal de transport, contingents de policia t’esperaven només de baixar i si no portaves bitllet per a aquell dia mateix no et deixaven passar. No valia cap excusa; ni anar a esperar uns familiars. O amb bitllet del dia o res. A moltes estacions tanta exigència va originar enfrontaments. N’hi hagué sobretot a Tung Chung, on diverses persones varen ser arrestades, però en general a totes les grans estacions de metro de Kowloon i els Nous Territoris, particularment en les que tenen zones comercials importants al voltant. Ahir bona part ja eren completament tancades.

Amb això, la policia i el govern pretenien evitar una altra ocupació de l’aeroport, però això va desvirtuar granment la vida de la ciutat, que depèn d’aquest mitjà de transport molt més que una ciutat qualsevol. La decisió, tan dràstica, no va aconseguir el propòsit: amb la multiplicació d’incidents, tothom veié clar que retirar la llei d’extradició no frenaria el moviment.

De fet, divendres, en eixint de l’assemblea de Chater Garden, grupets d’estudiants de batxillerat formaven rengles amb cartells que cridaven a sostenir una vaga durant setmanes i setmanes, tantes com calga. Hores abans per les xarxes socials una campanya de gran intensitat, presumiblement començada per estudiants xinesos, havia fet córrer el missatge de ‘torneu a classe, us esperem, els instituts no són llocs per a fer política sinó per a aprendre’. Vaig demanar a un estudiant què en pensava i va respondre, indignat: ‘Qui són ells per a dir-nos què hem de fer a Hong Kong? Què vol dir que a l’escola només s’hi va a estudiar, com si la vida n’hagués d’estar al marge?’

L’amenaça de dilució en la megalòpoli del delta

‘La qüestió és quin futur ens espera –afegí–. Quin futur espera a la gent d’Hong Kong si això continua així.’ Si en una cosa coincideix tothom és en el fet que les protestes han agafat un tal volum en bona part perquè serveix de via d’expressió del descontentament i les preocupacions dels joves. Avui a tot estirar poden aspirar a viure en un pis de trenta metres quadrats que hauran de pagar tota la vida i a constatar que l’ambient polític i repressiu s’endureix i la vida cosmopolita i oberta de la ciutat es va apagant. Per a alguns Hong Kong no té futur: restarà absorbit dins l’enorme megalòpoli del delta, una macrociutat perfectament projectada de Pequín estant, que inclourà Guangzhou, Shenzhen, Zhuhai, Foshan, Dongguan, Zhongshan, Jiangmen, Huizhou, Zhaoqing, Hong Kong i Macau en un sol espai urbà de cent vint milions d’habitants, dels quals només set i mig viuran a l’ex-colònia britànica. És evident que la regió de la Gran Badia, com és coneguda popularment, dissoldrà Hong Kong –i l’economia i els costums d’aquesta gent– quan la frontera desaparega. I molts estan convençuts que s’ha creat exactament amb aquesta missió.

Els qui creuen això parlen, per exemple, de la velocitat amb que ha canviat tot, a cavall d’inversions desorbitades i impossibles enlloc més del món, com ara la construcció del pont que ja uneix Hong Kong i Macau, el més llarg del món. Shenzhen, per exemple, el 1979 es va convertir en ciutat. Abans només era la darrera parada del tren en territori xinès, la darrera abans d’arribar a Hong Kong. Un any després va ser convertida pel govern en la primera àrea econòmica especial de la República Popular, un espai per a experimentar com el capitalisme podia conviure amb el règim comunista. Avui, quaranta anys després, té entre tretze i vint milions d’habitants, segons si s’hi compta l’àrea metropolitana o no. És la cinquena ciutat de la Xina i un extraordinari centre universitari i tecnològic. Amb un creixement demogràfic que semblava imparable, ningú no dubta que Shenzen serà el centre de la megalòpoli de la badia, de manera que relegarà Hong Kong a un paper secundari. Especialment, si les característiques que han fet tan especial aquesta ciutat desapareixen. Aquesta és, en el fons, la batalla d’ara.

