Vuit dies a Taiwan
La meua menuda estudiarà uns mesos en una de les universitats de Taichung, de manera que ens organitzem per acompanyar-la uns dies. Taiwan és un país amb el qual ni l’estat espanyol ni el francés, ni Andorra tampoc, mantenen relacions. Així que per primera vegada em trobe en un espai completament al marge. El no reconeixement diplomàtic, però, és una pantomima com una altra i a l’entrada el control de fronteres de l’estat que oficialment es diu encara República de la Xina em segella el passaport com si res. Tenen un segell bonic, això sí, amb un avió antic dibuixat que fa molta patxoca.
***
El barri universitari és Vietnam, a primer cop d’ull vull dir. O aquesta és la primera imatge que m’ha vingut al cap. Hi he arribat en taxi, enmig d’una marabunta de motos que circulaven en totes direccions aparentment en un desordre complet. El taxi ha hagut d’entrar per un carreronet esquifit i col·lapsat per on tot just si es podia obrir pas amb lentitud. Com en moltes parts d’Àsia la vorera és una teoria només i les botigues assalten el carrer oferint el que siga, especialment si es tracta de menjar. La primera impressió és frenètica, inquietant, excessiva per a un europeu que no recorda que en aquest tros de món hi viuen un de cada tres éssers humans, apilonats d’una manera que no estem acostumats a pensar en el vell mediterrani. A la cantonada més important d’aquest laberint de carrers descobrim una farmàcia de la cadena anglesa Watson i entrem a comprovar que efectivament ho és. A partir d’aleshores passa com amb el pas de la foscor a la llum, que els ulls necessiten adaptar-se. A mesura que avancen les hores descobrim allà on ens semblava en un primer moment que tot era caos un ordre bastant passable. No diria que acollidor però passable. I entendrem que allò és un restaurant que es reivindica italià i aquell altre tailandés, que ací pots rentar la roba i allà pots prendre un café sòlid.
***
El contrast entre el campus universitari i la ciutat és total. El campus és enorme, verd i ben cuidat, no hi ha gairebé vehicles i no sé com s’ho fan però no és sorollós. Caminem mirant a dreta i esquerra, observant-ho tot. Jo ja fa anys que he renunciat a intentar endevinar quina edat té la gent més jove. Però ací a Taiwan és més difícil que enlloc. A mi em semblen infants de primària, poc més o menys, però és evident que si passegen per aquests edificis amb llibres i mòbils de tota classe sota el braç és que són universitaris. Renuncie, doncs.
***
Dins el campus hi ha vaques, diria que frisones, i un establiment on ofereixen la seua llet als estudiants. Aquesta llet no arriba a ser ni quilòmetre zero, metres com a molt. Ens fem una foto amb elles, amb les vaques vull dir. Per poder-ho explicar.
***
La facultat té aquell aire de facultat que totes les facultats del planeta, avorridament i poc original, aspiren a tenir. Evidentment no entrem i marxem ràpidament però abans de fer-ho traiem el cap un instant al què podria ser el patí. I al mig, evidentment, hi ha un 7-Eleven. 7-Eleven és una botiga, inicialment americana però molt estesa per diversos països asiàtics, que es defineix com a Botiga de conveniència. Bàsicament vol dir que té una miqueta de tot el que necessites per a viure i és oberta les 24 hores del dia -encara que curiosament continua tenint com a marca que obre de set a onze, que això volia dir 7-Eleven originàriament. A Taiwan aquestes botigues on pots comprar menjar, pagar rebuts, treure diners, adquirir un bitllet de qualsevol cosa o fins i tot portar la roba a rentar, són una autèntica institució. N’hi ha més de cinc mil arreu del país i estan orgullosos de ser l’únic lloc que no tanca mai les portes, ni quan hi ha un tifó o un terratrémol. Cosa que els indígenes em certifiquen que passa.
***
Ens allarguem al centre sense entendre ben bé on és el centre. Taichung s’expandeix a molta velocitat i el centre sembla que canvia constantment de lloc, emportant-se darrere seu botigues i negocis. Hi ha una avinguda immensa, el Taiwan Bulevard, amb una xarxa d’autobusos més que notable que la travessa. El bulevard fa aproximadament uns tretze quilòmetres, que és més que la distància entre Bétera i València i això que només travessa el que en diríem el centre. Allà visitem l’acabat de estrenar Teatre Nacional, una obra bellíssima de Toyo Ito que té molt de catalana i recollida en el seu interior però que en canvi és tremendament avantguardista i innovadora per fora.
