Mails per a Hipàtia

Torne a Florència per la boda del meu nebot Jofre amb Sara. Es casen ni menys ni més que al Palazzo Vecchio, entre esculptures de Miquel Angel i murals de Leonardo Da Vinci, cosa que fa que encara tinga menys ganes de perdre’m unes noces que em fan tanta il·lusió. Acabat l’acte vagaregem una estona buscant un indret on dinar i en descobrim un d’insòlit a la Via dei Castellani, just a tocar d’un centre de la ciutat envait de forma sufocant pels turistes…

La Tratoria Roberto ens deixa sorpresos per un moment. Hi entrem i el brògit de la massa del carrer desapareix de manera instantània. Només hi ha uns quants indigenes, gent clarament del país, asseguts a les taules. El cambrer ve de seguida i amb les primeres paraules ja es veu que anem bé.

El Pep i jo demanem una bistecca a la fiorentina, amb un somriure que va de punta a punta de la cara. Té una explicació. Ara farà quinze o setze anys vàrem venir a la Toscana en un viatge memorable amb autocaranava, amb ell, la Montse, l’Assumpció i les xiquetes, que eren molt menudes encara.

La primera nit vàrem anar a un restarant, esgotats per les hores i més hores d’autopista i vam demanar tot cofois una bistecca a la fiorentina. El cambrer va dir que amb una ja faríem però nosaltres, ignorants com érem, insistiem en demanar-ne una cadascú. Encara riem quan recordem la cara que vàrem posar en veure aquell tall de carn incomprensiblement enorme que ens varen plantar al davant. Jo no havia vist una cosa cuinada d’aquella mida mai i per la cara que va posar el Pep, en veure com el perímetre de la menja superava les dimensions del plat, vaig entendre que ell tampoc.

Per això ara ens va fer tanta il·lusió demanar, de nou, una bistecca …per a dos. El plat era extraordinari, cuinat amorosament i en conseqüència vàrem demanar pel cuiner, per felicitar-lo. Van eixir i el restaurant resulta que era en realitat un afer familiar. El pare cuinava, el fill servia i la mare organitzava. El pare es va mostrat com un extraordinari narrador que ens va detallar amablemenet de quina manera s’ho feia per a servir aquella carn tan ben cuinada i bona. Ens parlà del carnisser, orgullós de comprar al mateix des dels anys setanta! i de la cura que cal tenir en la conservació. Feia goig veure com aquell home s’estimava el seu ofici, se sentia orgullós del seu treball.

A vegades els viatges et permeten moments com aquests que jo, segurament perquè vinc d’una família molt semblant, sempre aprecie. Gent normal que fa coses normals i que li agrada fer-les bé, amb dignitat. I compartir-les. Què més es pot demanar?

Viatge d’anar i tornar a Berlín per una activitat del Centre Europeu de Periodisme. Pràcticament tot el dia tancat. Al vespre he eixit una estona a estirar les cames. El meu hotel era just uns passos per darrere del lloc on el mur s’alçava, en la banda oriental, davant per davant del riu. Era un dels llocs més perillosos de la ciutat. Si algú era capaç de superar el mur encara havia de nadar per arribar a l’altra banda, que de fet era un altre estat i gairebé un altre món. La República Democràtica, per evitar-ho, deixava una gran extensió de terreny buid a la seua banda. I allà ara han aparegut tot d’edificis impensables.  Passege per una plaça que porta per nom Mercedes Benz, supose que perquè està pagada per aquesta companyia. Hi ha al seu darrere un pavelló esportiu també esponsoritzat per ella i un centre comercial gegantesc. Faig un volt sense rumb fixe fins el que era l’antiga estació de trens de la zona oriental i queda desconcertat per quants edificis hi han aparegut com a bolets, grans estructures d’acer i cristall que no respecten per a res el passat dur i difícil que es va viure ací.