Hong Kong encara viu del sector financer, però, sobretot, del fet que és ací on una persona o una empresa poden canviar moneda xinesa per moneda occidental. A Hong Kong, per exemple, hi ha la cinquena reserva més gran de dòlars del món. Tanmateix, tot plegat penja d’un fil, perquè depèn sobretot de la decisió del govern xinès: si autoritza Shenzen, Xangai o Pequín a convertir moneda, el negoci de l’ex-colònia britànica caurà en picat i n’amenaçarà la subsistència. Sobretot si la tendència autoritària creix i la justícia deixa de ser independent i d’assegurar això que s’estimen tant els bancs i les multinacionals, que és l’ordre i la seguretat jurídica.

Ací hi ha una por generalitzada: que els passos enrere afecten tot això i ofeguen la vibrant cultura i forma de vida dels hongkonguesos. Com em deia un dels habitants de l’illa, ‘no és igual haver nascut a la Xina que esdevenir la Xina, i ací hem gaudit d’unes llibertats a què no podem renunciar ni volem renunciar’. Eixa por, la por que Hong Kong deixe de ser Hong Kong, és la que alimenta la protesta, en realitat, més enllà de les cinc demandes o de la llei d’extradició. I això, aquesta por, s’escampa més enllà dels ambients polititzats. Tot el cap de setmana, com cada cap de setmana, els carrers que hi ha més amunt de Hollywood Road eren un bullit de bars, de gent sopant, de música i festa que xocaven amb la tensa atmosfera dels enfrontaments d’uns carrers més avall.

Però el conflicte en realitat era el mateix. O, si ho voleu, era una altra cara del mateix conflicte. Perquè al capdavall, la pregunta clau és si Hong Kong continuarà essent Hong Kong i tant hi fa parlar del centre financer global, com de la ciutat oberta i cosmopolita, dels bars i carrers de festa, de les universitats o de la tradició política de lluita i combat que ha acompanyat aquesta ciutat durant decennis. Tot és igualment amenaçat i tot és barrejat. Com diu Jason Y, Ng –si em permeteu la comparança, una mena de Joan Fuster local–, ‘la Xina intenta desmantellar tot allò que és i ha estat Hong Kong pedra a pedra i bit a bit’.

A Hong Kong hi ha una estàtua de Bruce Lee; lletja, si puc expressar la meua opinió. La mítica estrella de les arts marcials, que es va morir en aquesta ciutat, és conegut  entre moltes més coses, per una frase que fins i tot va arribar a ser popularitzada amb finalitats publicitàries: ‘Be water, my friend’, sigues aigua.

La frase, que intentava d’explicar el principi taoista del Wu wei o ‘principi de l’acció natural no forçada’, resumeix a la perfecció l’estratègia que posa contra les cordes el govern autònom d’Hong Kong, però també el govern de la República Popular de la Xina. El moviment democràtic ha après d’allò que es podria considerar el fracàs del 2014 i ara es mou constantment, com l’aigua. Inunden tants espais com poden, talment una rierada impetuosa, i se’n van ràpidament si la cosa no funciona; i reapareixen en un altre lloc, constantment, imparables, dia rere dia. Tan aviat un grup col·lapsa l’aeroport com n’apareix un altre als nous territoris, ja a tocar de la Xina, com, coordinadament, bloquen els principals carrers de l’illa d’Hong Kong, allò que va ser l’eix de la colònia britànica i l’indret encara avui més representatiu de la ciutat.

Ahir les protestes es van concentrar sobretot al parc Tamar, just allà on convergeixen l’oficina de la cap de govern de la ciutat, el Consell Legislatiu i l’odiada caserna central de l’exèrcit xinès. Una muralla improvisada amb imponents i altíssimes barreres de plàstic, envoltava els edificis. Però si no hagués estat per això la normalitat hauria semblat absoluta tot el dia. Les autoritats, tanmateix, ja no saben què esperar ni quan. Al vespre milers de manifestants van aparèixer de tot arreu, la majoria vestits de negre i amb màscares per evitar la identificació amb les càmeres. Acabat l’acte, es van traslladar en grups compactes al ferri, el parc és al costat mateix de l’estació marítima, als autobusos o al metro. Davant l’estació central, un mapping espectacular reclamava que s’investigués la violència desfermada per la policia dissabte, quan va atacar la gent dins els vagons del metro. Ahir els antiavalots també van entrar al transport públic per escorcollar i identificar tothom. Feien que tothom es posés les mans al bescoll i actuaven amb una duresa que cridava l’atenció. A la porta de l’estació un altre grup de joves va improvisar una protesta mostrant vídeos. ‘No es pot tolerar que la policia agredesca tothom, sense cap justificació –em deien–. Hong Kong va esdevenint un estat policíac.’ Els demane què pensen que passarà i responen que mentre el govern no escolte la gent les manifestacions no s’aturaran. El pamflet groc i negre que circulava de mà en mà incloïa les cinc reivindicacions del moviment que han anat cristal·litzant aquests darrers dies: retirada de la llei d’extradició, rectificació del govern en el tracte als manifestants, alliberament dels detinguts, una comissió d’investigació de la violència i eleccions lliures. I una frase ben destacada per acabar: ‘O ens doneu la llibertat o ens doneu la mort.’