***
El primer dia observe, sorprés, que les motos tenen els cascs deixats sobre elles i que les aparquen sense cadenes i fins i tot amb les claus deixades. Després m’explicaran dues coses xocants. La primera és que el nombre de motos en aquest país és el més alt del món en percentatge. Oficialment hi ha catorze milions de motos per a vint-i-dos milions d’habitants. Cosa que vol dir que si descomptem els xiquets que no tenen edat i la gent més gran la realitat és que la xifra s’acosta molt a la moto per persona, cosa de la qual podem deduir, doncs, que molta gent n’ha de tenir dues. Sembla ser, ens diuen, que hi ha un cert costum a les ciutats de tenir una moto prop de casa i una prop de la feina i anar de casa a la feina en transport públic. La segona cosa xocant és que no hi ha robatoris. El control social és molt gran, amb càmeres però tot arreu, però a més sembla que la tradició és contrària als robatoris. I la llei. Està prohibit per llei agafar res que no siga teu. I això és el que fa que la gent deixe despreocupadament els ordinadors i els mòbils sobre la taula en els restaurants mentre va al servei o replega el menjar que ha encomanat. I el que sorprén més de tot: que quan tornen encara estiguen allí.
***
La universitat prepara un dossier que donen als alumnes quan arriben, amb els consells més importants per tal que puguen viure a Taiwan amb una certa normalitat. Com cada país del món, aquest també té peculiaritats. La que em deixa perplex és la dels perills de recollir un sobre roig del terra. Passa que si un jove es mor abans de casar-se, la família deixa un sobre roig a terra i qui el replega s’ha de casar. Amb el mort. Pel que m’expliquen la pressió de la família és intensa i fa gairebé impossible evitar-ho. Tant és així que l’estat reconeix la categoria de vidu a qui ha tingut la mala idea de replegar el sobre. De vidu del mort que no ha conegut mai…
***
El nom de mon pare està per tot arreu ací: Roc. L’embolic de noms, del que són de fet, és monumental a Taiwan. De facto aquest és un país independent però en realitat ells mateixos es reivindiquen com el govern legítim de la Xina sencera i per això mateix el nom oficial que fan servir és el de República de la Xina, en contraposició a la República Popular de la Xina que regeix Pequín. Però com que ja es veu que això no té massa sentit, setanta anys després, el nom oficial cada vegada és més poc reivindicat de manera que en paral·lel a la idea de convertir-se en un estat del tot independent s’ha estés l’ús de la sigla, que dissimula la reivindicació que ja es veu que no farà cap fortuna. I així veus escrit Roc ací i Roc allà. Gairebé en cada carrer. M’he fet una foto en un d’ells per a ensenyar-li-ho quan torne a casa.
***
Viatgem a Taipei, la capital del país en un tren admirable. Una pulcra línia d’alta velocitat que uneix Taichung i Taipei en menys d’una hora. Taipei em sembla més confusa i cridanera que Taichung però tampoc no puc parlar amb massa propietat, ja que només hi he estat unes poques hores. I bàsicament fent turisme i parlant amb un català que resideix ací i que m’ha aclarit uns quants conceptes. He pujat al 101, que durant un temps va ser l’edifici més alt del món i que ara és una atracció completament prescindible i hem visitat el palau on hi ha els tresors de la Ciutat Prohibida de Pequín, tresors que el govern del Koumitang es va portar a l’illa en la fugida. Impressiona pensar com en una retirada militar que per força hauria de ser caòtica hi ha espai perquè algú pense a carregar amb alguns dels delicadíssims objectes, d’una finor cruixent, que es poden admirar en aquest museu.