Jo me n’adone que el meu Berlín ha quedat ancorat en el passat i que la referència de la divisió continua viva dins més. Ho comprove encara més quan quede amb Can Dündar a fer un cafè a Pankow. Pankow és un barri de la capital que durant uns anys va figurar oficialment com la seu del govern de l’Alemanya Oriental. Tornar-hi m’ha impressionat perquè a diferència del que passa en altres parts de la ciutat ací l’arquitectura s’ha conservat tal i com era i reconec l’estil, la forma, dels edificis. Fins i tot resten encara les peculiars entrades que permetien el control dels seus habitants per la policia política, quan ho consideraven necessari.

Per un moment, parlant amb Can, m’ha vingut al cap aquesta conversa amb Nicola Crocetti en una vella taverna d’Atenes. També ací m’ha vingut al cap la torturada història de la nostra Europa: dos periodistes parlant en el Berlín lliure que encara té l’ossamenta del vell Berlin emmurallat, l’un exiliat d’una Turquia cada dia més instransigent, l’altre amb una llaç groc a la jaqueta perquè tornen a haver presos polítics a Espanya.

Aquest és el vídeo del debat ‘Resistencias, ética y justicia’, en el qual vaig participar el passat sis de juny, en el marc de la Feria de las Culturas Amigas que es fa a la Ciutat de Mèxic.

Per alguna raó que no acabe d’entendre sembla que des d’alguns telèfons mòbils falla la veu però es veu i s’escolta perfecte en qualsevol altre aparell.

Aprofitem el darrer dia de l’estada a Mèxic per a anar fins a Teotihuacan, acompanyats d’un professor mexicà membre dels Foreign Friends of Catalonia.

La visita és impressionant. Teotihuacan és el lloc arqueològic precolombí més gran d’ Amèrica. És a l’estat de Mèxic, a 40 km al nord-est de la ciutat. El nom de Teotihuacan prové del nàhuatl, i vol dir ‘ciutat dels déus’, o ‘lloc on els humans es converteixen en déus’. Està inscrit a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1987 i he de dir que amb el màxim mereixement. Poques voltes he trobat un lloc tan impressionant. A l’any 150 abans de Crist aquesta ciutat comptava amb 150.000 habitants superior a la de Roma, que ja era aleshores la ciutat més important d’Europa però encara no havia iniciat el creixement que tant la marcaria en el segle I abans de Crist.

El centre de Teotihuacan, l’espai arqueològic actual, era el lloc on les ànimes transitaven després de la mort i el seu disseny és simplement insuperable. Als costats de l’avinguda central de la ciutat, anomenada calçada dels Morts o via dels Morts (micaohtli en nàhuatl), hi ha edificis cerimonials impressionants, com la piràmide del Sol, la piràmide de la Lluna, i el temple de Quetzalcoatl.

Després de comprar-me un bon barret, el sol és d’una potència bàrbara i pràcticament no hi ha ni arbres ni ombra en tot aquest recinte, he acceptar el repte de pujar dalt de la Piràmide del Sol, que té 75 metres empinadíssims d’alçada i és la tercera més gran del món darrere la gran piràmide de Cholula i la piràmide de Kheops.

La veritat és que l’ascensió ha estat més senzilla del que esperava, tot i que he arribat al cim esbufegant. Els replans que hi ha a diverses alçades permeten dissimular el cansament i hi ha unes cordes a les quals et pots agafar per a fer l’ascensió que s’agraeixen sincerament. Hi ha trams que els escalons són tan empinats que fa, literalment, por.

Des de dalt de la piràmide la vista de l’indret és sensacional i et fas una idea molt aproximada de com de tècnicament excel·lent era la cultura mexica o asteca. No sé ni imaginar-me com van aconseguir una avinguda tan ben traçada i immensa, amb les eines que devien tenir en el seu temps.