Dilluns van ser els estudiants que van omplir els carrers amb els seus uniformes escolars, després d’haver-se negat a entrar a les aules. L’acció la van començar sis joves que es van concentrar davant l’ex-escola de la cap del govern, el Col·legi Canossià de Sant Francesc. Al cap d’unes quantes hores els mitjans locals parlaven de desenes de milers de manifestants. 30.000 a la Universitat Xinesa, malgrat la crida explícita de les autoritats que no s’hi concentrassen. 4.000 més, sobretot de secundària, van irrompre a la plaça Edimburg. A Causeway Bay van aparèixer-hi petits grups amb cascs i ulleres per evitar els gasos lacrimògens. A Shau Kei Wan van fer una cadena humana. En una megalòpoli de set milions d’habitants és molt difícil de fer-se de notar i la vida continua com si res, llevats dels moments de gran violència o allà on hi ha una protesta. La sensació de vaga general és inexistent, malgrat tot. Però la persistència de les mobilitzacions durant tot l’estiu, la magnitud i la varietat indiquen un notable canvi de mentalitat.

La setmana passada, per exemple, va ser la gent gran que va prendre el carrer, els pares i els avis dels joves que encapçalen el moviment. Dissabte una gran manifestació havia de commemorar l’aniversari de la Revolta dels Paraigües del 2014. El govern va reaccionar detenint preventivament els dirigents socials més coneguts durant unes hores i oficialment la manifestació fou desconvocada. Tanmateix, aquella nit els carrers es van omplir de barricades i còctels Molotov, com no s’havia vist mai, cosa que desfermà uns enfrontaments que van fer la volta al món i que acabaren amb centenars de detencions, entre les quals la d’un xiquet de tretze anys.

Les lliçons apreses del 2014

Hi ha dues coses que marquen la diferència entre aquest moviment d’ara i la Revolta dels Paraigües del 2014, un moviment que va ocupar durant setanta-nou dies el centre de la ciutat, i l’omplí d’esperança primer i de frustració després.

La primera té a veure amb l’aigua: aleshores el centre de la ciutat va ser ocupat per una acampada de protesta que va acabar cansant els habitants pels enormes problemes logístics que originava. Mantenir durant dies i dies una ocupació multitudinària del centre, més encara en una ciutat tan geogràficament torturada com aquesta, és complicat perquè inevitablement un dia algú abandona el recinte, l’endemà ho fa un altre i quan el cansament pren cos la duresa repressiva de la policia troba el terreny adobat: un moviment cansat, un procés exhaurit.

L’altra gran diferència neix del mateix lloc: ara el moviment no té líders. O, per a explicar-ho millor, es podria dir que els líders aparentment no lideren. Ja abans de la Revolta dels Paraigües, amb el moviment de les escoles contra la imposició del currículum xinès, hi ha figures que s’han significat com a autèntics dirigents. Alguns, com el joveníssim Joshua Wong, han esdevingut de fet figures mundials. Però, malgrat el gran reconeixement social que tenen, el moviment que fa mesos que sacseja Hong Kong no funciona amb els dirigents al capdavant sinó mitjançant una web: LIHKG. En aquell espai tothom pot proposar una idea i en qüestió de minuts les més interessants se sotmeten a votació i s’organitzen. És clar que això implica descoordinacions i fracassos. Però els èxits ho tapen tot. És la teoria de l’aigua: si no corre bé per un lloc se’n va a cercar un altre llit.