***
A l’edifici 101 l’única cosa que m’ha impressionat ha estat la immensa bola de de més de sis centes tones d’acer que penja obertament dels darrers pisos per estabilitzar l’edifici. La bola, que es pot admirar de molt a prop, equilibra el balanceig del gratacel quan hi ha tifons i terratrémols, dos fenòmens naturals d’aquells que millor no experimentar, però que ací passen amb una relativa facilitat. Si l’efecte de les forces naturals porta l’edifici a tombar, posem per cas cap a l’esquerra, la bola es manté i per tant equilibra cap a la dreta. Uns vídeos ensenyen alguns dels moments en què bola i edifici s’han pressionat més l’un a l’altre. Mentre els mirava pensava només en què preferiria baixar per l’ascensor ràpidament abans que donar l’oportunitat a la mare natura de fer-me una demostració in situ. I això és el que vaig fer.
***
Tornant del Museu cap al centre el taxi ens fa passar per davant del palau presidencial i d’alguns dels ministeris que l’envolten. I el resultat és una observació atenta de l’exhibició militarista enorme que hi ha en aquest veïnat. Taiwan deu ser un dels països més lliures i democràtics d’Àsia però l’amenaça de la invasió xinesa és el pa de cada dia i per això mateix té un dels exèrcits més poderosos de la regió. I el llueixen. Caram si el llueixen…
***
Els senyors de l’hotel, el Windsor Hotel, tenen a bé deixar-me cada matí a la porta el Taipei Times, el diari que es publica en anglés a la capital, així que m’acostume de pressa a fer-ne una lectura ràpida després d’esmorzar, per assabentar-me una mica més de la realitat de la política local. Aquests dies el gran tema és que les Illes Solomon, un país dels més remots del planeta, canviarà les seues relacions diplomàtiques i abandonarà Taiwan, és a dir la República de la Xina, per relacionar-se amb la República Popular de la Xina, és a dir Pequín. Fa no pas gaire, una vintena d’estat membres de l’ONU reconeixien a Taiwan com a govern legítim de la Xina però ara en queden la meitat i van baixant en nombre cada dia que passa. Pequín treu el xec i pagant Sant Pere canta. Els taiwanesos ho viuen amb preocupació però relativa. La presidenta és independentista i això al final reforça el seu argument en el sentit que és més fàcil fer-se un lloc al món com a país independent que no pas pretenent que ets el govern legítim de la Xina. I, en qualsevol cas, tot plegat no afecta de cap manera la seua vida diària. Perquè Taipei controla efectivament el territori i això fa que tots els estats que no mantenen relacions diplomàtiques oficials amb ells les mantinguen de manera no-oficial, a través d’institucions culturals o econòmiques que els fan de façana. Espanya, per exemple, té una oficina comercial dirigida per un cònsol que depèn de l’ambaixada a Manila i no de la de Pequín. I els Estats Units tenen per costum nomenar un ambaixador de carrera com a director de l’institut cultural que tenen a Taipei. D’eixa manera oficialment no tenen ambaixada però tenen ambaixador, ja que un ambaixador té el tractament d’ambaixador sempre, fins i tot després de retirat.
***
Decidim fer una excursió a l’interior muntanyenc de l’illa. Tothom ens diu que és d’una bellesa remarcable, cosa que resulta ser certa. El destí triat és un parc natural que porta per nom Alishan i que és un centre productor de te de gran alçada de molta nomenada. Lamentablement de camí vegem poques plantacions i només podem fer un tast en un poble, que ens sap a poca cosa. En la ruta ens acompanyen un grup de turistes asiàtics. Hi ha una parella jove tailandesa, amb els quals sostinc una conversa molt interessant sobre la situació política al seu país, una sorollosa família de Hong Kong, una parella d’Indonèsia, musulmans, que mengen a banda per no equivocar-se amb la cosa Halal i una dona amb dos fills coreans, sorollosos i impetuosos com ells sols. Alishan bàsicament és un bosc esplèndid que ofereix un agradable passeig. Està a més de dos mil metres d’alçada, amb la qual cosa el canvi de temperatura es fa de notar i també les corbes i més corbes que cal fer per a superar el desnivell, abans d’arribar-hi. Al final de l’excursió tornem a l’inici en un tren creat pels japonesos, quan Taiwan era japonés. És un tren que recorre aquesta petita selva amb parsimònia, regalant als passatgers vistes certament espectaculars. Construir-lo devia ser tota una aventura, que m’imagine que devia tenir un cost altíssim. I no parle només de diners.