Hem intentat aprofitar bé les poques hores que tenim per a fer una mica de turisme ací a Mèxic. I la visita a la casa blava de Frida Kahlo estava al capdamunt de la llista, especialment pel gran interés que hi tenia la meua filla. La casa no defrauda gens i crec que això era difícil per les grans expectatives que desperta el personatge. Realment és un lloc molt especial però, a més, el projecte museístic és extraordinari. La combinació entre el respecte a la casa i l’explicació de l’activitat i la vida de Kahlo estava magníficament aconseguit.

L’hem passejat sense pressa. Aturant-nos a admirar el jardí i ens hem passat una bona estona a la sala on ella treballava, la Júlia absorta mirant cada detall dels estris de pintura i jo com espiant la biblioteca, mirant amb curiositat quin llibres llegia, sobretot quins d’inesperats. Realment impressiona la potència i la força d’aquesta persona encabida en un cos tan fràgil.

Hi ha un detall addicional que m’ha cridat l’atenció. És l’únic lloc on he vist la senyalització trilingüe, espanyol – anglès – nahuatl, un detall més que explica la cura amb que aquest indret és plantejat ja que Kahlo era una gran amant de la cultura popular de Mèxic i sempre va mostrar un gran interès per les cultures indígenes.

En aquesta foto la Júlia i jo apareixem reflexats en l’espill que la pintora feia servir per a poder fer els seus famosos autoretrats.

Aprofitant l’estada a la Ciutat de Mèxic han programat una xerrada meua a l’Orfeó Català, la institució més que centenària que ha estat el pal de paller de la comunitat de parla catalana en aquesta ciutat. L’Orfeó no passa pels millors dies de la seua vida però encara impressiona trobar-te amb aquella gent que manté la llengua, fins i tot en alguns casos sent ja rebesnets dels qui varen arribar originàriament a aquest país.

La xerrada la plantege, com sempre, com un debat. Apassionat. Sobre el país, sobre la república i sobre la llibertat. La distància fa viure les coses amb un matís especial però les preguntes no difereixen gaire de les que es fan a Europa.

Aprofite l’avinantesa per a saludar gent que coneixia només de referència o d’intercanviar correus. I no puc evitar l’enyor per Tisner. Amb ell vaig compartir moltes vesprades a Catalunya Ràdio i com que vivíem molt a prop compartíem taxis i això ens permetia compartir també xerrades. El seu amor per Mèxic, aquest país que amb tanta dignitat i valentia va saber reconèxier i sostenir la república i la Generalitat i acollir al catalans, bascos, gallecs i espanyols que ho necessitaven, era infinit i sempre en parlava meravelles.

Després de la xerrada i a la vista que continuàvem animats hem fet una colla i hem anat a sopar tots junts. Ha estat una sensació rara i extraordinàriament agradable. Érem al centre de Mèxic però una taula ben llarga parlava català i costava molt no fer-se a la idea que érem en algun dels nostres pobles. Entre altres ha vingut l’admirable Josep Maria Murià, un intel·lectual més que notable que ha bastit a Guadalajara la més gran biblioteca en llengua catalana del continent. M’ha sorprès saber que, també, és un gran expert en tequila i fins i tot ha estat tan amable d’ensenyar a la Júlia com es beu de veritat. A la taula també Marlene Fautsch i el seu company Carles Bondia, que m’han acompanyat aquests dies per Mèxic amb una generositat i paciència que no podré agraïr-los mai com es mereixen. Ha estat nit que em costarà molt esborrar de la memòria.

Visite la Casa Refugi Citlaltépetl on es troba el memorial dedicat al periodista mexicà Javier Valdez, assassinat pels narcos. És a la planta baixa de l’edifici i consisteix en una part de la llibreria original del periodista, instal·lada en unes precioses estanteries de color blanc. S’ha establert un costum preciós consistent en que els periodistes que passem per allí li dediquem els nostres llibres, com si encara estigués viu. Els llibres són després incorporats a les estanteries però oberts per les pàgines de la dedicatòria.

Jo portava un exemplar de ‘Nou homenatge a Catalunya’ i l’he signat emocionat de participar en aquest ritual.