I evidentment hi ha una tercera cosa que ha canviat, que és el nivell de la violència. Tot i que això és més responsabilitat del govern que no dels manifestants. A Hong Kong, fins el 2014, hi imperava encara el model més o menys britànic i la policia no solia fer servir gasos lacrimògens ni canons d’aigua tintada de blau, com ha fet servir aquests darrers dies. De fet els primers atacs amb gasos lacrimògens el 2014 van causar una autèntica commoció a la ciutat. Però res comparable amb l’onada d’indignació que van desfermar les imatges d’aquest dissabte, de la policia entrant als vagons de metro i atacant joves que tornaven de les concentracions de protesta. Un periodista hongkonguès amb qui fa mesos que parle ho va definir en un missatge directe de Twitter, curt però revestit de gravetat: ‘S’ha acabat, la reconciliació ja és impossible.’

Adeu a ‘un país, dos sistemes’

En termes, aquesta violència i el creixement de l’autoritarisme han definit la protesta com un intent de conservar l’estatut definit en la proposta ‘un país, dos sistemes’ i que bàsicament establia que, tot i que Hong Kong tornava a formar part de la Xina des del 1997, el govern xinès respectaria –oficialment i pel cap baix fins el 2047– l’existència de dos règims polítics i econòmics diferents, a Hong Kong i Macau per una banda i a la República Popular per una altra. Segons que és escrit a la constitució d’Hong Kong, ‘el sistema i les polítiques socialistes no seran practicats en la Regió Administrativa d’Hong Kong i el seu sistema previ capitalista i la seua manera de viure no es podran canviar durant cinquanta anys’. Aquesta és la raó, en definitiva, per la qual hi ha una frontera entre la Xina i Hong Kong i un sistema judicial diferent que, mal que siga amb dificultats creixents, assegura amb la seua independència que la llei és fiable i es compleix, i que es respecten les llibertats individuals –una necessitat essencial perquè les multinacionals continuen decantant-se per aquesta ciutat com un refugi liberal on no es trobaran sorpreses desagradables d’avui per demà.

Tanmateix, després de tot això que passa, hi ha la sensació clara que la Xina ja no respecta l’acord internacional subscrit amb el Regne Unit i, per tant, l’Hong Kong que els seus ciutadans coneixen, aquell en què han viscut fins ara, perilla clarament. La data del 2047 sembla que s’haja acurtat al 2019, vists els enormes canvis que el govern ha anat introduint darrerament. La inauguració d’una nova estació de tren de gran velocitat s’ha aprofitat per a deixar que la policia xinesa prengués competències que fins ara eren de la policia d’Hong Kong. S’ha intentat d’implantar el xinès mandarí a les escoles, cosa que ha motivat una reacció extraordinàriament interessant: el cantonès ha esdevingut la llengua de la protesta i han aparegut tot de cartells en cantonès però escrits amb alfabet llatí, una manera originalíssima de desorientar els xinesos, que no entenen res. Però, sens dubte, han estat la violència i l’autoritarisme de les autoritats els grans revulsius socials. La repressió ha estat molt dura. Molta gent ha estat detinguda, mil persones aquests darrers quatre mesos, més de cent només el cap de setmana passat. S’ha prohibit el partit independentista, cosa que no havia passat mai. Han estat expulsats periodistes incòmodes i s’ha restringit i amenaçat la llibertat d’expressió i la de càtedra. Dirigents socials molt estimats han passat per la presó i fins i tot hi ha hagut diputats elegits per la població que han estat desposseïts del càrrec i expulsats del parlament per haver-se negat a jurar fidelitat a la Xina –sí, les concomitàncies amb el cas català són impressionants. I tot plegat ha acabat endurint el moviment i si el 2014 les actituds violentes eren malvistes ara, en canvi, són respectades. No fa la impressió que siguen compartides per tothom però no susciten rebuig i, en veient-les,  tothom en culpa la repressió del govern.

Més de tres mesos de protestes constants

Aquests darrers dies han estat els més intensos d’ençà que es van desencadenar les protestes. L’ocupació de l’aeroport, les detencions, la brutalitat de la policia, la manifestació de dissabte i la vaga general d’ahir i despús-ahir han elevat el nivell de la confrontació a uns extrems que, segons que diuen que va explicar dissabte en privat la cap del govern a diversos empresaris, ‘ja superen Hong Kong i afecten tota la Xina’. No hi ha manera de saber si la citació és textual, lògicament, però se’n palpa l’esperit.