***
La guia del parc ens pregunta d’on som i li dic que som catalans. Reacciona amb un ‘espanyols?’ que em permet contraatacar amb molta facilitat: ‘Taiwan és de la Xina?’. Respon de pressa que no mentre fa uns sons difícils de catalogar però que interprete com que se n’ha adonat del seu error a la primera i canvia la mirada i passa a tractar-nos a partir d’aquell moment amb una afabilitat manifesta. Al final ens desitjarà sort. Mútua, que li dic.
***
Quan era un xiquet, no sé per què, feien a la televisió molts films de japonesos lluitant en la segona guerra mundial, en llocs com aquests. A mi m’impressionaven per la cara de dolents que posaven, per la manera en què feien servir la baioneta i pel barret molt particular que portaven, amb una tela que els queia sobre els muscles. La imaginació reapareix quan t’ho esperes menys i enmig del bosc, quan pujàvem al tren en aquella petita estació, m’ha tornat la imatge de la infància. I veient com d’espés és el bosc he pensat que les batalles en terrenys com aquest devien ser d’una duresa descomunal.
***
La història de l’illa és molt complicada. La població és una barreja de xinesos, ara una immensa majoria i de taiwanesos, un poble polinesi que habita encara els reductes de la costa del Pacífic —les grans ciutats i infraestructures estan a l’altra banda, a la costa del Mar de la Xina. Taiwan, però, va ser cedit al Japó i va romandre part de l’imperi del crisantem fins al final de la Segona Guerra Mundial. En l’instrument de rendició l’emperador va retornar a cada país les conquestes militars que havia fet. Però Taiwan no el va retornar a ningú, particularment no a la Xina. I aquesta és la base de l’actual independentisme taiwanés i fins i tot de l’activitat d’un petit grupuscle que reclama el retorn de Taiwan al Japó. Quan a la Xina esclata la guerra civil i el Kuomitang la perd davant els comunistes de Mao, Chang Kai Shek opta per refugiar-se a Taiwan i mantenir des d’ací la ficció que és el govern real i legítim de tota la Xina. I amb ell venen dos milions de xinesos Han, que no parlen cantonés sinó mandarí i que passen a tenir un paper preeminent en la vida de l’illa. I d’ací ve l’embolic notable en què es mou. Oficialment Taiwan com a República de la Xina es considera el govern legítim de tot l’actual territori xinés i encara més enllà, ja que reivindica zones en conflicte que avui tampoc no formen part de la República Popular. Però al mateix temps el sentiment independentista reivindica que el fet que el Japó no cedís a ningú Taiwan és la base del seu dret a l’autodeterminació. I de fet és el principal partit independentista que està en el poder. El problema és que la República Popular amenaça d’envair l’illa si es proclama la independència i aquesta és una perspectiva certament amenaçadora. Un dia o un altre, però, ho hauran de fer, proclamar la independència, perquè la situació actual ja no es pot estirar més.
***
Parlant de la situació a Hong Kong em diuen ‘això no estaria passant si els britànics ens haguessen tornat Hong Kong i Macau a nosaltres i no a Pequín, en tant i en quant nosaltres som el govern legítim de la Xina’. Ostres! Això sí que és una perspectiva interessant. Ni se m’havia ocorregut que això fos possible però efectivament, que diferent que seria tot.
***
Per una altra banda llisc que tres vells taiwanesos, de més de noranta anys, que responen als noms de Yang Fu-cheng, Lin Yu-li i Hsu Hua-chi acaben de presentar una demanda a un tribunal d’Osaka, al Japó, exigint que se’ls torne la nacionalitat japonesa que tenien fins al final de la segona guerra mundial. Ells van nàixer com a japonesos, en Taiwan, i volen tornar-ho a ser. Això és ben bé un paradís de les paradoxes geopolítiques!