El Cafè La Habana és un dels establiments més emblemàtics de Mèxic. Per moltes raons. Entre altres perquè aquell era el punt de trobada dels exiliats de la segona república però també perquè allà conspiraven el Che i Fidel i d’on va neixer l’operació del Granma. Una placa ho explica a l’entrada mateix, de manera que he trobat oportú retratar-m’hi.

En aquest cafè, efectivament, Fidel, el Che i altres com Camilo Cienfuegos conspiraven per la invasió de l’illa. Conten que els primers plànols del que anava a passar, dels combats contra la dictadura de Batista que es van iniciar a la Sierra Maestra, els van dibuixar en les taules d’aquesta casa. Hi ha un llibre, que crec recordar que es deia ‘Guerrillero del tiempo’, on Fidel recorda les hores passades en aquest cafè i el fort impacte que li va provocar el Mèxic d’aleshores.

Una de les coses que li va impressionar més va ser com Mèxic havia defensat i defensava la república espanyola i els seus exiliats. Però curiosament entre les anècdotes que m’han explicat hi ha una que fereix i demostra què poc que hem après sobre algunes coses. Diuen que els republicans dels anys quaranta acudien tots a aquest cafè però seien per separat. Uns en unes taules i uns altres en el taulell. Es veien però no es parlaven. Ve de lluny això…

Evidentment el cafè, com tots aquests cafès antics que tenen el regust d’anys, m’ha recordat el vell Ca Montes i m’ha transportat a casa per un moment. Les taules, la forma en que es comporten els cambrers, la llum, els ventiladors, la cafetera…

El primer matí a la ciutat de Mèxic el passem al fabulós Museu Nacional d’Arqueologia. Encara amb el jetlag al cap visitar aquest imponent edifici provoca unes sensacions difícils d’explicar.

Comencem per les sales superiors, les que expliquen el món indígena del Mèxic d’avui. Les sales són desiguals i en algun cas discutibles però això no impedeix que siguen  eficaces. Al Mèxic d’avui hi ha encara dotze milions d’indigenes, que venen a representar més del dotze per cent de la població. Però molt dispersos i atomitzats. La frontera, aquest tema per mi tan obsessiu, és ací un autèntic despropòsit. Hi ha pobles com els cucapà que viuen just allà on Trump vol fer un mur, exàctament en la línia, a banda i banda. I al sud de Chiapas n’hi ha poblacions que no només s’estenen per la veïna Guatemala sinó que arriben a Nicaragua o El Salvador.

En qualsevol cas després de recórrer la planta alta, el recorregut per la planta baixa et talla l’alè. La col·lecció d’artefactes de les principals cultures de l’Amèrica pre colombina i la constatació dels seus coneixements, del seu refinat saber et fa preguntar-te continuament com és possible que pobles com aquests acabassen per desaparèixer. A l’enorme sala de la cultura Mexica hi ha un mapa i una maqueta de la ciutat que va trobar Hernan Cortés i és impossible no adonar-se’n, amb admiració, que aquella era una ciutat més gran i complexa segurament que cap de les ciutats europees del seu temps. I, impressionat pel poder de la violència, no deixes de preguntar-te, però com es possible que tot això desaparegués?

L’edific del museu mereix un punt i a banda. El projecte de Pedro Ramírez Vázquez és emocionant en la concepció i en el resultat. Amb una combinació sàvia del racionalisme contemporani i la màgia del passat que la casa allotja. Forma i fons es confonen d’una manera especialment aconseguida en el gran pati interior, amb una cúpula sostinguda per aquesta font impressionant que la Júlia va voler fotografiar en blanc i negre.

Sempre que viatge porte llibretes. Apunte detalls, faig primeres versions de cròniques o fins i tot plànols i esquemes de les coses que la memòria estic segur que acabarà per perdre. Ara fa trenta anys una llibreta m’acompanyava a Pequín i ara en fa deu la vaig publicar amb el nom de Llibre de Pequín. Si us apeteix llegir-la ací la teniu en format pdf.