Tot indica que la Xina ha preferit de moment que el govern d’Hong Kong intente de sufocar el moviment amb les seues forces. I l’executiu local ja ho ha intentat gairebé tot: mobilitzar els partidaris de la Xina en contramanifestacions, enviar grups unionistes a agredir impunement manifestants, passar imatges de preparatius militars amenaçadors a l’altra banda de la frontera… El manual s’ha aplicat exhaustivament i fins i tot ha aparegut un grup, dirigit per una espècie de Miquel Iceta local, que diu que cal diàleg i que no està ni amb els uns ni amb els altres… Però en la mateixa frase explica que cal ser ‘realistes’ i que no hi ha cap solució que no passe per Pequín.

La paradoxa és que és el canvi d’actitud de la policia, el reforçament del seu autoritarisme, la seua agressivitat i l’ús cada dia més habitual de material repressiu molt contundent ha provocat la indignació que alimenta el moviment, fins al punt d’haver fet oblidar com va començar. Perquè hi ha una excusa formal que desencadena el període de confrontació, que és l’intent d’aprovar una llei que havia de permetre l’extradició ràpida i sense garanties de qualsevol persona a la Xina. L’anunci d’aquesta llei va ser el detonant que feu eixir dos milions de manifestants al carrer el 18 d’agost, en la protesta més gran de la història de la ciutat. Però, al cap de poques setmanes el problema ja no és la llei –oficialment aparcada–, sinó Hong Kong. L’existència d’Hong Kong, amenaçada clarament en la seua forma de vida.

No és gaire clar què ha canviat a Pequín perquè s’hagen produït tants errors tan de pressa. Evidentment, la consolidació de Xi Jinping com a dirigent etern, fins a la mort, hi té molt a veure. Havien passat uns quants anys en què semblava que la República Popular havia abandonat la pràctica de tenir un líder etern i que intentava de fer més o menys elegibles els màxims càrrecs del país. Xi Jinping ha tornat a la vella tradició i ha imprès un tomb encara més fort a l’autoritarisme xinès.

A part això, hi ha un error important que els governs de la Xina i Hong Kong han comès: creure que la repressió del 2014 havia derrotat el moviment democràtic.

Durant aquests darrers cinc anys qualsevol observador podia definir la situació d’Hong Kong dient que aquesta ciutat havia viscut un moment únic el 2014 però que cinc anys després la manca d’un projecte clar, la divisió dels demòcrates en faccions i una aparent resignació davant les condemnes, les detencions i els empresonaments feien impensable el retorn de la confrontació directa amb la Xina. I tanmateix la confrontació ha arribat, més vigorosa que mai, endurida per la repressió i la ràbia acumulada aquests anys, i més decidida, molt més decidida, que mai. Disposada a no frenar-se de cap manera. Cada dia que passa les reivindicacions creixen i apunten al cor del problema i no a les manifestacions anecdòtiques. L’exigència d’eleccions democràtiques i lliures ja és un punt central en les protestes. La població vol que la cap de govern siga escollida i no nomenada per les autoritats de Pequín, com passa ara. I fins i tot el paper i la responsabilitat del Regne Unit comença a treure el cap. Diumenge es va fer una manifestació davant el consolat britànic per reclamar a Londres una implicació més directa, per forçar la Xina a respectar els acords que va signar. Els manifestants brandaven passaports britànics perquè la majoria de la població en té, com una resta del passat colonial. Ha sorprès també l’acceptació popular de la bandera colonial, en contrast amb la bandera oficial d’Hong Kong, un disseny sense cap tradició que no pretén sinó assemblar-se a la bandera xinesa.

Un nou Tiananmen a la vista?

La primera volta que vaig arribar a Hong Kong va ser precisament tornant de Pequín, on havia treballat gairebé dos mesos cobrint els esdeveniments que van acabar amb la matança dels estudiants a Tiananmen, el juny del 1989. El contrast entre aquell Pequín gris, tancat i aïllat, tenebrós, i la vibració que desprenia Hong Kong em va enlluernar, literalment. La revolta dels estudiants s’hi vivia amb emoció i la matança va caure com una llosa, essent conscient la població que l’acord per a transferir la sobirania britànica a la Xina ja s’havia tancat. Tanmateix, en aquella època no vaig saber trobar ningú que anàs contra el retorn a la Xina. Un bon amic meu, Jonathan Fenby, que aleshores era el director del South China Morning Post, el gran diari de la ciutat, sempre s’exclamava que jo no entengués un factor bàsic que explicava que, malgrat la preocupació, els ciutadans d’Hong Kong volguessen ser xinesos: ‘És que ho són i volen deixar de ser regits per un règim colonial, que no ho veus?’, em deia.