***
Ens diuen que a boqueta de nit cal anar a uns aiguamolls que queden al costat del port, ací mateix a Taichung. Així que agafem un taxi per anar-hi. Sort que el preu és molt barat perquè estem més d’una hora per arribar-hi. La comunicació és curiosa. El taxista parla al seu mòbil en xinés i el mòbil em tradueix el que diu. Quede impactat mentre pense que al pas que anem aviat ningú no haurà d’aprendre idiomes, una altra pèrdua cultural que s’acosta. Els aiguamolls, i la posta de sol, són en qualsevol cas certament únics. Hi ha una passarel·la de fusta, tant mínima com bonica, que serpenteja sobre els mateixos fins ben endins, la qual cosa et permet admirar la fauna que hi viu, sobretot tota mena de crancs que es passegen sense cap precaució ni preocupació. Sobre la passarel·la ens amunteguem uns quants centenars llargs, calcule jo, d’éssers humans que avancem tan endins com podem, fins on punt on aquesta desapareix i pots trepitjar lliurement l’aiguamoll. El resultat és que allà ensopegues amb una autèntica muntanya de sabates, que no saps després com ningú podrà saber on és la seua. Mentre el sol es va amagant ens fem unes fotos de record però no hi ha manera que no aparega la gentada per tot arreu. Al fons uns enormes molins d’eòlics acaben de fer el contrast, retallant-se contra el cel enrogit.
***
L’últim dia decidim fer encara una darrera excursió, a un indret conegut com el Llac del sol i la lluna. Ens conten que és una de les atraccions més populars del país, cosa que efectivament comprovarem que deu ser certa a la vista de la gentada que s’hi aplega. El llac té un interés relatiu però la visita és agradable. Agafem un parell de vaixells que et porten d’un costat a un altre i visitem un temple interessant i una ciutat gens interessant però on podem menjar amb una certa solvència. El llac té el que s’anuncia com un vilatge indígena, d’una de les setze tribus reconegudes oficialment pel govern de Taiwan. Però renunciem a fer la visita quan veiem que tot és una mena de portaventura i ho dic de manera literal, amb atraccions mecàniques i tot. Malgrat això per ací i per allà es nota la seua presència. La decoració dels molls és polinèsica i no pas xinesa, la música que sona per tot arreu és més pròpia de Tahití que no de Pequín i hi ha tot de souvenirs que causen una gran sorpresa entre els xinesos, especialment uns enormes fal·lus de fusta treballada que són objecte de rialles nervioses i fotografies però que no he vist que ningú no s’atrevisca a comprar. En el camí de tornada encara ens aturarem en un altre temple enorme. Descobrisc alarmat que només té seixanta anys i quan ho denuncie de manera tant abrandada com estúpida l’Assumpció em recorda l’edat de la Sagrada Família, així que calle immediatament. A l’eixida un personatge disfressat de Spiderman m’ha semblat, no sóc cap expert en la matèria, es passeja fent fotos i atraient l’atenció del personal que, com jo, es pregunta què porta un ésser humà a fer el ridícul d’aquesta manera tan notable. En fi…
***
Mentre passegem per l’aeroport, ja superats tots els controls, dues senyoretes de la seguretat comencen a córrer cap a mi de sobte mentre criden ‘Vicent! Vicent!’ cosa que m’ocasiona el que considere que és una lògica alarma. Resulta que en la maleta que he embarcat porte un tub xicotet de crema d’afaitar, que el tinc precisament pels viatges, ja que les seues dimensions m’havien permés passar-lo sempre en tots els aeroports. Em demanen permís per obrir la maleta i comprovar-ho, els el done i ací s’acaba l’incident. Però em quede absort pensant com és que m’han reconegut. L’aeroport de Taichung és certament petit però hi ha bastant gent. De sobte ho entenc. Som els únics blancs i concretament jo l’únic blanc de gènere masculí. M’imagine, doncs, la conversa entre els membres de la seguretat: ‘busca el blanc, busca el blanc, és Mr. Vicent…’
***
Per tal que no ens n’oblidem encara hi ha una darrera ocasió de constatar com de lluny som de casa. L’avió es retardarà per un parell d’hores així que decidim, en vista de l’hora que és, dinar en l’únic restaurant que hi ha en la terminal. Mirem el menú i hi ha una secció de ‘menjar exòtic’ amb un parell de plats. I allà és on trobem els espagueti que acabaran sent, segurament per esgotament ja, la darrera menja en aquesta illa. Els exòtics, lògicament, acabem per comprovar que som nosaltres mateixos. No ho discutiré pas.