Efectivament, era així. I cal remarcar que durant el mandat britànic la democràcia tampoc no es va exercir gairebé fins al final i sempre d’una manera incompleta. Era cert: la immensa majoria de la població d’Hong Kong era ‘nacionalment’ xinesa i per això volia ser de la Xina. Per això és tan impressionant que vint anys després la identitat d’Hong Kong haja esclatat com ho ha fet, fins al punt que les darreres enquestes demostren com ha anat caient la identificació com a xinesos i com avui la gran majoria dels ciutadans d’aquesta ciutat ja no s’hi reconeixen. L’ascens de l’independentisme, que ací en diuen ‘localisme’, ajuda a mesurar l’abast del canvi, però aquest canvi va més enllà i segurament ve de més lluny.

Perquè Hong Kong té una gran tradició de lluita. El 1967 més de cinquanta persones van morir en enfrontaments amb la policia britànica, protestant contra l’ocupació. Als anys setanta les protestes es van generalitzar, cosa que obligà el govern britànic a fer reformes. Després del traspàs de poder, els primers intents xinesos d’implantar el seu model –com ara el 2003, quan van provar de fer entrar el delicte de sedició al codi penal– van ensopegar amb protestes enormes i efectives. El 2007 hi va haver un moviment fortíssim de protesta per les males condicions del transport públic. El 2012 estudiants molt joves van començar la revolta contra els plans escolars i el 2014 va esclatar la Revolta dels Paraigües, que va originar l’allunyament de bona part de la població respecte de la Xina i l’emergència del debat sobre la identitat d’Hong Kong i la seua possible independència. Hong Kong no és cap ciutat, no és cap país, fàcil de resignar-se ni dòcil. I ara s’enfronta a la que pot ser la batalla més decisiva de la seua història, i contra l’enemic més poderós que podria tenir.

Tot això que ha passat aquest estiu ha fet nàixer una ràbia mal dissimulada a Pequín, que podria fer explotar el govern xinès. El dia que un grup de manifestants va assaltar el parlament fent pintades contra la Xina i va desplegar sobre el faristol l’antiga bandera colonial, tothom va coincidir a dir que no era imaginable cap gest més insultant per a les autoritats xineses. Ara com ara, no hi han intervingut directament. Hi ha casernes amb soldats xinesos dins la ciutat, però s’han quedat més tancats que de normal i tot. I si bé les imatges de moviments de tropes a la frontera són amenaçadores, de moment semblen més propaganda que no res més.

Ara, no hem de passar per alt que l’Exèrcit Popular d’Alliberament va acabar matant milers dels seus conciutadans el 1989. I sobretot no hauríem de passar per alt que els fets de Tiananmen van ser un procés llarg. Les mesures d’excepció van ser implantades a l’abril, la llei marcial al maig i l’exèrcit no va entrar a la plaça fins el juny. És lògic, doncs, de demanar-se si la Xina prepara un segon Tiananmen, pregunta que no crec que puga respondre ningú. Si la situació fuig encara una mica més de les mans del govern d’Hong Kong podria ser que el govern de Pequín decidís que no té cap més remei que entrar per força. Però tampoc no serà fàcil que això passe i si passa tindrà un preu molt alt. Avui l’economia xinesa necessita el món i no es poden tallar les comunicacions amb l’exterior com es va fer el 1989. Hi ha el factor britànic, l’acord signat que una part del moviment ja demana que Londres denuncie, com a pas previ d’un referèndum d’autodeterminació. I la mateixa geografia de la ciutat dificultaria molt un atac armat, Hong Kong no és Pequín amb les seues grans avingudes i espais buits; més aviat seria una ratera complicada per als soldats, si la població resisteix. Cosa que de moment sembla indiscutible, com el món sencer ha vist aquestes darreres setmanes, aquests darrers dies i aquestes darreres hores.